Aquest estiu he tingut la fortuna de passar tres dies a Collioure. Cada vegada m’hi sento més a gust. Cada vegada m’agrada més.
La tarda que vam arribar, vam decidir anar a la platja. El lleveig era fortíssim. De cop, vaig perdre el barret. Va sortir disparat, sorra enllà fins que va anar a parar a la vora de l’aigua.
Em vaig llevar d’una revolada i vaig córrer a buscar-lo. Quan el vaig atrapar i m’ajupia per recollir-lo, vaig sentir la veueta d’un nen que em deia:
“Madame, us demano perdó per no haver arribat a temps. Us el volia donar, però us heu avançat. Je suis désolé!”.
Li vaig agrair el detall mil vegades. Es deia Martin. M’ho confessà mig avergonyit. Abans de dir-li adéu li vaig acaronar una galtona, corpresa.
De tornada cap a la tovallola, em vaig dir: “És aquí, Pilar, és aquí on has de plantar la tenda!”.
Sempre que me la trobo pel carrer em diu “adéu!” amb aquella veueta de xiulet i amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. El papa no la suportava; l’avi, tampoc. El papa li feia el paperot i, un cop a casa, ens assegurava que no es creia que fos tan ximpleta. L’avi, per contra, la coneixia bé. Durant un temps van viure ben a prop. Mai no l’entrà a veure, mai no li demanà si li calia res. Ara veig que fa bona aquella dita de l’àvia Josefa: “Dios me libre de las aguas mansas, que de las turbias ya me libraré yo si puedo!”.
Amb el temps, he copsat de quin peu calça. Sempre ha anat a la seva. Es egoïsta. Només es mou per interès. Els calerons sempre li han fet el pes. Sembla que no hi toca però, en tot moment, sap el que li pertoca. Encara sembla que la sento quan li explicava a una pobra velleta el motiu pel qual li havia tret diners del compte corrent. La meitat de la meitat. L’altra no ho entenia i, com que feia massa preguntes, per treure-se-la de sobre li etzibà: “Hi tens els mateixos, però no n’hi ha tants perquè ara tenim euros. Amb les pessetes hi havia més zeros!” Tal qual.
Però bé, tornem a la qüestió del principi. Allò que us deia que sempre que me la trobo em diu “adéu!”. Fa un any que no em diu res més que això. I a mi el que m’agradaria és que s’aturés -com feia abans quan la curiositat podia més que ella- i em preguntés com em va tot. Què estic fent? Si puc escriure bé. Si els veïns em deixen descansar, si em molesten en el meu dia a dia, si dormo bé…
Semblava conciliadora, semblava que li agradava la pau, no pas els conflictes. Ara veig que feia comèdia. Aparences d’un catolicisme egoïsta après a diari pels gats vells que freqüenta.
He decidit que ja n’hi ha prou de tanta estupidesa teatral i el proper dia que me la trobi pel carrer i em torni a dir “adéu!” li engaltaré que jo el que vull és que em digui “hola, com va tot?”
Ahir al vespre em va venir a veure. Em va trobar plorant. Ja s’albirava una altra nit de crits i cops al costat. Cada dia acaben a les dues de la matinada. N’hi ha hagut fins a les quatre. Hi ha massa gent, la casa és petita. No dóna per a més. Ara és plena de criatures sense cap mena d’educació. Ja fa un any que hi viuen. De res no ha servit les visites de les autoritats ni els precs. Aquest estiu tenen una piscina. Aquest estiu que no podem malbaratar l’aigua. Ells no n’estan al corrent. “Són d’una altra cultura”, em diuen, mentre afegeixen que “has de tenir molta paciència”.
Avui m’ha dut un ram de flors. Diu que aixeca l’ànim. A mí el que m’anima és que hi hagi gent com ells. Personetes educades, assertives amb qui se’n pugui parlar obertament, que m’escoltin i, en acabat, em facin una abraçada, mentre ploro desconsoladament.
M’acaba de trucar un amic del papa. Eren veïns, companys d’escola i de mil batalletes. El dia de Sant Jordi em va comprar dos llibres. El de l’avi, per regalar a la Pilar de Cartellà, i la meva darrera novel·la. Ara mateix l’ha acabat de llegir. M’ha demanat si era massa d’hora, si trucava en un mal moment. He rigut mentre li assegurava que no. Estava emocionat. “Quin final, m’ha arribat al cor!”. Li he demanat si el va acabar ahir vespre i m’ha dit “no, ara mateix”. Corprèn que mentre tu et lleves hi hagi algú que estigui llegint un llibre teu. “Tens una imaginació, és increïble!”. “No ho deixis, creu-me”. “Els llocs, els paratges tan propers, el que expliques de Girona, de la Fosca… tot això jo ho he viscut. De petit hi anava”. “Vés a per un Planeta o un Nobel, creu-me”. “Passi el que passi, no ho deixis, sé que és difícil i a vegades la vida et pot portar cap a d’altres camins. Però tu no ho deixis. Creu-me, no deixis mai la ploma!”.
