La senyora jueva

A finals de 1974, el venedor d’assegurances Plus Ultra regalà al meu avi una agenda petita, de color blau marí, que sempre feu servir de carnet d’adreces i a la primera plana, la del dimecres u de gener de 1975, hi anotà la d’un amic seu que residia a Perpinyà.

Tot passant els fulls, t’adones que moltes estan ratllades amb una creu. Era perquè es deixaven d’escriure o bé perquè havien canviat de domicili ja que més endavant, d’algunes, hi llegim la nova adreça. La majoria dels cognoms francesos em són familiars, els amics que en un moment o altre vingueren a visitar-lo.

Però el nom anotat al quadret del dilluns 13, festivitat de sant Gumersind —mentre ho escric recordo la cara del bonhomiós mossèn de la parròquia de Sant Joan de Palamós que tot sovint venia a dir missa a Les Vedrunes— aquell nom, no n’havia sentit a parlar mai de la vida.

Madame Thérése Yzaspfsztephn

2, Ville Gargliardine

Paris, 2ème

Sabia que va ajudar a molts jueus mentre feia la resistència contra els alemanys, la persecució contra ells i les barbaritats als quals eren sotmesos el van consternar des d’un primer moment. Però, qui era aquella dona jueva? Qui m’ho podria explicar? Trobaria encara vius els seus descendents?

El primer que vaig fer, va ser contactar la Mairie del 2ème arrondissement de París i, gràcies a ells, vaig saber que el carrer no pertanyia a aquest districte, sinó al vintè, i que no tenien constància de ningú que es digués així a la seva base de dades. Tot seguit, vaig escriure a l’altre districte i l’home que em va respondre va ser una mica desagradable, semblava com si la meva consulta el molestés. Amb aquest ruixat, votre demande ne relève pas des compétences d’une mairie d’arrondissement, dont les fonctions principales sont de permettre aux Parisiens d’accomplir leurs démarches administratives et citoyennes, m’ho va deixar ben clar. Malgrat el seu estirabot, va tenir la gentilesa de facilitar-me l’adreça dels arxius de París, als quals vaig demanar ajut. D’entrada, en va, perquè gairebé em van respondre el mateix, que ells no s’ocupaven de la recerca. No em vaig donar per vençuda i vaig insistir i, pocs dies després, vaig poder esbrinar tres coses: l’avi havia escrit el cognom malament, en realitat es deia Szarfsztejn; en aquella adreça als anys setanta s’hi desenvolupava una activitat montage treuil —vaig pensar amb alguna cosa de cotxes— i, finalment, un telèfon de l’època, PYR59.87.

Cap de les tres em van aportar gran cosa i, com a darrer intent, vaig adreçar una carta als descendents, tot esperant que encara residissin allà. Un mes després el carter me la retornà amb una anotació: «desconeguts».

Tot això passà l’estiu de 2017 i com que ja estava escrivint les memòries del meu avi i no m’hi podia dedicar més, ho vaig deixar córrer fins ara fa uns mesos que a còpia de veure les publicacions d’una amiga a facebook, sobre la recerca de persones jueves, se m’acudí contactar-la. Em donà llargues, propi de les patums que només cerquen una bona poltrona on seure. Tot i la decepció, no em vaig donar per vençuda i durant una conversa que vaig mantenir amb un professor d’història jubilat que viu a Ternay, al centre de França, i que m’ha ajudat moltíssim amb el treball de recerca de l’Eugeni Gurnés, li vaig deixar anar la història com aquell qui no vol la cosa. Vaig fer bé, perquè tenia un amic que segur que em podria donar un cop de mà.

I tant que me’l va donar, ja que de seguida em va trobar un obituari, de Brive la Gaillarde —allà on residia el meu avi—, de madame Jeanne Szarfsztejn, una nena que visqué amagada des de setembre de 1943 fins a l’agost de 1944 dins del majestuós convent d’Aubazine. Al final de tot s’hi llegia: la família ret un reconeixement etern a les poblacions de Larche i Aubazine.

Si em punxen no em treuen sang!

