Imagineu-vos que sou en un poblet de la costa, una xafogosa nit de principis d’agost. Aquell vespre comença la Festa Major. Tothom és a la fira. Una munió de gent, de vint-i-un botó, passeja amunt i avall. Parades de llepolies, rams immensos de globus de colorins, cridòria, núvols de sucre, músiques estridents, joguines, llums de neó, cavallets, pomes rogenques de caramel, olor d’ametlles garapinyades, de xurros, trets d’escopetes de balins, tómboles premiades… De sobte, en Pau, un vailet de cinc anyets, es deixa anar de la mà de la seva mare, sense voler. La multitud l’engoleix. Ella crida, esverada, el seu nom. Ell, espantat, cerca un lloc on anar. Dubta un instant, fa mitja volta i camina decidit vers l’atracció més terrorífica. Quan ell s’adona de la seva presència, baixa del tren i es treu la màscara. L’interroga. El nom de la mare ressona pels altaveus. Poc després, la Berta arriba corrents, sense alè, amb les galtes enrogides i els ulls brillants. Ha plorat. S’abracen. Riuen. Es petonegen. L’ensurt s’esvaeix. «Com és que has vingut fins aquí, fill?» li demana, encuriosida. I, a cau d’orella, ell li respon: «No dius sempre que totes les bruixes tenen sort!».
