Diari de l’exili, 25 de gener de 1939

background-blue-clean-355808

Encara és negra nit i els bucs salpen direcció Roses. La mar és una bassa d’oli. Les minves, per honorar el gener, reposen mandroses. Naveguen prop de la costa, mig d’amagatotis. Que l’enemic no els descobreixi, un anhel per tots compartit.

    Despunta el dia quan atenyen el cap de Begur. Un cel rogent els embolcalla. Bufarà vent, com més cap al nord, més el senten xiular.

    El neguit creix, a mesura que albiren el nou destí. Allà, què els espera? Qui sap si podran tornar enrere? Un cop a port, els comandaments marxen apressats vers la seu de la sotssecretaria de Marina. La tripulació roman a bord, esperançada.

    L’avi, quan té un moment, agafa un full de paper quadriculat i allà anota l’itinerari que fa des de la seva sortida de casa, el que amb el temps es convertirà en un diari sense paraules, només s’hi llegiran dates i llocs.

    Tres nits s’està fondejat el guardacostes al port de Roses, que n’arriben a passar de coses mentrestant…