Etiqueta: #contes

Llançà

Publicat el by pilarfrances

Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.

EMPORDÀ INFO

Un dia d’estiu a Llançà

Boniqueses

Publicat el by pilarfrances

“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”

El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?

Sant Jordi 2025

Publicat el by pilarfrances

De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany:
☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra.
📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro.
✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell.
🌟 Finalista en un premi literari.
🌹 Roses, roses, roses, roses!
Em quedo amb la darrera.

Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat:
– Recordes quan sortia a la tele?
I ell ha respòs:
– Sí.
I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!

I jo tan convençuda…

Publicat el by pilarfrances

– Policia Local, digui?
– Bona tarda, miri que m’acaben de caure les claus de casa dins del contenidor de les escombraries.
– Ja, però nosaltres no hi podem fer res.
– No?
– No, ha de mirar de buidar el contenidor.
– Com vol que el buidi tota sola, si pesa una barbaritat!
– Sí, ja ho sé, però nosaltres no podem fer-hi res.
– I no pot contactar amb els serveis d’escombraries? Ara fa poc he vist passar un camió.
– No, no podem.
– D’acord.
– Miri, parlaré amb el company que està fora i miraré si poden fer alguna cosa.
– Gràcies! Jo miraré de trobar algun veí que em doni un cop de mà.

Trucades. Moltes. Sense resposta. L’espera es llarga, molt. Finalment trobo un veí qui arriba al mateix temps que el cotxe de la patrulla. En Felip du un pal llarg a les mans acabat amb un ganxo. Obrim el contenidor.

– On et penses que han caigut?
– En aquesta part. Veus aquestes dues bosses són les meves. Han d’estar a sota. He sentit el clic.

Remena. Res. De cop, un dels policies diu:
– Em deixa a mi, si-us-plau?

I aixeca el contenidor amb les mans -amb una força descomunal- el tomba, remena i no les troba.

– Senyora, aquí no hi són.
– Doncs jo no les tinc… A veure si me les he deixat posades al pany?

Mentre es rentava les mans amb sabó i aigua ben calentona li he demanat perdó, morta de vergonya.

Jo voldria que em digués “Hola!” i no “Adéu!”

Publicat el by pilarfrances

Sempre que me la trobo pel carrer em diu “adéu!” amb aquella veueta de xiulet i amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. El papa no la suportava; l’avi, tampoc. El papa li feia el paperot i, un cop a casa, ens assegurava que no es creia que fos tan ximpleta. L’avi, per contra, la coneixia bé. Durant un temps van viure ben a prop. Mai no l’entrà a veure, mai no li demanà si li calia res. Ara veig que fa bona aquella dita de l’àvia Josefa: “Dios me libre de las aguas mansas, que de las turbias ya me libraré yo si puedo!”.

Amb el temps, he copsat de quin peu calça. Sempre ha anat a la seva. Es egoïsta. Només es mou per interès. Els calerons sempre li han fet el pes. Sembla que no hi toca però, en tot moment, sap el que li pertoca. Encara sembla que la sento quan li explicava a una pobra velleta el motiu pel qual li havia tret diners del compte corrent. La meitat de la meitat. L’altra no ho entenia i, com que feia massa preguntes, per treure-se-la de sobre li etzibà: “Hi tens els mateixos, però no n’hi ha tants perquè ara tenim euros. Amb les pessetes hi havia més zeros!” Tal qual.

Però bé, tornem a la qüestió del principi. Allò que us deia que sempre que me la trobo em diu “adéu!”. Fa un any que no em diu res més que això. I a mi el que m’agradaria és que s’aturés -com feia abans quan la curiositat podia més que ella- i em preguntés com em va tot. Què estic fent? Si puc escriure bé. Si els veïns em deixen descansar, si em molesten en el meu dia a dia, si dormo bé…

Semblava conciliadora, semblava que li agradava la pau, no pas els conflictes. Ara veig que feia comèdia. Aparences d’un catolicisme egoïsta après a diari pels gats vells que freqüenta.

He decidit que ja n’hi ha prou de tanta estupidesa teatral i el proper dia que me la trobi pel carrer i em torni a dir “adéu!” li engaltaré que jo el que vull és que em digui “hola, com va tot?”

A veure què passa. Ja us ho explicaré!

Una troballa fabulosa

Publicat el by pilarfrances

Tot sovint vaig a caminar a Palamós amb la meva cosina Montse. L’altre dia, quan vam acabar de fer la ruta, em va demanar que l’acompanyés al cotxe. “Tinc una cosa per a tu”. I quina cosa, mare meva! El llibre d’aritmètica que feien servir els meus avis materns, Ginés i Maria Josefa, a escola. Data de 1910.
Un cop vaig ser a casa me’l vaig mirar amb deteniment. D’entrada hi trobem escrits els seus noms així com els dels seus germans, Damian i Catalina; una estampa de la Mare de Déu de Lourdes -qui sap si li demanaven un miracle quan s’examinaven-; sumes i divisions a la contraportada i dos retalls de paper, amb un títol “La mosca y el gato”. Escrit amb una cal·ligrafia impecable, sembla que també hi havia dibuixets.

Gràcies al meu amic colivenc, Marcos Pardines, he sabut que es tracta d’una faula recollida en el llibre, “Veladas de invierno” de Manuel del Palacio i publicat el desembre de 1931.

I tant que ho és, perquè en el dibuix s’hi veu el platet de natilles i a tocar, el pit ufanós d’un gat. Llegiu la faula, us agradarà, hi descobrireu un ensenyament, de rabiosa actualitat. Ja ho diuen, que tot torna en aquesta vida, sobretot si les coses es fan malament… res no canvia!

Sobre una rica fuente de natillas
orgullosa una mosca revolaba,
y al verlas tan hermosas y amarillas,
más de una vez pasando las rozaba.

Un gato, de sus amos muy querido,
vio del insecto vil el sucio empeño,
y aunque harto ya del dulce consabido,
del insecto librar quiso a su dueño.

Acostóse a este fin cerca del plato,
y, fingiendo el tunante que dormía,
con el ojo avizor, como de gato,
el vuelo de la mosca perseguía.

A la venganza y al temor ajeno,
detúvose el insecto de repente;
y el gato entonces, de soberbia lleno,
alzó la pata y la metió en la fuente.

La moral de esta fábula sencilla,
es que no fué la mosca, sino el gato,
quien al dueño privó de la natilla,
si no por criminal por insensato

Y de este ejemplo que parece broma,
todo buen español saca este axioma:
—Poder que sólo de imponerse trata,
aun queriendo hacer bien mete la pata.