Etiqueta: Contes relats i paraules boniques

La senyora jueva

Publicat el by pilarfrances

A finals de 1974, el venedor d’assegurances Plus Ultra regalà al meu avi una agenda petita, de color blau marí, que sempre feu servir de carnet d’adreces i a la primera plana, la del dimecres u de gener de 1975, hi anotà la d’un amic seu que residia a Perpinyà.

Tot passant els fulls, t’adones que moltes estan ratllades amb una creu. Era perquè es deixaven d’escriure o bé perquè havien canviat de domicili ja que més endavant, d’algunes, hi llegim la nova adreça. La majoria dels cognoms francesos em són familiars, els amics que en un moment o altre vingueren a visitar-lo.

Però el nom anotat al quadret del dilluns 13, festivitat de sant Gumersind —mentre ho escric recordo la cara del bonhomiós mossèn de la parròquia de Sant Joan de Palamós que tot sovint venia a dir missa a Les Vedrunes— aquell nom, no n’havia sentit a parlar mai de la vida.

Madame Thérése Yzaspfsztephn

2, Ville Gargliardine

Paris, 2ème

Sabia que va ajudar a molts jueus mentre feia la resistència contra els alemanys, la persecució contra ells i les barbaritats als quals eren sotmesos el van consternar des d’un primer moment. Però, qui era aquella dona jueva? Qui m’ho podria explicar? Trobaria encara vius els seus descendents?

El primer que vaig fer, va ser contactar la Mairie del 2ème arrondissement de París i, gràcies a ells, vaig saber que el carrer no pertanyia a aquest districte, sinó al vintè, i que no tenien constància de ningú que es digués així a la seva base de dades. Tot seguit, vaig escriure a l’altre districte i l’home que em va respondre va ser una mica desagradable, semblava com si la meva consulta el molestés. Amb aquest ruixat, votre demande ne relève pas des compétences d’une mairie d’arrondissement, dont les fonctions principales sont de permettre aux Parisiens d’accomplir leurs démarches administratives et citoyennes, m’ho va deixar ben clar. Malgrat el seu estirabot, va tenir la gentilesa de facilitar-me l’adreça dels arxius de París, als quals vaig demanar ajut. D’entrada, en va, perquè gairebé em van respondre el mateix, que ells no s’ocupaven de la recerca. No em vaig donar per vençuda i vaig insistir i, pocs dies després, vaig poder esbrinar tres coses: l’avi havia escrit el cognom malament, en realitat es deia Szarfsztejn; en aquella adreça als anys setanta s’hi desenvolupava una activitat montage treuil —vaig pensar amb alguna cosa de cotxes— i, finalment, un telèfon de l’època, PYR59.87.

Cap de les tres em van aportar gran cosa i, com a darrer intent, vaig adreçar una carta als descendents, tot esperant que encara residissin allà. Un mes després el carter me la retornà amb una anotació: «desconeguts».

Tot això passà l’estiu de 2017 i com que ja estava escrivint les memòries del meu avi i no m’hi podia dedicar més, ho vaig deixar córrer fins ara fa uns mesos que a còpia de veure les publicacions d’una amiga a facebook, sobre la recerca de persones jueves, se m’acudí contactar-la. Em donà llargues, propi de les patums que només cerquen una bona poltrona on seure. Tot i la decepció, no em vaig donar per vençuda i durant una conversa que vaig mantenir amb un professor d’història jubilat que viu a Ternay, al centre de França, i que m’ha ajudat moltíssim amb el treball de recerca de l’Eugeni Gurnés, li vaig deixar anar la història com aquell qui no vol la cosa. Vaig fer bé, perquè tenia un amic que segur que em podria donar un cop de mà.

I tant que me’l va donar, ja que de seguida em va trobar un obituari, de Brive la Gaillarde —allà on residia el meu avi—, de madame Jeanne Szarfsztejn, una nena que visqué amagada des de setembre de 1943 fins a l’agost de 1944 dins del majestuós convent d’Aubazine. Al final de tot s’hi llegia: la família ret un reconeixement etern a les poblacions de Larche i Aubazine.

Si em punxen no em treuen sang!

Tot i que havia mort feia un any, com que indicaven una adreça de correu electrònic els vaig escriure i, finalment, vaig saber el perquè de tot plegat…

Tres germanes jueves, Thérèse, Clara i Ilda, casades i amb criatures, que residien a París. Eren modistes. Amb l’arribada dels alemanys —i amb la capital ocupada— fugiren a la zona lliure, vers Larche. Per què allà? La família ho desconeix. Les dones estaven amagades en cases particulars, les criatures al convent i els marits lluitaven en la resistència. Cada tarda anaven a cosir a la ferme de madame Queheillard —l’àngel de la guarda del meu avi— i a canvi rebien ous, llegums de l’hort i alguns calerons. Conservo una fotografia de la seva filla on mostra orgullosa un vestit llarg que acaba d’estrenar.

