Aquest estiu he tingut la fortuna de passar tres dies a Collioure. Cada vegada m’hi sento més a gust. Cada vegada m’agrada més.
La tarda que vam arribar, vam decidir anar a la platja. El lleveig era fortíssim. De cop, vaig perdre el barret. Va sortir disparat, sorra enllà fins que va anar a parar a la vora de l’aigua.
Em vaig llevar d’una revolada i vaig córrer a buscar-lo. Quan el vaig atrapar i m’ajupia per recollir-lo, vaig sentir la veueta d’un nen que em deia:
“Madame, us demano perdó per no haver arribat a temps. Us el volia donar, però us heu avançat. Je suis désolé!”.
Li vaig agrair el detall mil vegades. Es deia Martin. M’ho confessà mig avergonyit. Abans de dir-li adéu li vaig acaronar una galtona, corpresa.
De tornada cap a la tovallola, em vaig dir: “És aquí, Pilar, és aquí on has de plantar la tenda!”.
Sempre que me la trobo pel carrer em diu “adéu!” amb aquella veueta de xiulet i amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. El papa no la suportava; l’avi, tampoc. El papa li feia el paperot i, un cop a casa, ens assegurava que no es creia que fos tan ximpleta. L’avi, per contra, la coneixia bé. Durant un temps van viure ben a prop. Mai no l’entrà a veure, mai no li demanà si li calia res. Ara veig que fa bona aquella dita de l’àvia Josefa: “Dios me libre de las aguas mansas, que de las turbias ya me libraré yo si puedo!”.
Amb el temps, he copsat de quin peu calça. Sempre ha anat a la seva. Es egoïsta. Només es mou per interès. Els calerons sempre li han fet el pes. Sembla que no hi toca però, en tot moment, sap el que li pertoca. Encara sembla que la sento quan li explicava a una pobra velleta el motiu pel qual li havia tret diners del compte corrent. La meitat de la meitat. L’altra no ho entenia i, com que feia massa preguntes, per treure-se-la de sobre li etzibà: “Hi tens els mateixos, però no n’hi ha tants perquè ara tenim euros. Amb les pessetes hi havia més zeros!” Tal qual.
Però bé, tornem a la qüestió del principi. Allò que us deia que sempre que me la trobo em diu “adéu!”. Fa un any que no em diu res més que això. I a mi el que m’agradaria és que s’aturés -com feia abans quan la curiositat podia més que ella- i em preguntés com em va tot. Què estic fent? Si puc escriure bé. Si els veïns em deixen descansar, si em molesten en el meu dia a dia, si dormo bé…
Semblava conciliadora, semblava que li agradava la pau, no pas els conflictes. Ara veig que feia comèdia. Aparences d’un catolicisme egoïsta après a diari pels gats vells que freqüenta.
He decidit que ja n’hi ha prou de tanta estupidesa teatral i el proper dia que me la trobi pel carrer i em torni a dir “adéu!” li engaltaré que jo el que vull és que em digui “hola, com va tot?”
Ahir al vespre em va venir a veure. Em va trobar plorant. Ja s’albirava una altra nit de crits i cops al costat. Cada dia acaben a les dues de la matinada. N’hi ha hagut fins a les quatre. Hi ha massa gent, la casa és petita. No dóna per a més. Ara és plena de criatures sense cap mena d’educació. Ja fa un any que hi viuen. De res no ha servit les visites de les autoritats ni els precs. Aquest estiu tenen una piscina. Aquest estiu que no podem malbaratar l’aigua. Ells no n’estan al corrent. “Són d’una altra cultura”, em diuen, mentre afegeixen que “has de tenir molta paciència”.
Avui m’ha dut un ram de flors. Diu que aixeca l’ànim. A mí el que m’anima és que hi hagi gent com ells. Personetes educades, assertives amb qui se’n pugui parlar obertament, que m’escoltin i, en acabat, em facin una abraçada, mentre ploro desconsoladament.
