La meva àvia paterna, la Pietat, cuinava com els àngels. Tenia la mà trencada amb les salses, els arrossos, els guisats i, sobretot, amb la crema catalana, la seva especialitat. Per Sant Josep —l’onomàstica de l’avi— sempre en feia, i si aquell dia coincidia en festiu, a mi m’agradava estar a prop d’ella per veure com la preparava. Els ingredients, alguns comprats la vetlla, eren els millors de la contrada: la llet de Cals Pagesos, els ous de les gallines de casa, el sucre i les branques de canyella de Can Bonet i la pell rugosa de llimona, dels dos llimoners del jardí.
En un caçó bullia la llet, que una estona abans havia perfumat amb la canyella i la pela de llimona. Mentre ho tenia al foc, baix, trencava els ous amb una traça que em deixava bocabadada. Amb molta cura, separava les clares —que guardava en un bol per el vespre fer-se una truita fada amb un xic de julivert— dels rovells i aquests els barrejava primer amb el sucre i, tot seguit, amb la Maïzena i ho remenava, enèrgicament, fins a obtenir una crema. «Veus, ha de quedar ben lligada, que sembli que ja estigui feta», m’explicava. I jo assentia amb el cap, meravellada amb la textura aconseguida.
Quan la llet arrencava el bull, l’enretirava del foc i amb una escumadora caçava les branques i les peles, decidida. Seguidament, vessava el líquid a la pomada groguenca, ho remenava ràpidament i ho portava de nou al foc perquè s’espessís. No deixava mai de remoure i quan jo sentia dir-li «Veus, ja està!» —mentre alçava la cullera de fusta pel damunt del caçó—, apagava el foc i abocava el dolç groguenc en una safata ovalada de porcellana blanca i amb un delicat ribet de rosetes —que tenia més anys que Matusalem— on prèviament hi havia col·locat la canyella i la llimona, bullides. Quan s’havia refredat un xic, em deixava que hi escampés pel damunt tot de nuvolets de canyella en pols.
«Àvia, que puc escurar el caçó?», li demanava amb la veu del cel, i tot i que no li agradava gens que ho fes, perquè deia que allò eren porqueries, ella mateixa em donava la cullera i, en un no res, el recipient quedava net com una patena.
Aquell dia, per postres, ens menjàvem un plat de crema, per llepar-se’n els dits, i celebràvem el sant de l’avi i el dia del pare i érem feliços… Quants records!
Pilar Francès 