Dos cops per setmana, la Thérèse visitava la seva filla Jeanne i la neboda, Annette, al convent amb l’excusa de dur-les-hi queviures. Feia el trajecte en bicicleta, amb la del meu avi. La mare superiora, Marie Gonzague, digué a tothom: personne ne touchera un cheveux de ces filles. I així va ser, perquè ningú del convent no les delatà mai, com tampoc els vilatans de Larche, totes passaren desapercebudes. El 18 d’agost de 1944, els alemanys assassinaren el marit de Thérèse quan sortia de l’oficina de correus de Limoges. Li acabava d’enviar una carta on li comunicava que aviat es veurien, tenia permís per tornar a casa.

Acabada la guerra, retornaren a París, al carrer de sempre i continuaren cosint i fent jerseis de punt. Vet aquí el negoci, montage treuil, maquinària, els telers de confecció.

De tant en tant, viatjaven a La Corresa i sojornaven a La Feuillade. Aquesta fotografia que els descendents em van fer arribar de 1951 ho corrobora, la d’un dinar a l’exterior de la propietat on s’hi veuen en segon terme mare i filla Szarfsztejn, el meu avi i la filla de madame Queheillard.

Per què deixaren d’escriure’s? La família ho ignora, jo també, però m’hagués agradat conèixer-la, que fos ella qui m’hagués dit allò tan bonic de «entre nosaltres sempre hi havia un espanyol…».

Qui compta, s’erra!

Publicat el by pilarfrances

M’acaba de trucar una amiga i ens hem fet un fart de riure, que em sembla que feia temps que no em divertia tant. Espero que no li sàpiga greu que us ho expliqui, però creieu-me si us dic que la història val la pena.

Es veu que ara fa uns anys va anar al casament d’una seva cosina. Quan va rebre la invitació i va veure que la festa durava dos dies —i les seves dues corresponents nits—, va dir: «A München falta gent!».

Aterrava a l’aeroport de la bella capital bavaresa quan passaven cinc minuts de les dues de la tarda del dijous 13 de febrer de 2014. El comandant els anuncià que feia un fred que pelava —sis graus sota zero—, i els desitjà una bona estada. Recollí l’equipatge i quan la porta de sortida dels passatgers s’obrí de bat a bat, se’ls trobà al davant. Elles dues s’abraçaren, efusivament. Feia una eternitat que no es veien! Quan es deixaren anar, la núvia li digué, emocionada: «Maria, et presento a en Kurt!». Després d’una forta encaixada de mans —on li desmuntà tots els dits—, es van fer dos petons, un a cada galta. Ella, que això de les olors ho té sagrat, de seguida notà que feia un xic de pudor de suor. «Deu ser pels nervis», l’excusà, «hi ha gent que li passa».

Un cop dins del cotxe, la Maria cregué que encara no havia baixat de l’avió de tan gran i modern que era. Quina meravella! Mentre la cosina parlava pels descosits, ella, dissimuladament, repassà el nuvi, el matemàtic que donava classes a la universitat. Era alt, fort, cara rodó, duia els cabells esvalotats i unes ulleres de pasta negra, rodones, que feien pensar en un Harry Potter adult. Damunt del seu jersei blau marí hi reposaven quatre volves de neu, les mateixes que queien defora per donar-li la benvinguda. De tant en tant, ell tallava la conversa —amb una veu atenorada— per fer esment a algun edifici important. Després del nom i de l’any de construcció, sempre hi afegia ressenyes numèriques: trenta metres d’alçada, cinc pisos, vint-i-vuit finestres, sis capes de pintura, cinquanta treballadors, tres-centes bombetes… Tot d’una, la meva amiga pensà que aquell home, no li acabava de fer el pes.

Un cop van arribar al piset, un dúplex en una de les avingudes més luxoses de la ciutat, li ensenyaren la seva habitació. Impecable. Mentre desfeia la maleta i desava la roba dins l’armari, elles es posaren al dia. Es veu que en Kurt era un home encantador, educat, responsable, que si naps que si cols. Tot eren floretes. Després li tocà el torn als vestits, a la cerimònia, a les recepcions… «Em caso un divendres i per Sant Valentí. No puc demanar més!» cridava la núvia, pletòrica. Toc- toc, era ell. Les avisava que en dues hores, quaranta-quatre minuts i disset segons els convidats arribarien a la festa. Els d’avui eren els que no venien al casori, companys d’escola i d’universitat del nuvi. Ostres, i pensar que el més calent era a l’aigüera! Ja les tens totes dues cap a la cuina a preparar els canapès, les amanides verdes i d’arròs, el pa amb tomàquet, les safates de formatges i d’embotits, les torradetes, les confitures… Ell ni brot, només feia la guitza.

