Retall d’un cel ennuvolat,
puntes de xiprers
tossudament alçades.
“Et volen acaronar?”,
penso mentre em passejo
pel cementiri silent.
El vol d’una oreneta,
acompanya el teu son etern,
la pau retrobada.
–☆–
Al meu pare
Etiqueta: #escriure
La bona educació
Aquest estiu he tingut la fortuna de passar tres dies a Collioure. Cada vegada m’hi sento més a gust. Cada vegada m’agrada més.
La tarda que vam arribar, vam decidir anar a la platja. El lleveig era fortíssim. De cop, vaig perdre el barret. Va sortir disparat, sorra enllà fins que va anar a parar a la vora de l’aigua.
Em vaig llevar d’una revolada i vaig córrer a buscar-lo. Quan el vaig atrapar i m’ajupia per recollir-lo, vaig sentir la veueta d’un nen que em deia:
“Madame, us demano perdó per no haver arribat a temps. Us el volia donar, però us heu avançat. Je suis désolé!”.
Li vaig agrair el detall mil vegades. Es deia Martin. M’ho confessà mig avergonyit. Abans de dir-li adéu li vaig acaronar una galtona, corpresa.
De tornada cap a la tovallola, em vaig dir: “És aquí, Pilar, és aquí on has de plantar la tenda!”.
–♡–
Cures per a la tristor
Ahir al vespre em va venir a veure. Em va trobar plorant. Ja s’albirava una altra nit de crits i cops al costat. Cada dia acaben a les dues de la matinada. N’hi ha hagut fins a les quatre. Hi ha massa gent, la casa és petita. No dóna per a més. Ara és plena de criatures sense cap mena d’educació. Ja fa un any que hi viuen. De res no ha servit les visites de les autoritats ni els precs. Aquest estiu tenen una piscina. Aquest estiu que no podem malbaratar l’aigua. Ells no n’estan al corrent. “Són d’una altra cultura”, em diuen, mentre afegeixen que “has de tenir molta paciència”.
Avui m’ha dut un ram de flors. Diu que aixeca l’ànim. A mí el que m’anima és que hi hagi gent com ells. Personetes educades, assertives amb qui se’n pugui parlar obertament, que m’escoltin i, en acabat, em facin una abraçada, mentre ploro desconsoladament.
D’això en dic, “cures per a la tristor”.
–♧–
No deixis mai la ploma
M’acaba de trucar un amic del papa. Eren veïns, companys d’escola i de mil batalletes. El dia de Sant Jordi em va comprar dos llibres. El de l’avi, per regalar a la Pilar de Cartellà, i la meva darrera novel·la. Ara mateix l’ha acabat de llegir. M’ha demanat si era massa d’hora, si trucava en un mal moment. He rigut mentre li assegurava que no. Estava emocionat. “Quin final, m’ha arribat al cor!”. Li he demanat si el va acabar ahir vespre i m’ha dit “no, ara mateix”. Corprèn que mentre tu et lleves hi hagi algú que estigui llegint un llibre teu. “Tens una imaginació, és increïble!”. “No ho deixis, creu-me”. “Els llocs, els paratges tan propers, el que expliques de Girona, de la Fosca… tot això jo ho he viscut. De petit hi anava”. “Vés a per un Planeta o un Nobel, creu-me”. “Passi el que passi, no ho deixis, sé que és difícil i a vegades la vida et pot portar cap a d’altres camins. Però tu no ho deixis. Creu-me, no deixis mai la ploma!”.
Paul Auster diu que la literatura és essencialment soledat. S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i, malgrat tot, l’acte de la lectura permet una comunicació entre dos éssers humans.
Quan m’escriviu, quan em truqueu, quan m’atureu pel carrer o acabada una presentació per dir-me paraules boniques i per animar-me a continuar tot de papallones voletegen dins del meu estómac com quan estàs enamorat. Ho estic de la meva professió i dels lletraferits com vosaltres a qui les meves històries corprenen.
Gràcies per ser-hi, sempre!
–♡–
Històries de pluja
Ha estat una setmana de ruixats. Sentir ploure de matinada des de dins del llit, contemplar un mar bressolat per tots els blaus o veure com el meu jardí o els paisatges propers acollien amorosos l’aigua d’una pluja benvinguda ha estat una autèntica cura per a l’ànima. Ho necessitava, sobretot després de la tempesta viscuda dimarts al vespre.
