Engrunes de felicitat

Les tardes d’agost, adoro anar a la platja. Malgrat que no hi cap ni una agulla, sempre trobo un forat, prop dels patins, on plantar el para-sol i la tovallola.

Avui hi he arribat cap a les sis. Bufava un ventet agradabilíssim i el cel era d’un blau perfecte. Dins la mar s’hi dibuixaven tot d’ondulacions que semblaven talment capitells jònics.

De cop m’he adonat que hi havia un nen petit vora meu —d’uns tres anyets—, amb la pell emmorenida i uns ulls negres, rodons, preciosos. Ballava amb el so que feien les veles empeses pel vent, mentre menjava un trosset de brownie de xocolata. No me n’he pogut estar i li he dit «bonjour». M’ha somrigut. Tot seguit, li he demanat com es deia. «Zimong». El seu parlar papissot, enamorava. Reia. Es movia. Tot en ell era felicitat. Queixalava el dolç a bocinets. Els seus ulls espurnejaven. «Mmm… quina olor més bona de xocolata», li he dit mentre ens miràvem. I pres per un rampell, s’ha girat, ha partit el pastisset en dos —tot comprovant que ambdós fossin iguals— i me n’ha ofert un. «Nooo, merciii!», he exclamat sorpresa, «C’est pour toi!» i li he tornat. Ell, l’ha agafat, sense parar de riure.

Damunt del meu palmell m’hi ha quedat una engruneta i li he dit que aquesta sí que me la menjava. I, en un instant, la boca se m’ha omplert d’allò tan bonic que es diu «felicitat».