Els llibres, un cop escrits, ja no són només de qui els ha fet

Vagi per endavant la meva agradable sorpresa quan algú va suggerir el meu nom per a presentar el teu llibre aquí, a Palamós. No m’havia passat mai i no nego que estic content de fer-ho, sobretot al comprovar el currículum dels que m’han precedit en les presentacions que s’han dut a terme en altres poblacions de tota la província. Jo només sóc un mestre d’escola. I ho dic així, amb majúscules, però res a veure amb els historiadors i tècnics de museus que t’han acompanyat en aquesta aventura fins ara. Cal posar en valor però que els mestres tenim un avantatge sobre tots els grans especialistes: tot i no ser entesos en gaire res, tastem d’esma una mica de totes i cadascuna de les àrees del saber. I això, de retruc, ens fa curiosos i apassionats de mena. Algú va dir sabem quasi bé res de quasi bé tot!! I és precisament des d’aquesta perspectiva encuriosida que vaig encetar il·lusionat —no fa pas gaire— l’exemplar que molt amablement em vas venir a portar a la meva escola. Un llibre que encara feia olor de tinta acabada d’imprimir, tot destil·lant enyorança a poc que giressis quatre planes.

    A ningú se li escapa que el fet de que siguis antiga alumna de l’escola va suposar també d’entrada un al·licient afegit. Als mestres ens omple de tranquil·litat comprovar que qui ha passat per les nostres aules, sigui capaç de donar forma a projectes culturals reeixits —com pot ser escriure un bon llibre—. Iniciatives com la teva deixen palès que la feina que vam fer els mestres i professors d’aquella època hi té alguna cosa a veure en aquest magnífic desenllaç. Immersos com estem en una època en què els canvis metodològics i tecnològics envaeixen (gràcies a Déu i ja era hora) el dia a dia de les escoles d’arreu de Catalunya, em reconforta validar la gran tasca lingüística i humanística que van anar fent durant molts anys un grup de professors de la meva escola. Escollits i de referència, que ara em resisteixo a enumerar-los pel perill i la injustícia que suposaria oblidar-me’n d’algun. Garanteixo però un llistat a totes llums immillorable.

    Deixa’m dir-te, així de revolada, que el llibre que vas dipositar a les meves mans amb la mateixa cura que té una mare pel seu fill, em va resultar entranyable i llegidor des de la primera plana. Escrit amb una prosa amena i propera, vagareja amb solvència d’una època a una altra i de personatge en personatge; entre descripcions que juguen amb el record i la melangia. I tot plegat cimentat en una recerca documental i fotogràfica meticulosament rigorosa i fefaent. Quin pes tan específic que tenen els treballs de investigació —com el que has fet Pilar— a l’hora de consolidar la memòria històrica dels nostres pobles i a l’hora també d’aixoplugar el sentiment de pertinença a un context local que ens abraça i ens identifica com a societat i com a país. No cal que us digui —amics assistents— que coneguda i patida la situació socio-política actual, el llibre de la Pilar adquireix (volgudament o no) una pàtina de rabiosa actualitat. Moltes de les situacions que en el llibre s’expliquen, tot i reflectir circumstàncies de temps ja passats, justifiquen i incideixen de ple, directe o indirectament, en el que hores d’ara ens toca viure.

    Evidentment els vessants que des de diferents perspectives dibuixes en les pàgines del llibre conflueixen totes a Sant Feliu de Guíxols, tant en l’escenari com en el protagonistes. Però podia haver passat tranquil·lament —i sense gaire deriva— a Palamós, a Palafrugell o a qualsevol altre poble de la contrada. I la història de la teva família podria haver estat la meva o la de qualsevol de les persones que avui estem en aquesta sala. Els paral·lelismes que s’hi poden establir són constants i evidents. Moltes de les escenes que tan acuradament s’hi descriuen, en un argument precís i altament documentat, podrien ser aplicades sense gaire diferències en un llibre d’història contemporània de Palamós i dels palamosins. Si parles dels bombardejos que va patir la costa durant la Guerra Civil, aquí també n’hi va haver. Els costums dels treballadors de les fàbriques de suro no eren gaire diferents d’un lloc a l’altre. La tipologia dels comerços, la feina dels burots, fins i tot la freqüent arribada de jugadors de futbol forasters que venien per a defensar els colors de l’equip del poble, com si de grans figures es tractés, i que calia allotjar en fondes i cases particulars; com ho feia a casa seva l’àvia Pietat.

