Records de la nit de Reis

Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!

Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?

Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.

Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.

Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.

Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.

Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!

Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.

Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.

Robar les il·lusions

Dissabte passat, per Santa Llúcia, vaig decorar la casa amb motius nadalencs. A la porta d’entrada vaig penjar aquest petit ramet. Avui, quan l’he obert, ja no hi era. Algú se l’ha endut, se l’ha apropiat sense permís.

Jo no arrenco mai les il·lusions dels altres, mai. No em passejo pels carrers de la ciutat lladreguejant. No pispo llums de colorins, ni llaços, ni figuretes… no m’han educat així.

Lladre de camí ral, gaudeix del detall a casa teva! Vaig ser molt feliç preparant-lo!

Llançà

Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.


EMPORDÀ INFO

Un dia d’estiu a Llançà


Boniqueses

“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”

El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?

Sant Jordi 2025

De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany:
☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra.
📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro.
✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell.
🌟 Finalista en un premi literari.
🌹 Roses, roses, roses, roses!
Em quedo amb la darrera.

Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat:
– Recordes quan sortia a la tele?
I ell ha respòs:
– Sí.
I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!

I jo tan convençuda…

– Policia Local, digui?
– Bona tarda, miri que m’acaben de caure les claus de casa dins del contenidor de les escombraries.
– Ja, però nosaltres no hi podem fer res.
– No?
– No, ha de mirar de buidar el contenidor.
– Com vol que el buidi tota sola, si pesa una barbaritat!
– Sí, ja ho sé, però nosaltres no podem fer-hi res.
– I no pot contactar amb els serveis d’escombraries? Ara fa poc he vist passar un camió.
– No, no podem.
– D’acord.
– Miri, parlaré amb el company que està fora i miraré si poden fer alguna cosa.
– Gràcies! Jo miraré de trobar algun veí que em doni un cop de mà.

Trucades. Moltes. Sense resposta. L’espera es llarga, molt. Finalment trobo un veí qui arriba al mateix temps que el cotxe de la patrulla. En Felip du un pal llarg a les mans acabat amb un ganxo. Obrim el contenidor.

– On et penses que han caigut?
– En aquesta part. Veus aquestes dues bosses són les meves. Han d’estar a sota. He sentit el clic.

Remena. Res. De cop, un dels policies diu:
– Em deixa a mi, si-us-plau?

I aixeca el contenidor amb les mans -amb una força descomunal- el tomba, remena i no les troba.

– Senyora, aquí no hi són.
– Doncs jo no les tinc… A veure si me les he deixat posades al pany?

Mentre es rentava les mans amb sabó i aigua ben calentona li he demanat perdó, morta de vergonya.

Res d’innocent

Ahir vespre el propietari de La Muse ens va oferir un tortell de reis, deliciós, durant la darrera trobada d’estadants. A França, és tradició que reparteixi els bocinets la persona més jove. De seguida em vaig adonar que ho devien fer per la innocència. Tothom desitja que li toqui la fava per allò de la bona sort i pot fer tota mena de trampes per aconseguir-la. Els petitons, per contra, no s’hi miren tant, són més espontanis i tiren pel dret.

En el nostre cas, l’afortunada va ser una jove qui, un cop tallat el tortell, l’anava repartint entre els comensals. Se servia per fer-ho d’una forquilla. Res a dir. Però, de cop, em vaig adonar que ho feia d’una manera lenta i amb un gest precís i, alhora, metòdic: l’introduïa dissimuladament dins del briox per assegurar-se que la figureta no hi era. Si em punxen no em treuen sang!

Per fortuna vam poder repetir, però a mesura que n’anaven quedant pocs, la tensió -la seva!- anava en augment. Fins que vam arribar als dos últims. Un per a mi i l’altre per a ella.

M’hagués agradat que haguessiu presenciat l’escena. Suspens absolut i cara de poema. Però quan va punxar el penúltim tallet i va veure que ho tenia tot al seu favor, el seu rostre es va il·luminar amb un somriure beatífic.

Va assaborir la victòria, lentament. Es menjava la seva porció a queixaladetes. Nosaltres ja ens l’havíem cruspit i ens pensavem que no n’hi havia quan ens anuncià amb un fil de veu que li havia tocat la figureta.

Em pregunto què hagués passat si aquesta hagués estat dins l’altre tall i com s’ho hagués fet per aconseguir-lo? Com ens hagués distret? M’imagino tantes situacions, tantes, que em fan petar de riure. Però, quan penso que res en ella no era innocent, res, ja no me’n fa tanta.

-♡-