No abaixeu la guàrdia, no us confieu. Jo, que sóc una persona que visc sola i només tinc contacte amb els amics i familiars a l’exterior -enmig d’un bosc o a tocar del far- acabo de passar una grip amb dos dels símptomes estrella de la Covid-19: febre alta -sostinguda- i mal de cap.
El calvari va començar avui fa una setmana quan acabava de fer la meva ruta boscana habitual. Vaig tornar plorant, esgotada. Aquella nit ja vaig tenir febre i el dolor -pessics- corria per dins del meu cos. L’endemà a la tarda, primera trucada a urgències. Ha de venir. Ara no, que estem col·lapsats. Millor a les vuit del vespre. Test ràpid, negatiu. Controli’s la febre, prengui paracetamol. Els dos consells de la doctora, una jove de veu càlida i gestos decidits.
La febre anava a la seva. Cada vegada que em prenia una píndola, amarga com la solitud, s’enlairava, amunt, amunt. He fet pics sostinguts de 39.
Dos dies després, nova trucada al CAP. Aquesta vegada, un metge, amabilíssim em diu que m’ho faci com vulgui però que hi he de tornar. Test ràpid, negatiu. Oxígen, perfecte. Febre! PCR, que marxa aquell mateix vespre cap al laboratori. De cop em poso a plorar. Tinc por. Molta. El jove cordovès que m’atén i m’escolta amb un posat de clergue bonhomiós, em diu que no ho faci, que ells em cuidaran, que són allà les 24 hores del dia pel que faci falta. El dec trasbalsar perquè les meves mostres no arriben al laboratori, s’extravien. Me n’assabento dos dies més tard, quan els contacto de nou per dir-los que la febre no baixa. “Hauria de venir”. No, doctor, no m’ho faci això, que fa un fred d’espant, el meu cotxe dorm al carrer i deu estar congelat. “Ara venim”. Com diu? “Sí, ara vinc amb una infermera i li fem una nova PCR. Mitja horeta més tard, dos àngels, disfressats d’astronautes, entren a casa per primer cop a la vida. Jo, que sempre m’he sentit atreta per l’únic satèl·lit natural de la Terra, ric per sota la mascareta perquè imagino que seran acienciats. Els rebo amb pijama i pantofles, acato les seves ordres. Oxígen, correcte. Oscultació, també. Marxen apressats. Els ofereixo xocolata. Refusen. Estan tips, com jo. Ells, de dolços. Jo, de tanta incertesa.
Mentre no tinc els resultats que faci el que he fet fins ara. Aquella matinada la febre fa el seu pic màxim: 39.1. La templa zumzeja, incansable. Les mans em bullen. Amb el paracetamol, encara més. No puc dormir. Escalfo aigua. Quan bull, hi poso unes gotes d’olis essencials. L’olor d’eucaliptus em porta fins a l’Ermedàs, a aquell camí d’arbres gegants que em té el cor robat.
Finalment, no és coronavirus. Dóno negatiu. El metge que em truca em recomana que torni a urgències perquè un company em visiti. Massa dies amb febre sostinguda.
Havent dinat hi torno. El metge que m’atén inicia l’interrogatori. La meva tranquilitat el deu fer sospitar perquè de cop em pregunta: “Què ha fet aquestes festes? Qui ha entrat a casa seva? Qui l’ha visitat?”. Ningú, doctor. El tercer “segur?”, m’incomoda.
Avui, des de la distància ho entenc perquè som uns inconscients. A tall d’exemple us diré que una amiga em va dir que al Barri Vell de Girona s’havien llogat pisos turístics per dues nits i les festes, amb entrada i sortida de gent, eren memorables. D’altra banda, sembla ser que qui s’ha contagiat més és tot aquell qui, sota els efectes de l’alcohol ha perdut el nord.
Finalment, em creu. Ara ja em diu “el seu aspecte és bo”. Innocent, que el cap m’explota!
Una setmana després la febre va marxant, amb pas lent. El mal de cap, també. El meu cos ha patit un tropell, per emmarcar. Us he explicat tot això perquè sigueu prudents. No tot gira al voltant del maleït bitxet, una grip pot ser igual o més virulenta.
No voldria acabar aquesta història sense donar les gràcies a totes les persones, de cor generós, que m’heu acompanyat durant aquest difícil procés. Els vostres mots, a cau d’orella, eren el bàlsam per curar totes les meves pors. I a tots aquests àngels de la guarda que treballen incansablement en els centres de salut: GRÀCIES, DE TOT COR!
Pilar Francès 