Bonics records de febrer

IMG-20190216-WA0000

3 de febrer de 1919

«L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vivor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara —en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi, i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser —qui sap!— per nosaltres, i als amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat un instant. Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat».

El quadern gris- Josep Pla

 

Amb aquest fragment del mestre Pla vaig cloure la presentació de la meva primera novel·la, Quan calmin els mals vents, tornaré, el passat divendres 15 de febrer a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols. Volia retre homenatge a tots aquells qui m’han ensenyat, des que vaig posar els peus al món, a caminar per la vida.

 Comparteixo amb el savi palafrugellenc, que som el que la família, els mestres i els amics han fet de nosaltres. Jo també tenia la necessitat de dir-ho en veu alta aquell bonic capvespre, perquè a part de la meva família i bons amics, també m’acompanyaven quatre de les meves mestres de l’Escola Vedruna. Elles no em van ensenyar de llegir, ni d’escriure —això ja ho duia après d’unes altres monges, carques i malcarades—, però sí a pensar, a raonar, a percebre la bellesa davant d’una obra d’art, a ser crítica i a aixecar-me després de cada caiguda.

    I tant que som el que els nostres avantpassats han treballat, d’amagat i en silenci, per nosaltres. Després d’escriure aquest passeig per la vida de la meva família paterna, dono fe que tinc un xic del besavi Vicente i de la besàvia Teresa, els d’Onil; i de l’Emili de Cervià de Ter, tal vegada també, i moltíssim de la seva esposa, l’elegant besàvia Clara de Cartellà. I per ser fidels a la veritat, gairebé tot de l’avi Josep i bastant de la valenta àvia Pietat i, com no, dels pares i germà.

    Un xic d’uns, un xic dels altres, m’han fet com sóc, una dona a qui li ha interessat més aprendre que donar-ho tot per sabut, doncs sovint, és en la literatura on trobem les lliçons que la vida no ens ha sabut mostrar.