Cada any per Nadal em demanava que l’ajudés a escriure les postals que enviava a familiars i amics, aquests últims sobretot francesos. Em deia que jo feia més bona lletra i cap falta d’ortografia. Excuses. Amb el temps em vaig adonar que era per tenir-me al seu costat, una tarda per ell sol i per explicar-me un munt d’històries viscudes.
Les postals les comprava a l’oficina de correus i sempre eren les d’Unicef. Venien en unes capses de cartró blau i amb la tapa transparent, i a dins n’hi havia deu unitats, cadascuna d’elles més bonica que l’anterior. L’avi en necessitava tres, de tantes que n’enviava. M’encantava treure-les totes i exposar-les una al costat de l’altra a sobre de la taula amb l’única finalitat d’escollir. La més maca de totes era per a la Janette Daunizeau; la següent per a madame Fabry; la tercera, per als Hervé; per als Navarro, una de normaleta; per a la padrina Isabel, una amb flors, i així ho anava fent fins acabar-les.
Junts escrivíem el text, ideat a partir d’unes frases extretes del llibre Savoir écrire des lettres, i en fèiem un esborrany en un tros de paper que anàvem modificant segons el destinatari.
Paràvem per berenar o si la història s’ho mereixia, com quan ens arribà a les mans una postal amb un dibuix naïf i que duia per títol: «Place des Vosges sous la neige».
–Avi, que me la regala? És de París, el meu amor platònic.
Va fer veure que es resistia amb un «ja ho veurem», però al final va cedir. Ho sabia. A més del regal, encara me’n va fer un altre, em va explicar un petit conte.
La primera vegada que va posar els peus a París va ser en aquesta plaça. Havia nevat i ell duia unes botes de cautxú que li van durar el temps de fer un pas. Les soles se li van obrir i li sortiren el mitjons i uns quants dits del peu plens de penellons. Tot això va passar als anys quaranta, quan un dia hi acompanyà al seu patron, monsieur Julien Picard, d’Aulnay-la-Rivière.
Quan calmin els mals vents, tornaré
Coses de l’avi, pàg. 292
Pilar Francès 