De postres he demanat un crumble de poma amb llet condensada. Quants records quan l’he tinguda a la boca! Mira que n’és de bona! Em faria mal, ho confesso! De petita ja me’n feia!
Quan ja gairebé estava, mitja dotzena de pardals feien vols de reconeixement al meu voltant, com aquell qui no vol la cosa. I, tot d’una, els he apropat el plat.
Quin festí! S’acostaven amb cautela i, un rere l’altre, a pispar bocinets de galeta o poma. Com més grans, millor!
Els he esperat pacient amb la càmera i aquesta n’és la prova. Tots hem fet postres!
Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!
Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?
Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.
Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.
Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.
Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.
Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!
Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.
Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.
De petitona m’agradava quedar-me a sopar a ca l’avi, sobretot els vespres que em cuinava “œufs à la coque”, de les seves gallines. Un cop bullits, els posava dins d’unes oueres pintades de colorins. Els obríem amb molta cura, trèiem la clova a engrunetes, hi afegíem un polsim de sal i hi sucàvem llesquetes de pa torrat, untades amb un bon raig d’oli d’oliva, que una estona abans ell havia preparat a la cuina. Eren deliciosos, com aquest que m’he menjat per dinar. Petites cures per a l’ànima!
Les vigílies de festius -com avui- o els dissabtes solíem anar a sopar a casa de l’avi. Sabíem que tenia la llar de foc encesa. Impossible deixar-s’ho perdre.
O ell o el papa s’encarregaven de fer les torrades. Hi tenien la mà trencada. Quan em demanaven si en volia una, jo sempre contestava el mateix: “Sí, però que no siguin gaire torrades”.
Amb el meu acudit, reien pels descosits. Encara sembla que els veig. Però me les feien, i tant que sí. Amb cura, aconseguíen que les llesques quedessin lleugerament embrunides.
Ara que me n’estic menjant una, feta davant de la mateixa llar de foc d’aleshores, escolto com cruixen els records.
Pilar Francès 