Una lluminosa tarda de finals de setembre la van veure entrar dins una llibreria de vell de la ciutat de Girona. Buscava un llibre —un exemplar esgotat des de feia una pila d’anys— per regalar a un amic, un italià, lletraferit com ella. Li va costar trobar-lo, mirà i remirà un munt de prestatges i, afortunadament, allà estava.
Les coses impossibles triguen un xic més, però arriben.
Furia, de José Luís de Vilallonga. Una petita joia literària que, quan ella el va llegir, li deixà una petja a la memòria que a dia d’avui encara conserva. I com que tot llibre amaga una història, aquesta que ara llegireu a continuació és la seva…
El seu avi tornà de l’exili, convertit en un home culte i àvid de coneixements. Cada matí tenia per costum llegir el diari —volia estar al corrent del què passava a casa i al món— i, gairebé cada tarda, una bona novel·la. Clàssics francesos —Flaubert, Proust, Hemingway…— o best sellers que el seu fill li deixava un cop llegits —Harold Robins, Dominique Lapierre…—
Però no ens allunyem del tema, tornem al principi, als fulls del diari. El llegia de dalt a baix i, per ser fidels a la veritat, preferia els articles d’opinió més que les notícies.
Cada dilluns, l’escriptor José Luís de Vilallonga, l’elegant aristòcrata, monàrquic i d’esquerres, escrivia una columna —Cartas desde París—, on no solia deixar cap canya dreta. Sabut és per tothom que la veritat fa mal i més si un polític, un artista o un rei en són els protagonistes.
La seva néta, algunes tardes, acostumava a visitar el seu avi. Berenaven junts i conversaven sobre tot i res. En una d’aquestes visites, ell li parlà de l’escriptor. Hauries de llegir aquests articles, creu-me, són boníssims. I ella va seguir el seu consell. No va fallar mai a la seva cita dels dilluns i després de llegir l’article i de comentar-lo plegats, ella el retallava amb cura i quan arribava a casa seva l’enganxava en un àlbum per a el record.
Acabats els estudis de Turisme, entrà a treballar en una agència de viatges. Habitual era veure-hi clients francesos. Ella no va deixar mai de parlar de llibres i d’un dels seus escriptors preferits, si la conversa ho permetia.
Un dia, una estiuejant de París, li suggerí un llibre. Furia. El seu predilecte. Te’l deixo, però promet-me que me’l tornaràs, el meu pare me’l va regalar fa temps i no vull perdre’l. Ja em diràs què et sembla.
Impactant. Duríssim. Brillant. No el va poder deixar, el devorà en dues nits. Quan el va acabar, va plorar per la trista història i perquè allò ja no ho podia comentar amb el seu avi, malauradament havia mort uns mesos abans. Tampoc va poder donar-li la raó per tot el que li va explicar sobre les barbaritats que li va tocar viure durant la guerra civil, abans d’emprendre el duríssim camí de l’exili.
El llibre va tornar a les mans de la seva propietària, tal i com li havia promès, però la petja va quedar impresa dins seu. El que donaria per tenir un exemplar. I com que no el trobava, va decidir contactar amb l’escriptor, qui sap si ell la podria assessorar en la recerca.
Sant Feliu de Guíxols, Septiembre de 1991.
Señor,
Con Altesse —el primer libro suyo que compré en París— nació mi pasión por su obra. Continué con Ma vie est une fête, Gold Gotha, y cómo no, con Furia, la mejor de las mejores.
Usted dirá que me conformo con poco, pero es que en realidad no he podido hacerme con ningún otro ejemplar. Mis ilusiones se acabaron en las Éditions du Seuil cuándo me dijeron que su obra estaba agotada y debía dirigirme a los bouquinistes.
A pesar de todo, mi lucha continúa cada año en París.
Gracias por su obra, por sus crónicas en La Vanguardia dónde demuestra que tiene aún muchas cosas que contarnos y nosotros que aprender, pues qué mejor hacerlo una persona que ha tenido la suerte de pasar por la vida existiendo y, sobretodo, guardando memoria y no rencor.
Usted hace posible la frase: des riens, des petits riens sans lesquels nous ne serions plus grand chose.
Pilar
PS. ¿Existe algún lugar dónde pueda encontrar el resto de su obra?
Vint dies després, arribà la resposta.
París, 25-9-1991
Querida amiga,
Mis libros, casi todos agotados, van a ser reeditados en su totalidad en dos volúmenes por Éditions Fixot.
Será usted una de las primeras en recibirlos en agradecimiento a todo lo que me dice en su maravillosa carta.
Muy cordialmente suyo,
José Luís de Vilallonga
Marqués de Castellvell
Tres mesos més tard, el carter li entregà un paquet amb dos llibres preciosos. Le gentilhomme européen i el primer volum de Españas, amb quatre títols, un d’ells Furia.
Lo prometido es deuda. Va escriure en una de les dedicatòries.
Passà el temps, cinc o sis anys, i ella va anar a fer unes pràctiques en una agència de viatges de Barcelona. En acabar la jornada laboral, li agradava assistir a alguna de les activitats culturals programades. Per res del món se’n volia perdre cap! Quina fou la seva sorpresa que un dijous, el seu escriptor favorit, presentava el seu darrer llibre, La nostalgia es un error, a l’FNAC de Plaça Catalunya.
Aquella tarda va plegar puntual, va passar pel piset, s’arreglà i baixà corrents Passeig de Gràcia avall. Arribà puntual i va poder escollir seient. No va dubtar d’asseure’s a primera fila. Quan el va veure entrar, tremolava. I pensar que després de tants i tants anys, ara el tenia a tocar.
Acabada la presentació, arribà el torn de les firmes. Es va posar a la cua i esperà, pacientment, el seu torn. Quan li tocà, amb prou feines li sortien les paraules. ¿A quién tengo el placer de dedicarle este libro? Que difícil va ser respondre. A Pilar. Contestà ella, amb un filet de veu. Mentre ell escrivia, ella es va calmar un xic, agafà aire i li etzibà:
—Señor, hace tiempo le escribí una carta y usted en agradecimiento me envió dos libros que se acababan de editar en Francia.
L’escriptor va aixecar el cap, sorprès. Alçà una de les espesses celles i, amb un somriure burleta, li contestà:
—¡Debió usted de decirme cosas muy bonitas para que yo hiciera eso!
I, morta de vergonya, marxà eufòrica cap a casa.
Pilar Francès 