Nulla dies sine línea

Aquest capvespre he presentat, Quan calmin els mals vents, tornaré, a la Biblioteca de Palafrugell. Ho he fet acompanyada del professor i filòleg, Félix Pérez. En acabat, m’ha entregat el seu discurs i me l’ha dedicat. Tota una sorpresa…

La Pilar Francès ha escrit un llibre. M’ha demanat que avui en faci la presentació. Suposo que ara és quan Lope de Vega deixaria anar allò de en mi vida me he visto en tal aprieto. Efectivament, és la primera vegada que m’hi trobo. Fa uns dies, a casa, li vaig dir: “Jo t’introduiré i portaré els entrants, però el plat fort el serviràs tu”.

    Potser que us la presenti: la Pilar va ser alumna meva de Llengua i Literatura Castellana a Batxillerat i COU, al Vedruna de Palamós, durant part de la dècada dels 80. La recordo com una noia prudent, equànime, amable i generosa, treballadora i excel·lent amiga dels seus amics.

    No tinc present que jo li hagués desvetllat explícitament la passió d’escriure, tot i que no vaig perdre mai l’ocasió d’esperonar els alumnes a practicar aquella sentència de Plini el Vell: nulla dies sine línea, invitant-los a portar, si més no, un diari personal; en tot cas m’afalaga que antics alumnes em “culpabilitzin” del seu ofici d’escriptor, com sol fer l’amic Toni Puigvert molt sovint. Sigui quin sigui el motiu, gràcies, Pilar, per la teva invitació.

    Ens vam trobar, fa uns quinze dies, a casa i li vaig fer, d’antuvi, la pregunta de rigor: Per què aquest títol: Quan calmin els mals vents, TORNARÉ? Ella recorda la meva monomania de no precipitar-se en l’elecció del títol definitiu fins que el tema estigui prou desenvolupat. La resposta ja us la donarà ella d’aquí uns moments. Coincidim això sí en què un títol no hauria de ser ni massa sintètic, ni massa explícit, ni tan hermètic o surrealista que incomodi el possible lector. Tenim molt clar tots dos la importància de la presentació, el pròleg, l’epíleg, els agraïments, les fons documentals, la taula de continguts i, sobretot, les il·lustracions (en aquest cas, la portada parla per sí sola i la seixantena de fotos d’escenes familiars, de documents i de col·lectius històrics amenitzen la lectura de forma molt gratificant). En aquella conversa, la Pilar em va parlar amb devoció dels seus prologuistes, Salomó Marquès i Miquel Serrano, i de l’anterior presentador, A Palamós, en Mario Mercader.

    Glossant aquests personatges, reitero i cito textualment que la Pilar: “ho ha fet bé; és una persona que, no provenint del món de la Història, ens presenta una obra ben documentada i explicada”; “aquí cada capítol té la seva pròpia vida i és escrit d’una manera planera, que el fa molt llegidor”; “Déu n’hi do, Pilar! Quines històries i avatars, els del teu avi a França! Un exili més, un testimoni més, però únic i irrepetible…!”.

    Òbviament, no voldria caure en la estupidesa de desvetllar el contingut del llibre, però sí que em permetré fer-vos alguna observació que us ajudi a estimular el desig de llegir-lo:

    Cada capítol va introduït per una cita, sempre oportuna i precisa, fruit, sens dubte, de llargues i profitoses lectures de clàssics antics i moderns (per a mi, “clàssic” és sinònim de “perdurable”; i prou).

    Si aquest llibre hagués estat un exercici acadèmic que jo hagués de qualificar, em quedaria, sobretot, amb les nou pàgines de CASA PAYÉS, una prosopopeia al·legòrica de dalt a baix, on és la pròpia casa qui s’autodefineix, prenent la paraula durant tot el capítol, per descriure cada espai, per narrar amb serenor episodis familiars esgarrifosos, per criticar descarnadament els excessos i malifetes de l’amo i per acaronar amb tendresa els més febles dels seus habitants. Així és de versàtil la ploma de la Pilar!

    Escoltem-la. I llegim-la.

IMG_20190509_222808_153