L’avi Josep va néixer la matinada del 31 de gener de 1906 a Onil, Alacant, en una caseta davant de l’església que a dia d’avui ja no existeix, ara és una plaça. L’inscrigueren amb un nom compost: José Pedro, perquè no fos dit que duia el nom del germanet que morí, uns mesos abans d’enterocolitis, quan sa mare ja el duia a la panxa. Fou el segon de set germans i amb els anys, el gran dels tres que quedaren vius.
Avui es compleixen 115 anys d’aquesta efemèride i si com mana la tradició hauria de ser jo qui li fes un regal, darrerament és ell qui m’obsequia amb moltes sorpreses: l’anell, la recerca de les dones jueves, antics amics amb qui contactar… “És ell que pensa en tu”, m’assegura convençuda l’estimada Mimí quan li explico les meves troballes durant les nostres larguíssimes videoconferències. Jo, també ho crec.
Aquesta fotografia, de 1942, és de les darreres que he trobat. L’avi, que porta la seva peculiar salopette, és a l’exterior de la ferme de madame Queheillard, amb els gossos, Marlène i Jackie, i una nena petita, molt ben vestida, que parla. Deu dir alguna cosa interessant perquè el fox terrier se la mira embadalit. Ell fuma una cigarreta i no se les té totes amb l’altre i el reté per evitar mals majors. Cosit al seu braç esquerre el distintiu de “rotspanier”. Tot i que ja ha recuperat la dignitat -lluny queden les penúries dels camps d’Argelés i d’Agde-, té feina, un sostre on aixoplugar-se i un plat a taula ben calentó, és un treballador estranger i s’ha d’identificar.
Eren temps difícils, malgrat que a l’imatge no ho sembli. La guerra era a tocar, la pau d’un instant preciós, també.
Pilar Francès 