Tot i que havia mort feia un any, com que indicaven una adreça de correu electrònic els vaig escriure i, finalment, vaig saber el perquè de tot plegat…

Tres germanes jueves, Thérèse, Clara i Ilda, casades i amb criatures, que residien a París. Eren modistes. Amb l’arribada dels alemanys —i amb la capital ocupada— fugiren a la zona lliure, vers Larche. Per què allà? La família ho desconeix. Les dones estaven amagades en cases particulars, les criatures al convent i els marits lluitaven en la resistència. Cada tarda anaven a cosir a la ferme de madame Queheillard —l’àngel de la guarda del meu avi— i a canvi rebien ous, llegums de l’hort i alguns calerons. Conservo una fotografia de la seva filla on mostra orgullosa un vestit llarg que acaba d’estrenar.

Dos cops per setmana, la Thérèse visitava la seva filla Jeanne i la neboda, Annette, al convent amb l’excusa de dur-les-hi queviures. Feia el trajecte en bicicleta, amb la del meu avi. La mare superiora, Marie Gonzague, digué a tothom: personne ne touchera un cheveux de ces filles. I així va ser, perquè ningú del convent no les delatà mai, com tampoc els vilatans de Larche, totes passaren desapercebudes. El 18 d’agost de 1944, els alemanys assassinaren el marit de Thérèse quan sortia de l’oficina de correus de Limoges. Li acabava d’enviar una carta on li comunicava que aviat es veurien, tenia permís per tornar a casa.

Acabada la guerra, retornaren a París, al carrer de sempre i continuaren cosint i fent jerseis de punt. Vet aquí el negoci, montage treuil, maquinària, els telers de confecció.

De tant en tant, viatjaven a La Corresa i sojornaven a La Feuillade. Aquesta fotografia que els descendents em van fer arribar de 1951 ho corrobora, la d’un dinar a l’exterior de la propietat on s’hi veuen en segon terme mare i filla Szarfsztejn, el meu avi i la filla de madame Queheillard.

Per què deixaren d’escriure’s? La família ho ignora, jo també, però m’hagués agradat conèixer-la, que fos ella qui m’hagués dit allò tan bonic de «entre nosaltres sempre hi havia un espanyol…».

Als grans mals, encanteris

Conta la llegenda que prop de la font de la Moixina i enmig d’una frondosa roureda, hi havia un casalot tan i tan antic com ho era la pedra col·locada al seu llindar. Qui sabia de lletres hi llegia que fou edificat en lo any 944 de Nostre Senyor i passava de llarg, però qui n’era ignorant hi veia dues cadires i confiat s’asseia a l’entrada una estoneta a reposar. Poc sospitava que havia begut oli, perquè allà dins hi vivia la Maralda, una bruixa vellarda i rondinaire, que d’entabanar als passants en sabia un munt i com que gairebé tots venien assedegats, els oferia un beuratge amb regust a menta, que els deixava mig atarantats i mentre ells perdien el món de vista, ella aprofitava per furgar dins els seus faldons, a veure si trobava la bossa dels calerons.

Acabà fent-se un malnom i jamai ningú no s’apropà a demanar-li consell ni qualque guariment. Passaren els anys ―alguns diuen que fins i tot segles―, i la darrera a remenar la perola dels embruixos fou la Maraldina, descendent directa d’aquella primera, una noieta que pobrissona n’heretà la mala fama i això que era dolça i bona i cap mal volia per ningú. A còpia d’anys de solitud, s’aciençà en remeis i en mil i un encanteris i sabia com guarir el mal d’amors, treure’t un ull de poll o qualsevol de les malures. El seu receptari ―anotat en els gegantins fulls de pergamí dels llibres que reposaven avorrits en un munt de prestatges―, feia goig de veure i en ell s’hi trobaven cal·ligrafiades tot de receptes mil·lenàries: ungüents, pegats, pocions, xarops, melasses, elixirs, tisanes… Unes potingues per alleugerir qui tenia un mal o qui vagarejava amb l’ànima en pena.