M’acaba de trucar un amic del papa. Eren veïns, companys d’escola i de mil batalletes. El dia de Sant Jordi em va comprar dos llibres. El de l’avi, per regalar a la Pilar de Cartellà, i la meva darrera novel·la. Ara mateix l’ha acabat de llegir. M’ha demanat si era massa d’hora, si trucava en un mal moment. He rigut mentre li assegurava que no. Estava emocionat. “Quin final, m’ha arribat al cor!”. Li he demanat si el va acabar ahir vespre i m’ha dit “no, ara mateix”. Corprèn que mentre tu et lleves hi hagi algú que estigui llegint un llibre teu. “Tens una imaginació, és increïble!”. “No ho deixis, creu-me”. “Els llocs, els paratges tan propers, el que expliques de Girona, de la Fosca… tot això jo ho he viscut. De petit hi anava”. “Vés a per un Planeta o un Nobel, creu-me”. “Passi el que passi, no ho deixis, sé que és difícil i a vegades la vida et pot portar cap a d’altres camins. Però tu no ho deixis. Creu-me, no deixis mai la ploma!”.
Paul Auster diu que la literatura és essencialment soledat. S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i, malgrat tot, l’acte de la lectura permet una comunicació entre dos éssers humans.
Quan m’escriviu, quan em truqueu, quan m’atureu pel carrer o acabada una presentació per dir-me paraules boniques i per animar-me a continuar tot de papallones voletegen dins del meu estómac com quan estàs enamorat. Ho estic de la meva professió i dels lletraferits com vosaltres a qui les meves històries corprenen.
Ha estat una setmana de ruixats. Sentir ploure de matinada des de dins del llit, contemplar un mar bressolat per tots els blaus o veure com el meu jardí o els paisatges propers acollien amorosos l’aigua d’una pluja benvinguda ha estat una autèntica cura per a l’ànima. Ho necessitava, sobretot després de la tempesta viscuda dimarts al vespre.
Tot començà al migdia mentre prenia una xocolata amb una amiga a Girona. M’explicà que no podia venir a la presentació de la tarda i em demanà un favor, un exemplar signat pels autors que aquell dia compartiríem una estoneta a la biblioteca del Pont Major. Em va donar 15€ per entregar a un d’ells. Es veu que es troben sovint en un lloc del Barri Vell i res, que ja li portaria un moment o altre. I així ho vaig fer.
La presentació va anar molt bé. Defora plovia i a dins les bibliotecàries preguntaven animades per la nostra estima al món de les lletres. Cadascú parlà del seu conte, cadascú defensà el seu escrit. El meu és un clam contra aquesta societat podrida de valors en la qual vivim, aquesta societat sense estima, individualista i poc assertiva. Les tres lletraferides assentien amb el cap, semblava talment que deia veritats com punys.
Acabada la presentació vaig intentar complir amb l’encàrrec que m’havien demanat al migdia. No va ser possible i al damunt em va caure un aiguat monumental, d’aquells que et fan tremolar per dins. Un menyspreu absolut contra els bons gestos, contra la bona gent.
Avui, paït el despropòsit davant del mar de Collioure, arribo a la conclusió que hi ha gent que necessita benzina pel foc que li crema ben endins i així, valents, entonats, poden cridar i fer-se veure, mentre esclafen el primer que troben al davant.
Jo seguiré fent favors i seguiré estimant la bona gent, donaré un cop de mà a qui ho necessiti, els escoltaré tant si ploren com si riuen i seguiré escrivint des de la tendresa. Seguiré fent una literatura intimista i sensible, amb un toc de bogeria, com aquella que notem quan fa dies que bufa la tramuntana.
I com diu la meva amiga Glòria Bosch, intentaré «respirar aires que encara no estan contaminats per paraules que necessitem allunyar».
Aquesta tarda he quedat amb un amic per fer un cafè. Ens hem trobat en un cèntric establiment a tocar de l’antic Hospital de Santa Caterina. Dins hi havia un home que em coneixia -molt!-, però ha fet veure que no. En tot moment, dissimulava. Pobrissó. Quan ha passat pel davant de la meva taula, amb una safata amb el seu cafè, ha dubtat i, finalment, s’ha assegut al costat de la nostra. No ens vèiem, perquè tot de plantes verdes ens separaven, però escoltar, això sí que podia. És el que dedueixo, perquè quan el meu amic m’ha preguntat com m’ha anat el dia als arxius, jo li he contestat, tot aixecant un xic la veu: “Només per aquesta frase ja valia la pena venir: SOBRE UNA PEQUEÑA VERDAD SE CIMIENTA UNA GRAN MENTIRA”. I, de cop i volta, l’espia ha marxat, cames ajudeu-me.
Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
He acomiadat l’any a Cotlliure. Quan vaig llegir que hi hauria focs artificials per cap d’Any vaig decidir escapar-m’hi perquè són una preciositat.
La setmana abans vaig mirar quines activitats havien programat per aquella nit. Música a la plaça del 18 de juny fins les tres de la matinada i paradetes de menjar a l’esplanada de Voramar. Al final, una nota em va cridar l’atenció: la temàtica d’aquest any serà “la fête foraine”. Tothom havia d’anar disfressat!
Ai las! Qui em coneix bé sap que ho detesto. No hi he trobat mai cap gràcia i, per a ser fidels a la veritat, m’avorreix. Però aquest cop, qui sap si pel fet de poder passar desapercebuda, vaig fer una excepció i vaig decidir que aniria de mèdium. La meva amiga Carme em va deixar un conjunt negre i un mocador de colorins i amb la pila de collarets que vaig arreplegar per casa diem que ho semblava.
Tot i tenir la disfressa, trobava a faltar alguna coseta. No podia anar amb les mans buides. I, de cop, se’m va acudir fer unes cartes de presentació i al darrera hi vaig escriure un desig. La meva idea era proposar a la gent un joc, els preguntaria: “Vols conèixer el teu avenir pel 2023?” i ells que escollissin la cartolineta que volguessin.
Al davant s’hi llegia: “Pilú, mèdium éphémère. Collioure. St. Sylvestre 2022” i darrera tot de bons desitjos com ara “Le plus beau reste à venir” o “2023 une année de rois”. A cadascuna hi vaig enganxar una estrelleta i les vaig col·locar dins d’una capsa folrada de lluentons.
I res, arribà la nit i ja em tens preparada per a gaudir de la festa. Tothom mirava el que duia a la mà però ningú no em va demanar què era. Curiós moment. Fins que vaig agafar arrencada i vaig proposar a un cambrer, qui m’acabava de servir quatre porcions de quiche, si volia saber el seu futur, més immediat. El tipus -alt, prim, carallarg i pèl-roig-, va quedar de pedra i amb el somriure congelat. Quan va reaccionar em va mirar mig espantat i em va dir: “I si em surt alguna cosa dolenta?” i jo li vaig respondre: “Tu creus que hauria escrit res de dolent?”. Mig tremolós en va escollir una que deia “2023 l’amour arrivera…” i no li va acabar de fer el pes perquè va posar els ulls en blanc i va esbufegar. Em va confessar que no hi creia en l’amor. Què hi farem!
El següent “client”, un home d’uns seixanta anys, va triar “2023 amour et fois”. Ho va trobar bonic i, alhora, poètic i, tot seguit, em va felicitar per la meva imaginació. Prova superada!
Després li tocà el torn a la seva amiga -una dona eixuta i amb cara de pomes agres-, a qui no li agradà massa que li sortís “un petit voyage en Normandie vous changera la vie”, es veu que ella això de viatjar li suposava un trasbals. Tot seguit, la seva amiga -una colliourenca qui no ha trobat encara el seu lloc al món-, escollí “2023 du bonheur chaque mois”. No li agradà, no hi creia com tampoc -segons ens confessà- la que visità de veritat i li digué que li augurava un futur esplèndid.
I ho vaig deixar córrer perquè no els feia gràcia i avorreix tant, avorrir.
Shakespeare deia que els records que inventem són els més bonics. Ho trobo encertadíssim perquè, aquella tarda que vaig dedicar a fer manualitats, amb una taula plena de cartolines de colorins i estrelletes, tot inventant els rodolins de la fortuna són el millor record. Mentre els escrivia, imaginava la cara de la gent, divertida i rient a cor què vols. Inclús vaig pensar que si algú em demanava si costava res els contestaria: “Un apartament a Collioure”. Vaig riure tant, tant!
