Des-equilibri

La nit ha estat llarga. Ara m’acabo de despertar. El cap em fa mal i el cos i l’ànima. Enèssima festassa al costat de casa. Música estrident, cops, cridòria… I no hi ha res a fer. Saben que molesten i avall que fa baixada!

El propietari, qui té línia directa amb ells, no els dóna un toc d’atenció. Els ho podría dir. Res. Ahir, cansat de tants àudios, em recomenava que em llegís les responsabilitats dels propietaris d’un pis llogat. Zero empatia.

La immobiliària tampoc no en vol saber res. Ells no van proposar els clients, ho va fer el propietari. Farts de veure’m, sentència ferma: “Jo no els hagués llogat mai res a aquesta gent”.

La policia ve. Els diuen que parin la música, ho fan i un temps després hi tornen. Nul respecte a l’autoritat.

I jo al costat, patint el que no està escrit. Impotència absoluta.

La festa d’ahir -com totes les que convoquen- va començar a quarts de sis de la tarda. La música -bé, millor dir els bombos i les maraques i la veu de nas d’un curt de gambals que dóna lliçons misògines a la horda de parroquians idiotes- no es podia suportar. I a les vuit, i a les nou, i a les deu, i a les onze… encara anava. Em devia adormir a mitjanit. I m’han despertat. Les criatures jugaven al carrer com si fós de dia. Cops de porta, crits i xiscles. He tornat a agafar el son i m’han tornat a despertar.

A les cinc, la matinada s’ha amarat de tristesa.

He dormit fins a les onze. Matí perdut de diumenge, angoixa al pit. El cap m’explota i els ulls em ploren.

La meva amiga Judith em diu que a les coses se les hi ha de donar llum. Jo només sé fer-ho amb les paraules, avui tenyides de dol.

Trencar la impunitat

Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje

Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.

Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.

No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.

Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.

Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.

Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.

Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.

Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.