El 24 de febrer de 1939 el meu avi trepitjava per primer cop el maleït camp d’Argelers, el camp du mépris. Com bé sabeu, perduda la guerra, marxà a l’exili. Ell no passà la frontera a peu, ell ho feu a bord d’un guardacostes republicà. Era mariner, fidel a la legítima República. Després d’un temps al port de Sète, aquest fou el lloc on les autoritats franceses decidiren allotjar-los. Al ras i a la sorra, encerclats de filferrats, desvalguts i acollits amb un menyspreu absolut.
L’avi superà aquesta duríssima prova, malgrat que en sortí amb una úlcera a l’estómac, malaltia que acabà amb la seva vida el març de 1989, quan acabava de fer 83 anys, els mateixos anys que avui fa de la seva arribada al camp.
Com bé sabeu, la lluita per recuperar la dignitat no es va aturar, tot seguit passà per Agde i per diverses companyies de treballadors estrangers. Quan acabà l’altra guerra, es quedà a França.
Passaren els anys i tornà a casa. Per raons burocràtiques, tot sovint es desplaçava a Perpinyà. Si el temps li ho permetia, entrava per la costa, per Banyuls, Cotlliure, on li agradava aturar-s’hi a fer un mos, regat amb un petit rosé que adorava.
A Argelers no hi tornà mai més de la vida. Les passà ben magres. I si no em falla la memòria, ni l’anomenava. Havia desaparegut del seu mapa particular.
Dissabte passat jo hi vaig ser. Vaig visitar el cementiri i vaig caminar per la platja. Ara ja sé on començava el camp i quina era la seva llargària, immensa!
Em costava caminar, em pesaven els seus records, tenia fred a l’ànima. Sempre n’hi tinc quan sóc allà i sempre marxo amb un regust amarg a la gola.
Qui sap si és pel menyspreu, a dia d’avui, perdura.
Pilar Francès 