Dolços records

Tal dia com avui de 1906 naixia a Onil el meu avi patern, en Josep Francès Novella. No tingué una vida fàcil i entomà, en tot moment, les malures amb gran coratge. Home íntegre, fidel amic dels seus amics, amb uns valors espirituals que corprenien.

Era molt llaminer. Perdia el nord per la nata. Cada diumenge ens duia les postres de Can Vidal. Cada diumenge, nata!

Aquesta tarda, la mama i jo, hem anat a berenar per recordar-lo i ens hem partit un bracet de nata i una sara, deliciosa.

Quan hem marxat, he felicitat a la dependenta. Feia anys que no en tastava una de tan bona. I no me n’he pogut estar i li he explicat el perquè de la tria. I ella, m’ha contestat, mig emocionada: “Oh, que bonic!”

Quan érem a fora, la mama ha dit: “L’avi sí que era maco”. I quatre llagrimetes se m’han escapat galtes avall en recordar-lo.

A la meva àvia materna, en el record

Tal dia com avui, de 1902, naixia a Cuevas del Almazora, Josefa Pérez García. Filla d’Antonio i Isabel, era una dona menuda, grassoneta i de caràcter fort. Feia veure que trepitjava la vida amb pas ferm, només en aparences, perquè era més aviat poruga.

Es recollia els seus llarguíssims cabells grisos en un monyet baix i sempre vestia de dol, portava al damunt la suma de moltes penes: la pèrdua d’algun fill, la fam, la guerra, la mort del seu germà petit a la batalla de l’Ebre i, uns mesos més tard, la tràgica desaparició del seu pare.

Sabia llegir i escriure i adorava sentenciar una conversa amb un refrany. Supersticiosa fins al moll de l’os, evitava de totes, totes, provocar la malastrugança. Bevia llet d’ametlles per esmorzar i, quan li demanaves amb la veu del cel, et cuinava unes migas i dins del plat hi veies ballar els àngels.

Quan els pares em deixaven a Palafrugell, per fer allò tan bonic anomenat «fer companyia als avis», en tot moment m’arraulia a la seva falda perquè m’amanyagués amb paraules boniques mentre m’explicava històries d’altres terres. Ara bé, no us penseu pas que tot eren flors i violes, perquè quan s’enfadava, t’amenaçava amb un «mira que me saco el alpargate» i fugies espantada, tot tement mals majors. Dormíem juntes en un llit altíssim, sota un cobrellit sedós de color granat que em tenia robat el cor i, abans de tancar el llum, em xiuxiuejava uns mots a cau d’orella, que tot i saber que no eren certs, adorava:

—De tots els néts, a qui més estimo és a tu! —assegurava amb els ulls clucs—.

Mentia, perquè per a tots i cadascun tenia una debilitat, però que bonic era saber que, tot just en despuntar de la vida, ja eres important per algú, no trobeu?