Etiqueta: #resdinnocent

Trencar la impunitat

Publicat el by pilarfrances

Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje

Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.

Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.

No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.

Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.

Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.

Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.

Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.

Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.

Parlar-ne, la millor teràpia

Publicat el by pilarfrances

L’editorial de dimecres passat del Punt Avui estava dedicat a aquesta xacra tan terrible que pateix la nostra societat empobrida de valors. El titulaven així: «El “bullying”, un problema d’ara i d’abans». Deu periodistes el van debatre, un d’ells, l’amic Toni Romero, company d’escola. 

Qui sap si va ser aquesta casualitat, la de llegir el seu nom, la que em portés a recordar el malson que vaig viure dins del centre per part d’un company nostre.

No puc assegurar si el fet ja s’havia donat abans. El que sí sé és que la part més fosca passà durant el darrer curs, el COU, un dels pitjors anys de la meva vida. I això que estava ben il·lusionada, aquell setembre de 1983, per encarar la recta final dels meus estudis, tot pensant en el meu futur. Volia estudiar Filologia catalana, ho tenia ben decidit. 

Tot s’estroncà un parell de mesos més tard. Al papa li van diagnosticar un càncer, terminal, de còlon. Li quedaven a penes sis mesos de vida. Quina fou la meva reacció? Atansar-me a ell, tot el que podia. Ben sovint, em vestia amb la seva roba. M’agradava posar-me les seves camises, amarades del seu perfum. Fins i tot, li havia pispat alguna corbata i el jersei blau cel de tramuntana i els polos blancs i les jaquetes gruixudes de llana… tot el que podia, després de que deixés de rondinar. 

I un matí o una tarda, tant li fa el moment, un malànima començà el maltracte, verbal, foteta, sistemàtic, colpidor. Pegas cara de tío. M’ho repetia a cada moment. A cada moment, mentre sentia com reia pels descosits. Va arribar un punt que hagués deixat d’anar a escola i algun migdia, mentre caminava per les Pites, tot plorant desconsoladament, m’hagués llençat daltabaix, per deixar de patir.

Era una altra època, molt més reservada que l’actual, en sóc ben conscient. Si el que estava vivint amb la malaltia del pare m’hagués passat ara, de ben segur que hagués tingut ajut psicològic. Fins i tot, el meu entorn hagués vist amb bons ulls que m’hagués agafat un any sabàtic per estar al seu costat, cosa ben normal a dia d’avui. 

Hi he pensat molts cops, que feliç hagués sigut abandonant aquell curs merdós per acompanyar-lo a la feina i passar tot el temps amb ell. No pas patint un insult que res no tenia a veure amb la meva condició, perquè sempre he sigut una dona molt femenina. Però en aquell moment, tant se me’n fotia una cosa com una altra. Jo no volia agradar ningú, jo només tenia ulls per el meu pare, el meu gran amor.

L’editorial remarca que es tracta d’un problema actual i d’abans. Tenen raó. Perquè no m’hagués imaginat mai que amb el temps, aquell caragirat, gosés tornar-hi. 

Acabava de presentar un llibre a Girona. Ell hi era present, acompanyat de la seva esposa. Després de signar llibres em van proposar d’anar a fer l’aperitiu. Vaig acceptar de bon grat. Un cop asseguts a taula ell es va congratular amb els meus èxits amb la boca plena d’elogis. La petita Rodoreda. I en acabat, ho deixà anar, sense cap mena de vergonya: «Ara sí que ja no pegas cara de tío». I reia, amb la boca petita, mentre feia cara de nen dolent.

No em podia moure de la cadira. Les meves cames semblaven de plom. Si em punxen no em treuen sang! Li vaig dir de tot, fins que ella em va demanar que parés, semblava talment que s’hagués ofès per cantar-li les veritats. 

Era molt intel·ligent. Va fer una gran carrera d’advocat que el va dur a treballar al món de les assegurances i a dia d’avui ostenta un càrrec importantíssim en una companyia de renom. La feina li escau com anell al dit. La falsedat ha estat sempre un dels seus punts forts. De totes les carreres que va estudiar, emperò, es va oblidar de matricular-se a la més important, a la de la vida. Aquesta no l’aprovarà mai, mai, ni per més que s’hi esforci.

Al cap de poc, m’arribà a les mans aquesta frase: «Perdonar a las personas en silencio y nunca volver a hablarles, es una forma de cuidarse, de quererse y valorarse».

Mai més ben dit.

-♡-

Res d’innocent

Publicat el by pilarfrances

Ahir vespre el propietari de La Muse ens va oferir un tortell de reis, deliciós, durant la darrera trobada d’estadants. A França, és tradició que reparteixi els bocinets la persona més jove. De seguida em vaig adonar que ho devien fer per la innocència. Tothom desitja que li toqui la fava per allò de la bona sort i pot fer tota mena de trampes per aconseguir-la. Els petitons, per contra, no s’hi miren tant, són més espontanis i tiren pel dret.

En el nostre cas, l’afortunada va ser una jove qui, un cop tallat el tortell, l’anava repartint entre els comensals. Se servia per fer-ho d’una forquilla. Res a dir. Però, de cop, em vaig adonar que ho feia d’una manera lenta i amb un gest precís i, alhora, metòdic: l’introduïa dissimuladament dins del briox per assegurar-se que la figureta no hi era. Si em punxen no em treuen sang!

Per fortuna vam poder repetir, però a mesura que n’anaven quedant pocs, la tensió -la seva!- anava en augment. Fins que vam arribar als dos últims. Un per a mi i l’altre per a ella.

M’hagués agradat que haguessiu presenciat l’escena. Suspens absolut i cara de poema. Però quan va punxar el penúltim tallet i va veure que ho tenia tot al seu favor, el seu rostre es va il·luminar amb un somriure beatífic.

Va assaborir la victòria, lentament. Es menjava la seva porció a queixaladetes. Nosaltres ja ens l’havíem cruspit i ens pensavem que no n’hi havia quan ens anuncià amb un fil de veu que li havia tocat la figureta.

Em pregunto què hagués passat si aquesta hagués estat dins l’altre tall i com s’ho hagués fet per aconseguir-lo? Com ens hagués distret? M’imagino tantes situacions, tantes, que em fan petar de riure. Però, quan penso que res en ella no era innocent, res, ja no me’n fa tanta.

-♡-