Paul Auster diu que la literatura és essencialment soledat. S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i, malgrat tot, l’acte de la lectura permet una comunicació entre dos éssers humans.
Quan m’escriviu, quan em truqueu, quan m’atureu pel carrer o acabada una presentació per dir-me paraules boniques i per animar-me a continuar tot de papallones voletegen dins del meu estómac com quan estàs enamorat. Ho estic de la meva professió i dels lletraferits com vosaltres a qui les meves històries corprenen.
Ha estat una setmana de ruixats. Sentir ploure de matinada des de dins del llit, contemplar un mar bressolat per tots els blaus o veure com el meu jardí o els paisatges propers acollien amorosos l’aigua d’una pluja benvinguda ha estat una autèntica cura per a l’ànima. Ho necessitava, sobretot després de la tempesta viscuda dimarts al vespre.
Tot començà al migdia mentre prenia una xocolata amb una amiga a Girona. M’explicà que no podia venir a la presentació de la tarda i em demanà un favor, un exemplar signat pels autors que aquell dia compartiríem una estoneta a la biblioteca del Pont Major. Em va donar 15€ per entregar a un d’ells. Es veu que es troben sovint en un lloc del Barri Vell i res, que ja li portaria un moment o altre. I així ho vaig fer.
La presentació va anar molt bé. Defora plovia i a dins les bibliotecàries preguntaven animades per la nostra estima al món de les lletres. Cadascú parlà del seu conte, cadascú defensà el seu escrit. El meu és un clam contra aquesta societat podrida de valors en la qual vivim, aquesta societat sense estima, individualista i poc assertiva. Les tres lletraferides assentien amb el cap, semblava talment que deia veritats com punys.
Acabada la presentació vaig intentar complir amb l’encàrrec que m’havien demanat al migdia. No va ser possible i al damunt em va caure un aiguat monumental, d’aquells que et fan tremolar per dins. Un menyspreu absolut contra els bons gestos, contra la bona gent.
Avui, paït el despropòsit davant del mar de Collioure, arribo a la conclusió que hi ha gent que necessita benzina pel foc que li crema ben endins i així, valents, entonats, poden cridar i fer-se veure, mentre esclafen el primer que troben al davant.
Jo seguiré fent favors i seguiré estimant la bona gent, donaré un cop de mà a qui ho necessiti, els escoltaré tant si ploren com si riuen i seguiré escrivint des de la tendresa. Seguiré fent una literatura intimista i sensible, amb un toc de bogeria, com aquella que notem quan fa dies que bufa la tramuntana.
I com diu la meva amiga Glòria Bosch, intentaré «respirar aires que encara no estan contaminats per paraules que necessitem allunyar».
En Quimet, segons em va explicar l’estiu passat dins del bany de l’àtic que jo acabava de llogar a la plaça del Carme, vagarejava amb l’ànima en pena des que el van enterrar en un lloc que no li corresponia. Tal i com us he dit al principi, segons em va explicar, perquè jo d’aquests assumptes, fins aleshores, no hi entenia un borrall.
