Dolços moments

 

IMG-20190315-WA0015

Aquest matí he fet un viatge llampec a Barcelona. Tenia una cita molt important. He conduit en silenci, no volia que cap veu, ni cap música, entorpís els meus pensaments. El cel era blavíssim i un solet m’acaronava l’espatlla. A mig camí, he rebut un missatge. «Segur que és ell», he pensat. «Si ho és, tot anirà bé». Abans d’ahir, em va assegurar que si ho feia —això de pensar en ell—, que em portaria sort. Quan he arribat al segon peatge, he mirat el mòbil de reüll i he rigut en veure que, efectivament, ho havia endevinat. Per moments, els nervis s’han esvaït.

    La Meridiana estava col·lapsada, quin turment! Sort que he arribat puntual al centre. Un cop he aparcat el cotxe, he sortit al bell mig del Passeig de Gràcia. He caminat amb pas ferm, direcció a la Gran Via. Quan he trepitjat la manzana de la discordia, he parat un segon i he retratat la façana de la Casa Amatller. Li he enviat, sé que aquest lloc li té el cor robat. Una estona més tard, m’ho ha agraït.

    He arribat a la Pastisseria Escribà, esgotada. Sovint camino, que res ni ningú m’aturen i quan me n’adono, he fet set o vuit quilòmetres com si res. He demanat una tasseta de xocolata i un croissant, per refer-me. Ella ja hi era i s’havia pres un cafè. Somreia, com sempre. Davant seu, tot és més fàcil, les pors marxen, el coratge retorna. M’ha regalat un llibre, que aviat començaré i el catàleg de l’exposició que va comissar, la del mestre sitgetà Serrano. I pensar que va ser ell, qui va fer que ens coneguéssim. Tot plegat va anar així: estava escrivint les memòries de l’avi i en uns dels capítols que parlo del papa, volia fer una pinzellada del quadre que va comprar del talentós artista en una de les seves estades a Sitges, un ram de cards de color groc, que enamora. Google em va donar el seu nom i la vaig contactar. Quin pou de saviesa! Un premi literari va fer que ens trobéssim al Palau Güell, una xafogosa tarda de juny a Barcelona i d’ençà ens hem fet moltes confidències. Avui, la Beli Artigas, hi havia de ser. Avui era un dels més importants d’aquest 2019 i volia tenir-la ben a prop.

    Parlàvem de tot i res i, de sobte, la porta de l’establiment s’ha obert. Era ell, el pastisser Christian Escribà, en persona. Somreia. Ens hem saludat i de seguida s’ha assegut a la nostra taula. Ha demanat un cafè i, un cop trencat el gel, hem parlat dels motius que m’han dut a visitar-lo. Li he fet memòria. Ha estat un moment màgic. Quantes coses boniques que m’aporta aquest llibre!

   La conversa ha estat amena. M’agrada la gent de món, educada i de paraula agradosa. Sempre m’he sentit bé en entorns com aquests. Adoro escoltar, parlar, conèixer, saber, observar, en definitiva, aprendre. Hem fet un passeig per les nostres costums, per Sitges, per l’art, per la literatura, pels dolços encàrrecs… El temps ha passat volant, quina llàstima. Hagués estat tot el matí, escoltant-lo.

    Li he regalat un exemplar de Quan calmin els mals vents, tornaré. Li ha agradat moltíssim la fotografia de la coberta. Li he explicat que quan el meu editor em va demanar com m’imaginava el llibre, li vaig dir que amb aquesta imatge, la de l’avi somrient i acompanyat dels gossos, la Marlène i en Jacky.

    Al moment del comiat, ens ha regalat una safata de bunyols de vent, deliciosos. Ho he comprovat quan n’he tastat un, a la primera queixalada, es fonen a la boca, són com un petó de sucre.

   

«Explica-m’ho tot», em demana. «Vull saber com és», insisteix. No em costa gens dir-li que és un home altet, de complexió prima, cara rodó, front ample i de cabells grisos, un xic esvalotats. De tarannà mogut, resposta enginyosa, intel·ligent, bon conversador i amb un somriure, franc, dibuixat permanentment als llavis. Els seus ulls, petits i vius, tenen la forma d’un confit. Tot i que els amaga sota unes ulleres grandioses, ells, espurnegen en tot moment, de felicitat. El mateix estat d’ànim que me n’he endut de record, cap a casa.

106852