Allà on menys t’ho esperes

Sovint em pregunteu quines són les meves fonts d’inspiració a l’hora d’escriure un conte. La veritat és que tot ve d’un moment.

Aquesta setmana, per exemple, va ser en veure, damunt d’un dels prestatges del rebost, aquest llibre, Mémento Agricole, una petita enciclopèdia editada per Larousse l’any 1923, sobre el bell art de l’agricultura.

Algú el regalà al meu avi i a la primera pàgina hi escrigué una dedicatòria preciosa:

À mon cher, José

jardinier émerite

No puc saber qui li atorgà aquest bell títol honorífic, perquè la signatura la van esborrar. És l’avantatge del llapis, si no vols que tot aquell qui ve rere teu ho llegeixi, agafes una goma, la passes per sobre i llestos!

«Què hi farem!», penso, mentre l’obro i el fullejo. La terra, l’engreix, els cereals, l’hort, els arbres fruiters, els animals, les granges… De tant en tant, una plana amb gravats, n’hi ha un total de sis-cents. M’entretinc en la que parla de les pomes i veig que en aquells anys hi havia sis varietats. Sota seu, s’hi veuen els seus quatre enemics, uns bitxets que fan basarda.

En acabat, el tanco i el deso de nou al seu lloc.

Aquella mateixa tarda, m’assec davant de l’ordinador, i esborrallo una història, que fa estona que em ronda pel cap. Quatre personatges —escollits a l’atzar—, són els protagonistes: una lletraferida, aquest llibre, un pèrit agrònom i un gos. La idea és fer un conte curt, que no abasti més d’un full, com l’efímera amistat virtual que vull que tinguin. De fet, és el que es porta ara. Vivim en un món de realitats fictícies i on tot ha de ser immediat. Els experts en diuen «obsolescència programada». Jo, que m’he educat a l’antiga, prefereixo anomenar-ho: «pa per avui, fam per demà».

Ja fa temps que dura aquest conte xinès. —Volia escriure “cuentu xinu”, però no sé si tothom m’entendrà—. Rere un perfil, sovint, res no és el que sembla. Aquells qui, des de dalt, maneguen els fils ens ho han posat fàcil. A través de les xarxes, ara podem jugar a enamorar-nos, fer veure que volem la cosa. Ara és tan fàcil despertar emocions en la distància, tant com inventar històries que saps del cert que mai no passaran.

Una llàstima, perquè en el bell art del festeig, els afalacs han de ser reals, tangibles.  

✒ P.S. El conte és preciós —què us he de dir—, tot i que no acaba bé, és divertit. El vaig escriure amb una ploma, perquè no tinc ganes de que s’esborri. Tal vegada els bitxets ho faran el dia que puguin llegir-lo i sàpiguen que la història que explico, si mai va passar, a dia d’avui ja és anècdota.