Davant del casalot hi creixia ufanós un jardí d’herbes remeieres, que riu-te’n dels de la contrada! Boixerola, morritort bord, cua de cavall, freixurera, tarongina, orella de llebre, xenixell, berruguera, barballó, sajolida… i un sotabosc molsós, jaç de bolets —pentinelles, mataparents, apagallums, fredolics, llenegues, moixernons…—, i de bestioles: serps, ratolins, guineus, sargantanes… A l’eixida un immens gabial amb caderneres, perdius, puputs, picots negres, enganyapastors i mallerengues i dins de la vivenda un rebost farcit de pots de vidre amb pólvores i substàncies que es remuntaven a l’any de la picor, aquell en què una de les seves ancestres preparà una untura per guarir les morenes dels qui lluitaven contra els sarraïns que, segons diuen els entesos, era com posar oli en un llum.

I mentre la Maraldina passava les hores aprenent l’art dels encantaments, uns bancals més avall, la Càndida, una dona menuda i entrada en carns, es lamentava a la seva bona amiga, la Maria, mentre eren totes dues feinejant al tros, de dos dels seus grans mals. El primer, i més greu, el d’en Joan, el seu home, a qui sovint li agafaven unes calentors que ella s’havia d’amagar perquè si l’empaitava de l’embat la deixava ben baldada i l’altre, el seu noi, en Joanet qui, després d’unes febres peregrines, es quedà tan ensopit i sense esma que es passava tot lo dia ajagut i res ni ningú no el bellugava. Ho havia provat tot i cap cosa no els havia fet efecte.

―Per què no us arribeu fins a ca la Maraldina? ―li proposà la Maria.

―Amb què em sortiu vós ara! ―reblà la Càndida tota sorpresa.

―Sí dona, aneu-hi, que segur que us trobarà remei! —insistí, mig avergonyida.

I, sense rumiar-s’ho massa, un rogenc capvespre enfilà caminoi amunt per anar a trobar-la. En ser sota el llindar, on llegí els números i no pas les coses, se senyà i remugà un breu Parenostre perquè Déu la perdonés amb l’atreviment. La jove no se’n sabia avenir que tingués visita i just en el moment en què anava a obrir la boca per agrair-li, la Càndida li engaltà:

―No em serviu cap beuratge ni em deixeu sense cap dobler, que em cal ajuda i no sé a qui acórrer!

Les dues dones parlaren obertament i la sortillera li digué que per preparar-li qualque cosa li calia veure, ni que fos de lluny, els dos homenots. L’endemà mateix, s’arribà fins a la masia amb un cistell ple d’herbes i va fer veure que n’hi venia a oferir. Amb una ullada en tingué prou per saber al gran què li calia ―això s’imaginà!―, i en veure a en Joanet, diuen que li vingueren uns tremolors, senyal que aquell tros d’home era qui li convenia.

Ambdues acordaren, en un xiuxiueig, que quan la lluna fes el ple tindria les dues apòzemes llestes i quan va ser de nou al casalot, decidí que també en faria una per a la mestressa, que la pobra alguna cosa havia de menester.

I dit i fet! Per al gran preparà un beuratge a base d’una unça i mitja d’escarxofera borda, un bri de matapolls, un polsim d’herba santa, aigua de pluja, rovell d’ou i del borrissol de niu de tórtores, asseguren que se n’oblidà. —Ai las!—. Un cop bullit, el deixà a sol i a serena dues nits que la lluna era en quart creixent i un cop reposat, abocà el líquid xaropós dins d’una ampolleta verda perquè no es confongués amb la transparent, que conservava la infusió que feu per al jove a base de pólvores d’herba bellugadissa, raspadures de banya de cabra, crestes de gall i un polsim ―aquí se li’n va anar la mà!― d’herba dels humors picants per fer-lo trempar. I per a la Càndida li reservà, en un bol de terrissa, un bàlsam fet amb llet de burra, calèndula, ametlles i mel, per si la mixtura del seu marit trigava a fer efecte i li calia untar-se les parts després de les sotragades.

I, en acabat, la nit que la lluna feia el seu ple, la Maraldina posà en pràctica per primer cop un breu encanteri i, sense deixar de mirar-la, li implorà que il·luminés els seus astres, perquè feia temps que vagaven perduts i els calia trobar el camí per arrenglerar-se, més que res per allò de l’ordre.

