Etiqueta: La senyora jueva

A finals de 1974, el venedor d’assegurances Plus Ultra regalà al meu avi una agenda petita, de color blau marí, que sempre feu servir de carnet d’adreces i a la primera plana, la del dimecres u de gener de 1975, hi anotà la d’un amic seu que residia a Perpinyà.

Tot passant els fulls, t’adones que moltes estan ratllades amb una creu. Era perquè es deixaven d’escriure o bé perquè havien canviat de domicili ja que més endavant, d’algunes, hi llegim la nova adreça. La majoria dels cognoms francesos em són familiars, els amics que en un moment o altre vingueren a visitar-lo.

Però el nom anotat al quadret del dilluns 13, festivitat de sant Gumersind —mentre ho escric recordo la cara del bonhomiós mossèn de la parròquia de Sant Joan de Palamós que tot sovint venia a dir missa a Les Vedrunes— aquell nom, no n’havia sentit a parlar mai de la vida.

Madame Thérése Yzaspfsztephn

2, Ville Gargliardine

Paris, 2ème

Sabia que va ajudar a molts jueus mentre feia la resistència contra els alemanys, la persecució contra ells i les barbaritats als quals eren sotmesos el van consternar des d’un primer moment. Però, qui era aquella dona jueva? Qui m’ho podria explicar? Trobaria encara vius els seus descendents?

El primer que vaig fer, va ser contactar la Mairie del 2ème arrondissement de París i, gràcies a ells, vaig saber que el carrer no pertanyia a aquest districte, sinó al vintè, i que no tenien constància de ningú que es digués així a la seva base de dades. Tot seguit, vaig escriure a l’altre districte i l’home que em va respondre va ser una mica desagradable, semblava com si la meva consulta el molestés. Amb aquest ruixat, votre demande ne relève pas des compétences d’une mairie d’arrondissement, dont les fonctions principales sont de permettre aux Parisiens d’accomplir leurs démarches administratives et citoyennes, m’ho va deixar ben clar. Malgrat el seu estirabot, va tenir la gentilesa de facilitar-me l’adreça dels arxius de París, als quals vaig demanar ajut. D’entrada, en va, perquè gairebé em van respondre el mateix, que ells no s’ocupaven de la recerca. No em vaig donar per vençuda i vaig insistir i, pocs dies després, vaig poder esbrinar tres coses: l’avi havia escrit el cognom malament, en realitat es deia Szarfsztejn; en aquella adreça als anys setanta s’hi desenvolupava una activitat montage treuil —vaig pensar amb alguna cosa de cotxes— i, finalment, un telèfon de l’època, PYR59.87.

Cap de les tres em van aportar gran cosa i, com a darrer intent, vaig adreçar una carta als descendents, tot esperant que encara residissin allà. Un mes després el carter me la retornà amb una anotació: «desconeguts».

Tot això passà l’estiu de 2017 i com que ja estava escrivint les memòries del meu avi i no m’hi podia dedicar més, ho vaig deixar córrer fins ara fa uns mesos que a còpia de veure les publicacions d’una amiga a facebook, sobre la recerca de persones jueves, se m’acudí contactar-la. Em donà llargues, propi de les patums que només cerquen una bona poltrona on seure. Tot i la decepció, no em vaig donar per vençuda i durant una conversa que vaig mantenir amb un professor d’història jubilat que viu a Ternay, al centre de França, i que m’ha ajudat moltíssim amb el treball de recerca de l’Eugeni Gurnés, li vaig deixar anar la història com aquell qui no vol la cosa. Vaig fer bé, perquè tenia un amic que segur que em podria donar un cop de mà.

I tant que me’l va donar, ja que de seguida em va trobar un obituari, de Brive la Gaillarde —allà on residia el meu avi—, de madame Jeanne Szarfsztejn, una nena que visqué amagada des de setembre de 1943 fins a l’agost de 1944 dins del majestuós convent d’Aubazine. Al final de tot s’hi llegia: la família ret un reconeixement etern a les poblacions de Larche i Aubazine.

Si em punxen no em treuen sang!

Tot i que havia mort feia un any, com que indicaven una adreça de correu electrònic els vaig escriure i, finalment, vaig saber el perquè de tot plegat…

Tres germanes jueves, Thérèse, Clara i Ilda, casades i amb criatures, que residien a París. Eren modistes. Amb l’arribada dels alemanys —i amb la capital ocupada— fugiren a la zona lliure, vers Larche. Per què allà? La família ho desconeix. Les dones estaven amagades en cases particulars, les criatures al convent i els marits lluitaven en la resistència. Cada tarda anaven a cosir a la ferme de madame Queheillard —l’àngel de la guarda del meu avi— i a canvi rebien ous, llegums de l’hort i alguns calerons. Conservo una fotografia de la seva filla on mostra orgullosa un vestit llarg que acaba d’estrenar.

Dos cops per setmana, la Thérèse visitava la seva filla Jeanne i la neboda, Annette, al convent amb l’excusa de dur-les-hi queviures. Feia el trajecte en bicicleta, amb la del meu avi. La mare superiora, Marie Gonzague, digué a tothom: personne ne touchera un cheveux de ces filles. I així va ser, perquè ningú del convent no les delatà mai, com tampoc els vilatans de Larche, totes passaren desapercebudes. El 18 d’agost de 1944, els alemanys assassinaren el marit de Thérèse quan sortia de l’oficina de correus de Limoges. Li acabava d’enviar una carta on li comunicava que aviat es veurien, tenia permís per tornar a casa.

Acabada la guerra, retornaren a París, al carrer de sempre i continuaren cosint i fent jerseis de punt. Vet aquí el negoci, montage treuil, maquinària, els telers de confecció.

De tant en tant, viatjaven a La Corresa i sojornaven a La Feuillade. Aquesta fotografia que els descendents em van fer arribar de 1951 ho corrobora, la d’un dinar a l’exterior de la propietat on s’hi veuen en segon terme mare i filla Szarfsztejn, el meu avi i la filla de madame Queheillard.

Per què deixaren d’escriure’s? La família ho ignora, jo també, però m’hagués agradat conèixer-la, que fos ella qui m’hagués dit allò tan bonic de «entre nosaltres sempre hi havia un espanyol…».