Tot començà al migdia mentre prenia una xocolata amb una amiga a Girona. M’explicà que no podia venir a la presentació de la tarda i em demanà un favor, un exemplar signat pels autors que aquell dia compartiríem una estoneta a la biblioteca del Pont Major. Em va donar 15€ per entregar a un d’ells. Es veu que es troben sovint en un lloc del Barri Vell i res, que ja li portaria un moment o altre. I així ho vaig fer.
La presentació va anar molt bé. Defora plovia i a dins les bibliotecàries preguntaven animades per la nostra estima al món de les lletres. Cadascú parlà del seu conte, cadascú defensà el seu escrit. El meu és un clam contra aquesta societat podrida de valors en la qual vivim, aquesta societat sense estima, individualista i poc assertiva. Les tres lletraferides assentien amb el cap, semblava talment que deia veritats com punys.
Acabada la presentació vaig intentar complir amb l’encàrrec que m’havien demanat al migdia. No va ser possible i al damunt em va caure un aiguat monumental, d’aquells que et fan tremolar per dins. Un menyspreu absolut contra els bons gestos, contra la bona gent.
Avui, paït el despropòsit davant del mar de Collioure, arribo a la conclusió que hi ha gent que necessita benzina pel foc que li crema ben endins i així, valents, entonats, poden cridar i fer-se veure, mentre esclafen el primer que troben al davant.
Jo seguiré fent favors i seguiré estimant la bona gent, donaré un cop de mà a qui ho necessiti, els escoltaré tant si ploren com si riuen i seguiré escrivint des de la tendresa. Seguiré fent una literatura intimista i sensible, amb un toc de bogeria, com aquella que notem quan fa dies que bufa la tramuntana.
I com diu la meva amiga Glòria Bosch, intentaré «respirar aires que encara no estan contaminats per paraules que necessitem allunyar».
Per a mi, això, és l’autèntica sal de la vida.
–♧–
Una imaginació desbordant
Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
Pilú, una mèdium efímera
He acomiadat l’any a Cotlliure. Quan vaig llegir que hi hauria focs artificials per cap d’Any vaig decidir escapar-m’hi perquè són una preciositat.
La setmana abans vaig mirar quines activitats havien programat per aquella nit. Música a la plaça del 18 de juny fins les tres de la matinada i paradetes de menjar a l’esplanada de Voramar. Al final, una nota em va cridar l’atenció: la temàtica d’aquest any serà “la fête foraine”. Tothom havia d’anar disfressat!
Ai las! Qui em coneix bé sap que ho detesto. No hi he trobat mai cap gràcia i, per a ser fidels a la veritat, m’avorreix. Però aquest cop, qui sap si pel fet de poder passar desapercebuda, vaig fer una excepció i vaig decidir que aniria de mèdium. La meva amiga Carme em va deixar un conjunt negre i un mocador de colorins i amb la pila de collarets que vaig arreplegar per casa diem que ho semblava.
Tot i tenir la disfressa, trobava a faltar alguna coseta. No podia anar amb les mans buides. I, de cop, se’m va acudir fer unes cartes de presentació i al darrera hi vaig escriure un desig. La meva idea era proposar a la gent un joc, els preguntaria: “Vols conèixer el teu avenir pel 2023?” i ells que escollissin la cartolineta que volguessin.
Al davant s’hi llegia: “Pilú, mèdium éphémère. Collioure. St. Sylvestre 2022” i darrera tot de bons desitjos com ara “Le plus beau reste à venir” o “2023 une année de rois”. A cadascuna hi vaig enganxar una estrelleta i les vaig col·locar dins d’una capsa folrada de lluentons.
I res, arribà la nit i ja em tens preparada per a gaudir de la festa. Tothom mirava el que duia a la mà però ningú no em va demanar què era. Curiós moment. Fins que vaig agafar arrencada i vaig proposar a un cambrer, qui m’acabava de servir quatre porcions de quiche, si volia saber el seu futur, més immediat. El tipus -alt, prim, carallarg i pèl-roig-, va quedar de pedra i amb el somriure congelat. Quan va reaccionar em va mirar mig espantat i em va dir: “I si em surt alguna cosa dolenta?” i jo li vaig respondre: “Tu creus que hauria escrit res de dolent?”. Mig tremolós en va escollir una que deia “2023 l’amour arrivera…” i no li va acabar de fer el pes perquè va posar els ulls en blanc i va esbufegar. Em va confessar que no hi creia en l’amor. Què hi farem!