I la història acabà bé, si més no pels joves, perquè en Joanet al cap de poc recuperà l’esma i, per ventura, el senderi i després d’un dolç festeig s’uniren en matrimoni, però sembla ser que el preparat pel gran no anà massa alhora i quan un fredorós matí, vora la llar de foc, la Càndida es va plànyer que tal vegada la jove no s’hi havia esmerçat massa i tota la benastrugança se l’havia endut ella, la Maraldina li respongué:   

―Ai, miri, agafi-s’ho bé i gaudeixi, que qui fa el que pot no està obligat a més!

I amb l’estirabot asseguren, que de l’afer no se’n parlà mai més de la vida.

✒📖 Aquest conte va quedar finalista en el Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres 2019.

Qui compta, s’erra!

M’acaba de trucar una amiga i ens hem fet un fart de riure, que em sembla que feia temps que no em divertia tant. Espero que no li sàpiga greu que us ho expliqui, però creieu-me si us dic que la història val la pena.

Es veu que ara fa uns anys va anar al casament d’una seva cosina. Quan va rebre la invitació i va veure que la festa durava dos dies —i les seves dues corresponents nits—, va dir: «A München falta gent!».

Aterrava a l’aeroport de la bella capital bavaresa quan passaven cinc minuts de les dues de la tarda del dijous 13 de febrer de 2014. El comandant els anuncià que feia un fred que pelava —sis graus sota zero—, i els desitjà una bona estada. Recollí l’equipatge i quan la porta de sortida dels passatgers s’obrí de bat a bat, se’ls trobà al davant. Elles dues s’abraçaren, efusivament. Feia una eternitat que no es veien! Quan es deixaren anar, la núvia li digué, emocionada: «Maria, et presento a en Kurt!». Després d’una forta encaixada de mans —on li desmuntà tots els dits—, es van fer dos petons, un a cada galta. Ella, que això de les olors ho té sagrat, de seguida notà que feia un xic de pudor de suor. «Deu ser pels nervis», l’excusà, «hi ha gent que li passa».

Un cop dins del cotxe, la Maria cregué que encara no havia baixat de l’avió de tan gran i modern que era. Quina meravella! Mentre la cosina parlava pels descosits, ella, dissimuladament, repassà el nuvi, el matemàtic que donava classes a la universitat. Era alt, fort, cara rodó, duia els cabells esvalotats i unes ulleres de pasta negra, rodones, que feien pensar en un Harry Potter adult. Damunt del seu jersei blau marí hi reposaven quatre volves de neu, les mateixes que queien defora per donar-li la benvinguda. De tant en tant, ell tallava la conversa —amb una veu atenorada— per fer esment a algun edifici important. Després del nom i de l’any de construcció, sempre hi afegia ressenyes numèriques: trenta metres d’alçada, cinc pisos, vint-i-vuit finestres, sis capes de pintura, cinquanta treballadors, tres-centes bombetes… Tot d’una, la meva amiga pensà que aquell home, no li acabava de fer el pes.

Un cop van arribar al piset, un dúplex en una de les avingudes més luxoses de la ciutat, li ensenyaren la seva habitació. Impecable. Mentre desfeia la maleta i desava la roba dins l’armari, elles es posaren al dia. Es veu que en Kurt era un home encantador, educat, responsable, que si naps que si cols. Tot eren floretes. Després li tocà el torn als vestits, a la cerimònia, a les recepcions… «Em caso un divendres i per Sant Valentí. No puc demanar més!» cridava la núvia, pletòrica. Toc- toc, era ell. Les avisava que en dues hores, quaranta-quatre minuts i disset segons els convidats arribarien a la festa. Els d’avui eren els que no venien al casori, companys d’escola i d’universitat del nuvi. Ostres, i pensar que el més calent era a l’aigüera! Ja les tens totes dues cap a la cuina a preparar els canapès, les amanides verdes i d’arròs, el pa amb tomàquet, les safates de formatges i d’embotits, les torradetes, les confitures… Ell ni brot, només feia la guitza.

