Aquest migdia he clos l’acte de record als vuit llagosterencs executats per la repressió franquista i als camps nazis que ha tingut lloc al cementiri de Llagostera.
Heus ací el meu escrit.
Se't van endur un capvespre,
de pressa i corrents,
dues feres armades.
Tothom et deia que marxessis,
però tu et vas quedar
confiat que res no et passaria.
Però aquella colla de malànimes
ja tenien en ment
quatre delacions ben orquestrades.
Perquè una revenja en va dur una altra,
ganes de sang i fetge,
contra tots els republicans.
Presó preventiva,
judici enverinat,
pena capital.
De matinada, abatut i corprès,
et tragueren de la nevera
i enfilares el darrer camí, el de l'eternitat.
Un pensament per la dona i els fills i els pares,
i en el pervindre tan incert
que els tocarà viure.
Els ho vas deixar dit,
en un retall de paper:
No ploreu per mi!
Fou difícil,
mai no entengueren
el perquè de tanta maldat.
A trenc d'alba.
quatre soldats
t'esbardellaren el pit.
Un tret de gràcia,
sorra i calç viva,
una vida s'apagava.
Això creien...
I, entretant,
s'imposà el silenci,
ningú no gosà aixecar el cap.
Però han passat els anys,
i he decidit que ja n'hi ha prou
i que mai més no deixaré de lluitar.
Com avui,
que amb l'agulla i el fil de la memòria,
embasto el teu record,
pintat de dol i d'enyorança,
perquè els quatre vents sàpiguen
que entre nosaltres ets sempre present.
Pilar Francès 