    Si a Sant Feliu de Guíxols es bevia i es cantava a la Taverna de Can Jaume de les Parres, a Palamós, tothom de certa edat, encara recorda el local de «La Panyoleta», Taverna Flamenca a la pujada del Far on es va donar a conèixer la «Xunga», una gitana que ballava descalça embolcallada pels aplaudiments dels primers visitants estrangers; i que va esdevenir,amb el temps, una figura folklòrica d’àmbit nacional.

    Insisteixo i no puc estar-me de repetir que m’encanta com descrius delicadament les escenes quotidianes del Sant Feliu de la postguerra; les constants referències que fas dels costums i de la gastronomia de l’època en un relat, entre cert i novel·lat, que reviu la història de tota la família de l’avi Josep. Alguna part del llibre, sobretot quan engrunes una a una les diferents personalitats dels actors secundaris, i quan no escatimes en detalls en tot un seguit d’anècdotes mig imaginades, m’has recordat (ja t’ho he dit en alguna ocasió) les millors pàgines d’algun llibre de la Maria Mercè Roca; la qual cosa t’equipara, encara que de moment només sigui a la meva galeria de «preferits», amb les il·lustres plomes del context literari més proper i més nostre.

    I si abans hem parlat de llengua i de lingüística voldria ressaltar l’encert en l’ús constant que fas de localismes i paraules manllevades; com també d’expressions molt pròpies d’un moment sociocultural on la barreja d’idiomes era un fet tangible i barroer. Algunes d’elles les havia escoltat sovint quan era petit en boca de la gent més gran, principalment, és clar, dels meus avis. «Susto», «Colmado», «monedero», «asunto»… i tot un estol de mots mal dits (així,per separat) que empastifaven la parla col·loquial de la gent de poble, en un escenari de postguerra farcit de misèria, i on el castellà, idioma oficial del Estado, tacava de mica en mica la llengua materna i vehicular dels nostres avis. Només la consolidació de l’Ensenyament en català a les escoles i la irrupció de la televisió en llengua catalana va posar fi i remei a tot aquest desgavell que encara avui en dia algú (deixeu-me dir, beneit) encara qüestiona. …

    Ja que parlem d’escola haig de dir que hi has fet diferents i interessants referències. Ara aquí, ara allà, pinzelles detalls del paper que pot arribar a jugar l’escolaritat en la vida dels teus personatges. Quan ens parles de la Isabel, una de les filles dels parents d’Onil que van venir a viure a Barcelona (la Nina que tots esperaven), comentes que va anar a parar a un centre escolar de la reconeguda pedagoga Rosa Sensat. I hi escrius textualment: En aquesta escola aprèn les lliçons a través del coneixement i de les seves pròpies experiències i observacions. Res de llibres, només tinta. (…) Les assignatures les fan en català i en castellà perquè volen que les dominin totes dues. Si el temps acompanya les classes les imparteixen a l’aire lliure, assegudes en taules i cadires plegables i es passen hores observant en deteniment el llibre obert que els ofereix la natura, la que tenen a tocar de les seves mans. Un segle més tard aquesta descripció del mètode escolar, que segurament amb caràcter excepcional feien servir a l’escola de Barcelona, encaixa perfectament amb molts dels conceptes de l’evolució metodològica més definitoris d’una escola innovadora submergida i crítica amb el corrent dominant d’un context i d’una època.

    Anomenes també el convent de les Germanes Carmelites de Sant Feliu (aquest era dels nostres!), el Col·legi dels Hermanos de La Salle (dit així, per suposat) que també encara regenten una escola aquí a Palamós. I ja en ple segle XX menciones el Col·legi Cor de Maria (també ben present hores d’ara en el mapa escolar ganxó) i que deixes (ho dic així, ben baixet) no massa ben parat per culpa d’algun personatge. Tot queda perdonat quan al·legues que fruït de tot això decideixes apostar per la nostra escola a l’hora de continuar sense tants contratemps la teva etapa d’estudiant. En algun altre capítol menciones també alguns detalls que ens ajuden a dibuixar l’entorn escolar francès de l’època, sobretot quan relates l’estada d’en Paquito durant dos anys amb l’avi Josep a Briva. Ben palesa he deixes la diferència entre les escoles d’aquí i les d’allà quan escrius: Quina diferència tan abismal que copsa entre els seus antics Estudis Nous de SF i la seva nova escola francesa. Per començar res de càstigs corporals ni de cap altra mena, com tampoc cantar himnes feixistes, tot es fa d’una manera més educada i afortunadament molt més lliure. un pupitre de fusta modernisme, un tinter a vessar i una estufa de llenya per no patir fred a l’hivern”. De pel·lícula l’anècdota que expliques del Timbaler del Bruc, però res més lluny de la meva intenció que fer ara un espoiler. 