Quan ho tingueren tot enllestit —i la taula parada—, la meva amiga els demanà si es podia dutxar. Es volia canviar de roba i arreglar-se un xic, no massa, perquè el sopar era a peu dret, informal. «I tant, tu mateixa, com si fossis a casa teva!». Passà per la seva habitació, agafà el necesser, un jersei rosa de mànigues amples, uns texans, unes calcetes —els sostenidors no se’ls canviaria pas—, i un parell de mitjons. Es dirigí cap al bany. Encengué la llum i quedà garratibada. Era fabulós, com el d’un hotel de luxe. Un cop païda la sorpresa, es desmaquillà davant d’un mirall immens i com que en un raconet n’hi havia un d’augment, aprofità per fer-se un repàs exhaustiu amb les pinces. Tot seguit, es dirigí vers la dutxa. Obrí la porta de vidre i al·lucinà: semblava una nau espaial. Enfront hi trobà un quadre gris metal·litzat amb tot de botonets. «On/Off» aquests els entengué. Sobre seu, tres tipus de ruixades, «la potència», pensà i un núvol, «deu ser el vapor de la sauna». Després, deduí que parlaven de la temperatura el sol i un floc de neu. Per acabar quatre rodonetes de colorins. «Què t’hi jugues que s’il·lumina?» reia, entremaliada.

Es despullà i entrà dins. L’encengué des d’un raconet. Sort, perquè del capdamunt caigué una pluja glacial. Remenà els botonets i de seguida tingué l’aigua calentona, sense que cremés, forta com un ruixat i de tonalitats blau cel. S’ensabonà i mentre s’esbandia tot es tornà de color rosa. Tot seguit de groc i en acabat de verd, mentre un regiment de núvols sortia decidit pels laterals. Quan veié l’off fer pampallugues, li semblà que tornava de la Lluna.  

S’assecà, es vestí, es maquillà un xic i abans de marxar ho deixà tot net com una patena. Obrí la porta i —patapam!—, se’l trobà al davant, blanc ensafranat, com un espectre. El pobre espantava la por.

¡Has estado mucho tiempo ducháaandote! —la a la feu tan llarga com un dia sense pa—.

La meva amiga no sabia on posar-se. Es disculpà, avergonyida, perquè pensà que tal vegada només en tenien un i algú necessitava anar-hi.

Nueve minutosss, quinse segundossssi cada hora paaasan por las tuberíasss no sé cuantos litros —perquè ja no recordava la xifra exacta mentre m’ho explicava— esto quiere desssir que has gassstado …

Ella, en tot moment, li suplicava que la perdonés.

Si en Alemania somosss casi ochenta y tres millonesss de habitantesss y lo multiplicamosss por … son tantos litrosss —les xifres les llegia a la pantalla de la tauleta electrònica que subjectava amb la mà esquerra—.

Aquí ja li començà a pujar la mosca al nas.

En sinco añosss acabaríamosss el agua de los ossseanosss, de los maaaresss….

Home, això sí que no, culpar-la de la desertització per una dutxeta extra sensorial, això sí que no li tolerà i després d’agafar aire li demanà, tan normal:

—¿Que no te duchas, tuuu? —tot fent èmfasi a la u.

Sí, durante tresss minutosss cada mañaaana —contestà, cofoi—.

—Ara ho entenc!

—¿Qué és lo que entencsss? —li preguntà foteta, tot imitant-la.

—¡Que a partir del cuarto te canta el sobaco!

Was ist ein «sobaco»? —li demanà ell amb els ulls oberts com plats.

I ella s’ajupí un segon, per desar tots els seus estris a terra i, en acabat, s’incorporà, aixecà el braç esquerre i amb la mà dreta es dibuixà un cercle imaginari damunt de la seva aixella.

Sembla ser que s’aguantaren la mirada vuit segons —ella els comptà!—, fins que ell, encès com un dels pebrots que feia una estona ella havia escalivat dins del forn, girà cua i marxà empipadíssim. No li dirigí mai més la paraula, ni quan l’acompanyà de nou a l’aeroport el diumenge al matí. La seva cosina se’n feia creus de que no s’haguessin caigut bé. Si, el seu home, era un encant!