L’avi arriba al camp d’Argelers, al camp du mépris, a primera hora de la tarda. Ha passat un mes sencer a Bésiers, trenta dies d’incertesa. A mesura que s’apropa a la platja, s’adona de la magnitud de la tragèdia. Milers, centenars de milers de persones, homes, dones, nens, fan cua per traspassar uns maleïts filferros, les barbelés, que els confinaran per temps a la sorra. Quina immensa putada! Aviat caurà la nit i el seu jaç, aquell vespre, serà un forat a la sorra humida. Tremola només d’imaginar-s’ho. S’atansa vers els seus companys, converses, ben poques. El desengany, els ha fet emmudir. Què els espera? Es pregunten, amoïnats. Saben del cert, que fam i misèria, però ningú gosa pronunciar cap d’aquests dos mots. Ara per ara, només parlen de l’enyor que els pesa dins el cor, com una llosa.