  Deixa’m acabar per submergir-me a nivell més personal en l’ànima més profunda del relat amb la sana intenció de fer-me’l una mica meu. Què hi tinc de propi a la teva obra Pilar? Potser va ser en aquest joc de comparances i aproximacions subliminals on em vaig sentir més identificat amb el que tan subtilment ens expliques a les planes del teu llibre.

    I és que jo també tinc parents que un mal dia de guerra —estúpida i cruel com totes— van creuar la frontera pels camins de la retirada, també van haver de prendre decisions importants sense massa temps per analitzar-les. Alguns van fer marxa enrere i van patir els camps de concentració en territori espanyol. D’aquests camps als llibres i pel·lícules potser no se’n parla gaire, però els testimonis que els van sobreviure asseguren que van ser igual de denigrants. Entre ells hi ha un oncle de la meva mare, el tio Emili, que restà empresonat a un camp de concentració de Aranda de Duero i, vés per on, va deixar mal escrita i en castellà una altra història a mig camí entre l’esborrany i el projecte de novel·la. Encara espera la seva oportunitat en una lleixa de casa.

    Altres parents van coincidir molt més amb el destí de l’avi Josep. Camp d’Argelers, triar l’opció tropes franceses a les portes d’una Segona Guerra Mundial, camp de concentració de Mauthausen i, amb l’arribada de l’Armistici, un llarg exili a la francesa, en aquest cas, de per vida i sense voluntat de retorn. Sovint la vida ens la fem sense marxar del costat dels que són dels nostres.

    I si parlem de les generacions de la postguerra, de les que malvivien en terra de vençuts, a casa també van optar per l’opció «restaurant amb habitacions», aprofitant un boom inesperat d’un nou fenomen anomenat turisme que va arribar com un allau potencial de prosperitat i de bonança. L’arribada del turista estranger posa punt i final a un període de temps de silenci i penúries econòmiques. El trampolí a casa la Pilar va ser l’Hostal Sant Pol, a casa meva el Restaurant Maria de Cadaqués. Els meus pares també contractaven personal provinent d’Andalusia, precisament de Pozo Alcón, a Jaén. Els de casa s’hi desplaçaven amb un vell Citroën dos cavalls per anar a contractar gent molt jove que volia guanyar-se la vida treballant a Catalunya. Per cert, Pilar, el meu pare, com el teu, també li encanta la pintura i el meu avi, com el teu, també patia una úlcera d’estómac.

    I en el súmmum de les coincidències apareix la sorpresa més divertida de totes. La recerca dels orígens de la teva besàvia Clara, la mare de la Pietat, la que va viure sempre a Cervià de Ter, et va portar fins a Cartellà: un petit llogarret perdut en la immensitat dels camps a la Vall del Llèmena. No m’ho podia creure. A Cartellà, al seu castell medieval, a la llera del riu Gàrrep s’hi han escrit unes de les pàgines més divertides i recordades de la nostra escola. Fa més de dues dècades que molts dels nostres alumnes hi passen els millors dies de l’estiu. Ens ho hem passat tan bé a Cartellà que el meu fill se n’ha gravat a la pell les coordenades.

    Bé, ja ho veus. Els llibres, un cop escrits ja no són només de qui els ha fet. Esdevenen, pel que diuen i pel que provoquen, una mica dels lectors i dels escenaris on s’ubiquen.

    En nom de la comunitat educativa Vedruna a la que represento i, m’atreveixo a dir, per extensió, de tots els palamosins i palamosines que estimem la nostra terra i la nostra història: sort i moltes gràcies.

Mario Mercader, març 2019.