El següent “client”, un home d’uns seixanta anys, va triar “2023 amour et fois”. Ho va trobar bonic i, alhora, poètic i, tot seguit, em va felicitar per la meva imaginació. Prova superada!
Després li tocà el torn a la seva amiga -una dona eixuta i amb cara de pomes agres-, a qui no li agradà massa que li sortís “un petit voyage en Normandie vous changera la vie”, es veu que ella això de viatjar li suposava un trasbals. Tot seguit, la seva amiga -una colliourenca qui no ha trobat encara el seu lloc al món-, escollí “2023 du bonheur chaque mois”. No li agradà, no hi creia com tampoc -segons ens confessà- la que visità de veritat i li digué que li augurava un futur esplèndid.
I ho vaig deixar córrer perquè no els feia gràcia i avorreix tant, avorrir.
Shakespeare deia que els records que inventem són els més bonics. Ho trobo encertadíssim perquè, aquella tarda que vaig dedicar a fer manualitats, amb una taula plena de cartolines de colorins i estrelletes, tot inventant els rodolins de la fortuna són el millor record. Mentre els escrivia, imaginava la cara de la gent, divertida i rient a cor què vols. Inclús vaig pensar que si algú em demanava si costava res els contestaria: “Un apartament a Collioure”. Vaig riure tant, tant!
Sort de la meva imaginació. Que afortunada sóc de tenir-ne tanta! 🌟
Tot passa dues vegades, un elixir de civilització
La coincidència de situacions entre la Inés i Comadira, fa dir a Pilar Francès que «Tot passa dues vegades”, un fantàstic llibre que amb tots els mèrits ha guanyat el Premi Empordà de Novel·la.
Personalment m’ha evocat Narcís Comadira (blau Comadira li diu ella) i els seus articles a Quadern, el suplement en català d’El País, amb aquells acolorits quadres del poeta pintor. Un privilegi gairebé únic en el món del blanc i negre de la premsa escrita.
L’he llegit a poc a poc. Expressament. Per veure i confirmar com el llenguatge dels treballs d’història són molt avorrits si els contrastem amb els de la literatura, molt més lliures i brillants. Ella, precisament, conrea els dos móns: el de la historia i el de la novel·la.
L’argument, barroc en el seu plantejament, presenta aquests dos móns. El del present i el de la construcció biogràfica d’una família que té un final impensat (monges incloses). Les biografies són molt properes i, en el meu cas més, ja que visc en un edifici de Josep Azemar a la Rambla de Figueres.
La sensibilitat és una constant en el text on trobem infinites imatges i ocurrències que ens toquen l’esperit. «Venècia és, en aquest precís instant, d’un roig robí. Un cop més la natura em regala un capvespre de llum encesa, com ho és el record dels teus llavis quan em besen». No ens enganyem, el regal no és de la natura, és de la Pilar.
He après coses, que hi ha les deesses de la menopausa i que la petite mort és un instant de glòria entre dos que s’estimen. O que per descriure una situació incòmoda per al nacionalcatolicisme té una fórmula asèptica: «Quatre fills, dos nois i dues noies, tres joves i un gendre…». O la imatge d’una joveneta a la platja: «En acabat , es recull els cabells dins d’un gorret de plàstic de color rosa i el seu cap sembla una hortènsia». La visió femenina sobre aquell jove que semblava que ja tenia el peix al cove: «Li vam fer grossa al pobre mariner del vaixell naufragat».
Potser Quim Nadal a la Fosca amb una mena de barnús, com els que utilitzava Josep Puig Pujades als balnearis francesos: «Esmorzava a la terrassa, abillat amb un barnús blanc, mentre el sol li acaronava la pell». Fins i tot el suïcidi té un toc de bellesa: «Els corrents el bressolaven i es deixà anar i aquell remordiment, aquell pes que fins ara l’ofegava, s’esvaí mar endins».
Un monumental manual de com transformar la vida ensopida en un prat d’infinites sensibilitats.
