Quan et vas assabentar que estava escrivint un llibre et vas endur una grata sorpresa. No t’ho esperaves. Per a una lletraferida com tu, era el millor regal que et podia fer.
La tarda de la presentació, un divendres de febrer d’ara fa tres anys, estaves asseguda a platea, emocionada. Mentre jo parlava, els ulls et brillaven com un far que mai no s’apaga. De tant en tant, collies al vol una llagrimeta que se t’escapava decidida galtes avall.
Acabada la presentació, et vas apropar tremolosa. Em vas felicitar, tot et va sorprendre. A les mans duies dos exemplars, un per a tu i l’altre per a la Nuri. És el primer que vaig dedicar i quan ja estava a punt d’escriure’t la teva, em vas dir, amb un fil de veu:
—Vull que el dediquis a la Marina!
—No m’ho facis això, Myriam! —et vaig contestar incrèdula.
I tu, amb els llavis tremolosos, vas insistir:
—Sí, vull que li dediquis perquè éreu amigues, ella t’estimava i avui estaria molt orgullosa de tu.
Vaig agafar aire i, tot pensant en ella, li vaig escriure quatre mots, plens d’enyor i de tendresa. En acabat, em vaig llevar i em vaig apropar a tu i ens vam fondre en una emotiva abraçada.
El llibre et va encantar. Tot sovint em feies saber que havies venut un exemplar a algun amic que havia vingut a casa teva. Em vas confessar que el tenies a la tauleta de la sala d’estar, allà on tothom el pogués veure.
Seguies la meva trajectòria literària i, en tot moment, m’animaves a continuar.
Durant la pandèmia vaig començar a escriure una novel·la. De cop, se’m va acudir una idea. Al meu personatge principal li passaria una cosa en un restaurant i tindria una conversa amb un matrimoni. D’entrada, no gosava explicar-t’ho, em feia vergonya. Però, una tarda vaig dir «què carai!» i et vaig trucar. «Oh! M’encanta!», deies, mentre reies divertida. «Em dones permís?», et vaig preguntar i de seguida me’l donares. Unes hores després et vaig passar l’esbós, el vam retocar plegades.
Aviat aquesta novel·la veurà la llum i tu ja no la podràs llegir. He fet tard, si sabessis el greu que em sap. Ja no la tindràs a les mans, no t’emocionaràs com quan agafaves un exemplar acabat de sortir de l’impremta amb olor de tinta fresca que tan feliç et feia. I saps, saps què m’agradaria, que la tarda de la presentació algú s’apropés i em digués:
—Vull que el dediquis a la Myriam, éreu amigues, ella t’estimava i avui estaria molt orgullosa de tu.
I jo, amb el cor encongit, et pensaria, t’imaginaria i, mentre t’escriuria quatre mots amarats de dol, et tornaria a la vida, ni que només fos per veure’t somriure.
Pilar Francès 