Pilar Francès

Ho confesso, no me’n puc estar, perquè a la primera cullerada, quan el cacau es fon a la meva boca i, lentament, s’allunya gola avall sento com si un riuet de benestar recorregués tots i cadascun dels raconets del meu cos. Una bona tassa de xocolata, ho té això, com els bons moments. La gran Isabel Allende en diu un quitapenas. Totalment d’acord. Jo hi afegiria que és d’aquelles coses que fan bé al cos, a l’ànima i, posats a dir, al cor.

De petitona era molt i molt poruga. Tant és així, que recordo com si fos ara, que abans d’anar-me’n a dormir havia de comprovar si dins l’armari o a sota del meu llit hi havia algun monstre amagat. No ajudava gens compartir habitació amb el meu germà gran qui, un cop la mare ens havia acotxat amb un petó de bona nit i tancat el llum, començava a dir-me amb veu espectral: uuu… uuu… asotadelteullithihaunnnfantaaaasssssmaaaaaa…

I jo espaordida cridava:

―Mama, mama, vine que el tete em fa por!

I la cosa no es calmava fins que ella no tornava per posar pau i, tot sigui dit, per comprovar que a sota meu seguia no havent-hi ningú.

Un vespre, farta de sentir-lo, el vaig amenaçar dient-li que si continuava atemorint-me li llençaria les sabatilles daltabaix del balcó. Poca broma, perquè aleshores vivíem en un quart pis sense ascensor i el seu calçat era nou de trinca.

Amb l’amenaça que li vaig engaltar, la cosa es calmà uns dies però, una nit, tot gallet, engegà de nou l’espantós uuuuuuuuuu de rigor i jo, sense demanar ajut a ningú, vaig encendre el llum de la tauleta, em vaig llevar del llit decidida, vaig arreplegar les sabatilles al vol, vaig pujar un xic la persiana i la primera sortí disparada i al darrera hi anà la segona i tots dos ens quedàrem muts fins sentir el primer pataplaf al terra, acompanyat del segon.

―Mama, mama, que la teta n’ha fet una de molt grossa! Que ja no tinc sabatilles! ―cridava enfilat dalt del seu llit, esveradíssim.

I ella, entrà de nou a la cambra i en veure l’altercat m’ordenà:

―Posa’t la bata i baixa a buscar les sabatilles al teu germà!

I jo, no vaig tenir més remei que fer-ho i baixar els noranta-vuit esgraons a peu, sortir a mig al carrer, recollir-les i refer el camí de tornada escales amunt, sempre vigilada per la mama, tot s’ha de dir.

Aquella nit s’acabà la por de mentida, el meu germà no me’n feu mai més, però l’altra, la de veritat, la que et corre per dins, aquesta no ha marxat mai del tot, la molt garsa algunes nits encara ronda.

Fa anys que empares —alguns diuen que fins i tot segles— la mà del qui, abaltit, se t’apropa una estoneta per reposar. I ara un, ara l’altre, desfilen compassats, la fatigada velleta i el seu cabàs capolat. La monja afligida i el seu missal trinxat. Els turistes cruixits i el seu guia descoratjat. L’amant desfet i el seu desig extenuat. La mainadera esbalaïda i els petitons esgotats. El músic atuït i el pidolaire vençut. L’addicte ullerós i el lladre esllomat. El carter rebentat i els missatgers cama-segats…

            Aculls, generós, la mà de tots ells i, en aquell frec, en aquell instant, hi deixes pres el coratge per animar-los a continuar.

El desperten els crits i una monumental trencadissa. A penes pot veure on es troba, de fosc que és. Petits rajos de sol s’escolen per les toves de la teulada, fent que l’estança s’ompli de diminuts estels: un firmament a l’abast dels seus ulls. Ajagut en un llit, més que confortable, i cobert amb flassades amarades d’olor d’espígol, en Pau vol recordar i no pot. Fa el gest d’incorporar-se i una punyent fiblada al pit l’impedeix moure’s. Amb la mà dreta es palpa el seu cos adolorit. Una bena l’embolcalla des de sota l’aixella fins ben bé a tocar dels malucs. Tan incòmoda li és la seva nuesa com la incertesa de no saber on és.

Emmudeixen les veus, xerriquen rodes. Silenci. Algú s’apropa amb pas cansós i una portella s’entreobre. Des del llindar, una velleta menuda i endolada de cap a peus li diu dolçament: «Tinguis pas pou soldat, ja poden cridar, jo te denunçaré pas mai a aquests podrits de feixistes».

Menció especial del jurat del II Concurs de Microrelats de Llorenç del Penedès.