Sort de la meva imaginació. Que afortunada sóc de tenir-ne tanta! 🌟
Quan les he vist al carrer, a terra, al costat del contenidor de les escombraries he pensat en la il·lusió que devia sentir quan es feia el seu aixovar i, sobretot, en l’esforç que li deuria haver suposat adquirir-les. La iaia va servir durant molts anys en una casa de senyors de Girona, cuinava com els àngels i sé del cert que la senyora Busquets tingué un gran disgust quan li comunicà que ho deixava perquè contreia matrimoni amb un lletraferit de Barcelona. Per moments, me l’he imaginada tot fent un raconet o pagant a terminis un joc en un establiment de la capital.
La Pietat enganyava, perquè rere la seva senzillesa s’amagava una dona que adorava la casa, les taules ben parades i els armaris amb quatre llençols de fil amb puntes de ganxet, autèntics treballs de filigrana. La mama m’explica que moltes coses les obtenia gràcies als cupons de la Cooperativa, un costum que, a dia d’avui, encara perdura. I, així, de mica en mica, als prestatges del seu bufet de vidres bisellats, un joc de cafè de porcellana s’anava engrandint o una col·lecció de copes per beure un glopet de moscatell, la seva debilitat.
Tot això m’ha vingut al cap mentre m’ajupia i les recollia. Ara són a casa, al costat de les altres, que es facin companyia, que recordin els vells temps quan els de casa les alçaven enlaire per brindar.
Si aixequés el cap, de ben segur que li ho perdonaria. Faria la vista grossa, perquè tenia debilitat per a ell. Però, el seu avi, no ho crec i el meu tampoc. El primer no va tenir temps de redactar cap testament, un matí marxà a treballar i mai més no tornà a casa, caigué d’una teulada i bona nit i tapa’t. L’altre, en canvi, va poder esperar la mort calmadament i, entretant, observar el tarannà de tots i cadascun de nosaltres. I a ell, res, no li tocà res, ni un trist rull de paper de vàter. Era un visionari, veritat?
Passen la tarda al rovell de l’ou de l’Empordà. Visiten antiquaris i botigues de decoració, tot cercant un escriptori de fusta. Paren a fer un cafè i es deixen anar. La conversa les porta a parlar de les bajanades que han comès darrerament. Comença la més gran i diu, seriota, que ahir va estar a punt de sortir al carrer sense sostenidors. Riuen. Explica que s’havia vestit, que ja ho tenia tot preparat i ja marxava quan va passar pel bany a perfumar-se. Davant del mirall s’adonà del descuit. Riuen, només de pensar-hi.
La de mitjana edat assegura que ella la va fer més grossa, però no la vol explicar, encara, i deixa que la més jove digui la seva.
Era dins del llit, acabava d’arribar de viatge i havia endreçat la bossa. De cop, pensà en la seva caçadora texana i va veure ben clar que aquell migdia se l’havia descuidat al carrer, damunt de la tarima de fusta de la plaça major. Feia fotos i quan la van cridar, va fer mitja volta i va marxar. I tant, va ser en aquell refotut moment. Es va llevar del llit i va anar a mirar si era dins del seu cotxe. No. Va escriure als amics i a casa d’ells tampoc no hi era. Fins i tot ho demanà a l’oficina de turisme, perquè el concert es feia just al costat. L’endemà al matí rebé la resposta. Negativa. La donà per perduda. Esmorzà tristota i agafà la bossa i marxà cap a treballar. Ja era a la porta quan la va veure ben posada al penjarobes de l’entrada. Riuen, molt.
Tot i amb això, la de mitjana edat insisteix que la seva és més forta, que les guanya. “No et creiem de res”, responen les altres dues, convençudes.
“L’altre dia vaig anar a Blanes per feina. Vaig aparcar el cotxe dins d’un garatge. La reunió va durar unes quatre hores, ben bones. Vaig a buscar el cotxe i quan sóc al davant me n’adono que me l’he deixat engegat i amb les portes obertes”.
Pilar Francès 