Vicenç Francès, en el record

Dir-te adéu avui, tio Vicenç, és dir adéu a un munt de records i al fil invisible que m’unia al teu passat. 

Eres un home de poble, un home de carrer i molt de casa. De caràcter fort, a estones difícil; tossudament tossut i exagerat, sovint; de valentia poruga i agraït quan calia. Amic dels teus amics, de un no res en feies conversa i tenies una memòria prodigiosa.

Un padrí fidel, de tortell de Rams i regal d’aniversari. Un enamorat del cinema, dels artistes en blanc i negre, dels westerns de paper cartró, d’en James Bond i dels clàssics de sempre. Un gourmet de platillos, de rostits de festa major, de dolços típics, de vins de bóta i de xampany. Un culé fins al moll de l’os, un enamorat de la Principal de la Bisbal, un lector de diari, un viatger incansable davant el televisor, un pescador pacient i un boletaire enamorat de l’Empordà i dels seus racons secrets.

Vares néixer un 1930 i d’ençà, cada pas que vas donar a la vida te’l vas guardar al calaix de la memòria. Cada vegada que n’obries un, tornaves a la vida a qui fa temps ens va deixar.

Era anomenar l’àvia i les cassoles bullien per moments. Era parlar de Montjuic, de Barcelona, del Portal de l’Àngel, de la padrina, del carrer, de la fàbrica i semblava que el temps s’hagués aturat allà i tots hi fossin. Anomenaves el papa o l’avi i els tenies al costat, a tocar.

Dir-te adéu avui, és dir adéu també a tots ells.

Desitjo que d’aquí una estona, quan enfilis el camí de l’eternitat te’ls vagis trobant, un a un; que feu el camí plegats, assaborint cada pas, i que junts, tots junts, pares, mare, germà, avis, tiets, parents i amics reposeu tots en pau.

14 de març de 2016