En Quimet, segons em va explicar l’estiu passat dins del bany de l’àtic que jo acabava de llogar a la plaça del Carme, vagarejava amb l’ànima en pena des que el van enterrar en un lloc que no li corresponia. Tal i com us he dit al principi, segons em va explicar, perquè jo d’aquests assumptes, fins aleshores, no hi entenia un borrall.
Recordo aquell capvespre com un dels dies més estranys de la meva vida i, per ser fidels a la veritat, d’ençà mai més no he sigut el mateix. Havia quedat amb la meva xicota, la Raquel… Que no vols que l’anomeni, dius? Quimet, no fotem, home. És clar que l’he d’anomenar, si, si ella també forma part d’aquesta història! Que et fa vergonya? Vergonya, si no n’has tingut mai tu de vergonya! Deixem-ho aquí, que perdré el fil i després no sabré com lligar-ho tot, et sembla bé? Com us deia, aquell capvespre havia quedat amb la Raquel per anar a fer unes tapes en aquell restaurant tan bonic que hi ha a la plaça Major. Tornava de comprar quatre cosetes al supermercat i tan bon punt vaig obrir la porta de casa, ja vaig notar alguna cosa estranya, perquè les finestres del menjador estaven obertes de bat a bat —abans de marxar les havia tancat, us ho juro!— i l’estança feia pudor de resclosit. Sense rumiar-m’ho massa, i tot aprofitant l’airet que feia, vaig obrir totes les altres per ventilar-la un xic. Esvaïda la ferum, me’n vaig anar de pet al bany. Un cop dutxat, vaig fer córrer la cortina, vaig agafar la tovallola blanca de rus, em vaig eixugar i me la vaig lligar a la cintura. Volia afaitar-me, perquè la Raquel… Au, calla i no rondinis! Perquè la Raquel no suportava gens que la petonegés amb la barba de dos dies. En ser davant del mirall me’n vaig adonar que estava entelat. Vaig agafar un parell de mocadors de paper de la capseta que hi havia a tocar de la pica del lavabo i el vaig netejar i… Collons, quin ensurt em va fotre, perquè me’l vaig trobar just al meu darrera! Que no exageri, dius? Quimet, que va anar de poc que no ho explico! Que tenies la cara blanca ensafranada i els ulls ennegrits com el sutge! Va calla, calla… Continuo? Gràcies! Quan em vaig refer una mica, li vaig demanar qui era i ell em va explicar que es deia Quimet Serra Lloveres. Que no calen els cognoms, dius? Que la gent et trobarà de seguida i se sabrà tot. Ara tens por que se sàpiga tot, ara? Fas tard, nano, fas tard! I que era fill d’Olot. Solter, malcarat, fumador empedreït, rondinaire, mai no havia fotut ni brot, vivia de les rendes de la família… Que no ho digui això de les finques? Que pesadet estàs Quimet, que la gent se n’ha de fer una idea de qui eres! Puc seguir? Gràcies! Es veu que un matí va tenir un tropell, dels grossos, i després de passar una setmana a l’Hospital Trueta, el metge li va aconsellar que si es volia estar a casa, que contractés una assistenta, que sol no se’n sortiria pas. I ell, que això del caler negre sempre li va anar de meravella… Enganya hisendes! Que no me’n cansaré mai de dir-te que eres un enganya hisendes! Va donar veus arran i arreu i, de la nit al dia, aparegué per casa seva la Liliana Esbeydi Rodriguez de Guevara… Tampoc vols que l’anomeni. Quimet, no em provoquis, que ho deixaré aquí, eh? Em sents? Així m’agrada! La senyoreta en qüestió, amb quatre ceviches picantons i uns massatges tonificants, en va tenir prou per enviar-lo ràpidament a l’altre barri. «Me matarás con este reguitzell de emossioness», es veu que li repetia cada vegada que ella li muntava un numeret, i com que s’ho veia a venir li insistia: «Si me muero, corassón, no me inssineress que le tengo miedo al fuego». I tant que hi va anar, i allà dins es va cremar tot, futeses, maldats i secrets ben íntims. A la Liliana Esbeydi… D’acord! A la Lilí, quan li van entregar les cendres del pobre Quimet, com que no sabia què fer-ne, les va llençar al pou del mas de Sant Feliu de Pallerols. I ell, entaforat dins d’aquell cilindre resclosit, es veu que s’ofegava i, des d’aleshores, erra per totes i cadascuna de les seves propietats. Bé, és un dir perquè ara ja no són seves. La Liliana, hereva universal, s’ho va vendre tot al millor postor i va fotre el camp a Colòmbia i, segons diuen les males llengües, allà baix porta una vida d’allò més folgada.
Però bé, tornem a aquell capvespre que ens vam conèixer. Un cop m’ho va explicar, en Quimet va desaparèixer i a mi, només se’m va ocórrer una cosa, trucar al meu amic Jordi Font, periodista de successos del Punt Diari. Les seves paraules em van asserenar, perquè em va dir que no patís, que els espectres només apareixien un cop al dia i que això tenia solució, em donaria el telèfon d’una espiritista de Llers, molt bona es veu, i que en un tres i no res ho tindria arreglat. «Un cop només?», vaig insistir. «Un cop». I em va convèncer, perquè de mals rotllos d’aquests, en Jordi, en sabia un munt. I me’n vaig anar a sopar amb la Raquel i, com que després de les braves, dels calamars a l’andalusa, dels sonsos cruixents, del vinet blanc i d’un gintònic ben carregadet, anàvem d’allò més entonats la vaig dur a l’apartament, que ja ho sabeu que quan el desig truca a la porta ja pots dir que… «Ara vinc, amor, espera’m al llit, que et vull donar una sorpresa!», aquestes van ser les seves darreres paraules, perquè un cop dins del bany va deixar anar un crit i va caure estesa a terra. No hi va haver res a fer. Cap dels xicots de l’equip d’emergències no va poder recuperar-li l’alè.
Avui fa un any d’aquell funest capvespre. Com l’enyoro, pobrissona. Que ja hi hauria d’haver posat mà, dius? Que de solucions n’hi ha? Amb què em surts tu, ara, barrut, més que barrut! I qui m’explicarà com són els seus dies a l’eternitat? Eh! Qui?
Aquest conte va quedar finalista en el Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres 2020.
Pilar Francès 