—Què?
—Què de què?
—No…
—No què?
—Goses?
—I tant!
—I doncs, per què…
—Perquè no tinc cap pressa.
—Em vols fer patir?
—Això mai!
—Doncs no ho entenc.
—És que et miro i recordo…
—Futeses. No t’agrado!
—I ara, com m’ho pots dir això, si ets el…
—A veure amb què em sortiràs tu ara!
—No vols que t’ho expliqui?
—Sí!
—I doncs, per què m’interromps?
—Perdona, és que sóc tot desig, saps? I aquestes coses…
—Bé prou que ho sé…
—El què?
—Que ets desig!
—T’incomoda?
—No, però com que sóc una dolçaferida, és…
—Difícil de gestionar?
—Molt! Perquè ets el millor bunyol de vent que m’he menjat a la vida.
—De veritat?
—Sí, ets tan diferent als altres!
—En què sóc diferent, va, confessa’t!
—El teu cor amaga una mena de farcit esponjós, que quan el tens dins la boca, es fon dolçament.
—Caram! I això em fa únic, segons tu?
—Sí! Sospito que el mestre ho deu aconseguir amb el punt just de cocció.
—Això no t’ho diré pas, el que passa a l’obrador és secret, secretíssim.
—M’ho imagino.
—Bé, ja hem parlat prou… No et decideixes, encara?
—Sí, em penso que ara ja ha arribat el moment de…
—Mossegar-me?
—Assaborir-te, diria jo.
—Ho faràs lentament.
—Sí, com ho he fet abans amb els altres.
—Em recordaràs?
—Tota la vida!
—Quin comiat més poètic, no trobes?
—No m’agraden els comiats, però com que sé que l’any que ve tornaràs…
—Puntualment, amb la Quaresma.
—Mmmmm… que així sia!
Pilar Francès 