Quan ho tingueren tot enllestit —i la taula parada—, la meva amiga els demanà si es podia dutxar. Es volia canviar de roba i arreglar-se un xic, no massa, perquè el sopar era a peu dret, informal. «I tant, tu mateixa, com si fossis a casa teva!». Passà per la seva habitació, agafà el necesser, un jersei rosa de mànigues amples, uns texans, unes calcetes —els sostenidors no se’ls canviaria pas—, i un parell de mitjons. Es dirigí cap al bany. Encengué la llum i quedà garratibada. Era fabulós, com el d’un hotel de luxe. Un cop païda la sorpresa, es desmaquillà davant d’un mirall immens i com que en un raconet n’hi havia un d’augment, aprofità per fer-se un repàs exhaustiu amb les pinces. Tot seguit, es dirigí vers la dutxa. Obrí la porta de vidre i al·lucinà: semblava una nau espaial. Enfront hi trobà un quadre gris metal·litzat amb tot de botonets. «On/Off» aquests els entengué. Sobre seu, tres tipus de ruixades, «la potència», pensà i un núvol, «deu ser el vapor de la sauna». Després, deduí que parlaven de la temperatura el sol i un floc de neu. Per acabar quatre rodonetes de colorins. «Què t’hi jugues que s’il·lumina?» reia, entremaliada.

Es despullà i entrà dins. L’encengué des d’un raconet. Sort, perquè del capdamunt caigué una pluja glacial. Remenà els botonets i de seguida tingué l’aigua calentona, sense que cremés, forta com un ruixat i de tonalitats blau cel. S’ensabonà i mentre s’esbandia tot es tornà de color rosa. Tot seguit de groc i en acabat de verd, mentre un regiment de núvols sortia decidit pels laterals. Quan veié l’off fer pampallugues, li semblà que tornava de la Lluna.  

S’assecà, es vestí, es maquillà un xic i abans de marxar ho deixà tot net com una patena. Obrí la porta i —patapam!—, se’l trobà al davant, blanc ensafranat, com un espectre. El pobre espantava la por.

—¡Has estado mucho tiempo ducháaandote! —la a la feu tan llarga com un dia sense pa—.

La meva amiga no sabia on posar-se. Es disculpà, avergonyida, perquè pensà que tal vegada només en tenien un i algú necessitava anar-hi.

—Nueve minutosss, quinse segundosss… si cada hora paaasan por las tuberíasss no sé cuantos litros —perquè ja no recordava la xifra exacta mentre m’ho explicava— esto quiere desssir que has gassstado …

Ella, en tot moment, li suplicava que la perdonés.

—Si en Alemania somosss casi ochenta y tres millonesss de habitantesss y lo multiplicamosss por … son tantos litrosss —les xifres les llegia a la pantalla de la tauleta electrònica que subjectava amb la mà esquerra—.

Aquí ja li començà a pujar la mosca al nas.

—En sinco añosss acabaríamosss el agua de los ossseanosss, de los maaaresss….

Home, això sí que no, culpar-la de la desertització per una dutxeta extra sensorial, això sí que no li tolerà i després d’agafar aire li demanà, tan normal:

—¿Que no te duchas, tuuu? —tot fent èmfasi a la u.

—Sí, durante tresss minutosss cada mañaaana —contestà, cofoi—.

—Ara ho entenc!

—¿Qué és lo que entencsss? —li preguntà foteta, tot imitant-la.

—¡Que a partir del cuarto te canta el sobaco!

—Was ist ein «sobaco»? —li demanà ell amb els ulls oberts com plats.

I ella s’ajupí un segon, per desar tots els seus estris a terra i, en acabat, s’incorporà, aixecà el braç esquerre i amb la mà dreta es dibuixà un cercle imaginari damunt de la seva aixella.

Sembla ser que s’aguantaren la mirada vuit segons —ella els comptà!—, fins que ell, encès com un dels pebrots que feia una estona ella havia escalivat dins del forn, girà cua i marxà empipadíssim. No li dirigí mai més la paraula, ni quan l’acompanyà de nou a l’aeroport el diumenge al matí. La seva cosina se’n feia creus de que no s’haguessin caigut bé. Si, el seu home, era un encant!