Fins i tot per a encendre el foc: «El primer petó arribà un fredorós capvespre d’hivern, quan ell acabava de pujar un cistell de llenya per encendre-li la llar de foc. S’havia agenollat i fins que les flames no emprengueren el vol i els estellicons i les pinyes crepitaren no s’incorporà. La tenia just darrere seu quan es girà. Aquell «merci» fou la guspira que aflamà el desig. Quanta tendresa!»
Li podria dir a la Pilar per privat que el llibre m’ha agradat molt, però prefereixo fer-ho urbi et orbi i recomanar a tothom que el llegeixi. Per a mi ha estat un elixir de civilització.
Alfons Romero
Figueres, 23 de desembre 2022
Després de la lectura
Vaig acabar fa dies el teu llibre i n’estic encantat! Moltes gràcies per compartir-nos aquesta història familiar d’aquesta manera tan íntima, informada i brillantment escrita! Una història particular en la què al mateix temps s’hi reconeixen moltes d’altres i col·labora a la comprensió d’un temps, del pas del temps, d’una idea de vida, de les coses dites i dels silencis que ens envolten. Ha estat molt emocionant llegir-te amb tantes portes generosament obertes.
M’ho he passat molt bé llegint-te també amb una mínima familiaritat amb els espais per on transcorren les diverses vivències, com ara el Llemosí o Sant Feliu. Al menjador de casa tinc un cartell original anglès de The Spanish Gardener, perquè t’imaginis una altra de les meves dèries! És un llibre on “s’hi entra”, no ja per simpatia envers els que van passar aquelles circumstàncies des d’un posicionament ètic i comportaments admirables (que és un bon a priori), sinó perquè els sentits i els sentiments seus ens arriben. Almenys a mi m’arribava la calor, el fred, les olors de la cuina, l’acceptació tolerant del que de vegades a la vida personal no pot ser, la tendresa subtil del que és fet i no sempre dit, la comprensió dels altres i la relativitat de les nostres diferències, … Bé, si no m’explico, per això està el llibre, per dir-ho molt millor! I mira, una història d’una petita gent en la què em reconec i de la que donen ganes de fer-ne part. Felicitats per aquesta banda també; res no és fàcil, però fa molta alegria el que has viscut amb els teus, o com tu ho has viscut, i com aleshores ho has expressat per escrit. Alegria, per no dir enveja!!
David
Les copes de l’àvia Pietat
Quan les he vist al carrer, a terra, al costat del contenidor de les escombraries he pensat en la il·lusió que devia sentir quan es feia el seu aixovar i, sobretot, en l’esforç que li deuria haver suposat adquirir-les. La iaia va servir durant molts anys en una casa de senyors de Girona, cuinava com els àngels i sé del cert que la senyora Busquets tingué un gran disgust quan li comunicà que ho deixava perquè contreia matrimoni amb un lletraferit de Barcelona. Per moments, me l’he imaginada tot fent un raconet o pagant a terminis un joc en un establiment de la capital.
La Pietat enganyava, perquè rere la seva senzillesa s’amagava una dona que adorava la casa, les taules ben parades i els armaris amb quatre llençols de fil amb puntes de ganxet, autèntics treballs de filigrana. La mama m’explica que moltes coses les obtenia gràcies als cupons de la Cooperativa, un costum que, a dia d’avui, encara perdura. I, així, de mica en mica, als prestatges del seu bufet de vidres bisellats, un joc de cafè de porcellana s’anava engrandint o una col·lecció de copes per beure un glopet de moscatell, la seva debilitat.
Tot això m’ha vingut al cap mentre m’ajupia i les recollia. Ara són a casa, al costat de les altres, que es facin companyia, que recordin els vells temps quan els de casa les alçaven enlaire per brindar.
Si aixequés el cap, de ben segur que li ho perdonaria. Faria la vista grossa, perquè tenia debilitat per a ell. Però, el seu avi, no ho crec i el meu tampoc. El primer no va tenir temps de redactar cap testament, un matí marxà a treballar i mai més no tornà a casa, caigué d’una teulada i bona nit i tapa’t. L’altre, en canvi, va poder esperar la mort calmadament i, entretant, observar el tarannà de tots i cadascun de nosaltres. I a ell, res, no li tocà res, ni un trist rull de paper de vàter. Era un visionari, veritat?
Pilar Francès 