Recordo aquell capvespre com un dels dies més estranys de la meva vida i, per ser fidels a la veritat, d’ençà mai més no he sigut el mateix. Havia quedat amb la meva xicota, la Raquel… Que no vols que l’anomeni, dius? Quimet, no fotem, home. És clar que l’he d’anomenar, si, si ella també forma part d’aquesta història! Que et fa vergonya? Vergonya, si no n’has tingut mai tu de vergonya! Deixem-ho aquí, que perdré el fil i després no sabré com lligar-ho tot, et sembla bé? Com us deia, aquell capvespre havia quedat amb la Raquel per anar a fer unes tapes en aquell restaurant tan bonic que hi ha a la plaça Major. Tornava de comprar quatre cosetes al supermercat i tan bon punt vaig obrir la porta de casa, ja vaig notar alguna cosa estranya, perquè les finestres del menjador estaven obertes de bat a bat —abans de marxar les havia tancat, us ho juro!— i l’estança feia pudor de resclosit. Sense rumiar-m’ho massa, i tot aprofitant l’airet que feia, vaig obrir totes les altres per ventilar-la un xic. Esvaïda la ferum, me’n vaig anar de pet al bany. Un cop dutxat, vaig fer córrer la cortina, vaig agafar la tovallola blanca de rus, em vaig eixugar i me la vaig lligar a la cintura. Volia afaitar-me, perquè la Raquel… Au, calla i no rondinis! Perquè la Raquel no suportava gens que la petonegés amb la barba de dos dies. En ser davant del mirall me’n vaig adonar que estava entelat. Vaig agafar un parell de mocadors de paper de la capseta que hi havia a tocar de la pica del lavabo i el vaig netejar i… Collons, quin ensurt em va fotre, perquè me’l vaig trobar just al meu darrera! Que no exageri, dius? Quimet, que va anar de poc que no ho explico! Que tenies la cara blanca ensafranada i els ulls ennegrits com el sutge! Va calla, calla… Continuo? Gràcies! Quan em vaig refer una mica, li vaig demanar qui era i ell em va explicar que es deia Quimet Serra Lloveres. Que no calen els cognoms, dius? Que la gent et trobarà de seguida i se sabrà tot. Ara tens por que se sàpiga tot, ara? Fas tard, nano, fas tard! I que era fill d’Olot. Solter, malcarat, fumador empedreït, rondinaire, mai no havia fotut ni brot, vivia de les rendes de la família… Que no ho digui això de les finques? Que pesadet estàs Quimet, que la gent se n’ha de fer una idea de qui eres! Puc seguir? Gràcies! Es veu que un matí va tenir un tropell, dels grossos, i després de passar una setmana a l’Hospital Trueta, el metge li va aconsellar que si es volia estar a casa, que contractés una assistenta, que sol no se’n sortiria pas. I ell, que això del caler negre sempre li va anar de meravella… Enganya hisendes! Que no me’n cansaré mai de dir-te que eres un enganya hisendes! Va donar veus arran i arreu i, de la nit al dia, aparegué per casa seva la Liliana Esbeydi Rodriguez de Guevara… Tampoc vols que l’anomeni. Quimet, no em provoquis, que ho deixaré aquí, eh? Em sents? Així m’agrada! La senyoreta en qüestió, amb quatre ceviches picantons i uns massatges tonificants, en va tenir prou per enviar-lo ràpidament a l’altre barri. «Me matarás con este reguitzell de emossioness», es veu que li repetia cada vegada que ella li muntava un numeret, i com que s’ho veia a venir li insistia: «Si me muero, corassón, no me inssineress que le tengo miedo al fuego». I tant que hi va anar, i allà dins es va cremar tot, futeses, maldats i secrets ben íntims. A la Liliana Esbeydi… D’acord! A la Lilí, quan li van entregar les cendres del pobre Quimet, com que no sabia què fer-ne, les va llençar al pou del mas de Sant Feliu de Pallerols. I ell, entaforat dins d’aquell cilindre resclosit, es veu que s’ofegava i, des d’aleshores, erra per totes i cadascuna de les seves propietats. Bé, és un dir perquè ara ja no són seves. La Liliana, hereva universal, s’ho va vendre tot al millor postor i va fotre el camp a Colòmbia i, segons diuen les males llengües, allà baix porta una vida d’allò més folgada.
Però bé, tornem a aquell capvespre que ens vam conèixer. Un cop m’ho va explicar, en Quimet va desaparèixer i a mi, només se’m va ocórrer una cosa, trucar al meu amic Jordi Font, periodista de successos del Punt Diari. Les seves paraules em van asserenar, perquè em va dir que no patís, que els espectres només apareixien un cop al dia i que això tenia solució, em donaria el telèfon d’una espiritista de Llers, molt bona es veu, i que en un tres i no res ho tindria arreglat. «Un cop només?», vaig insistir. «Un cop». I em va convèncer, perquè de mals rotllos d’aquests, en Jordi, en sabia un munt. I me’n vaig anar a sopar amb la Raquel i, com que després de les braves, dels calamars a l’andalusa, dels sonsos cruixents, del vinet blanc i d’un gintònic ben carregadet, anàvem d’allò més entonats la vaig dur a l’apartament, que ja ho sabeu que quan el desig truca a la porta ja pots dir que… «Ara vinc, amor, espera’m al llit, que et vull donar una sorpresa!», aquestes van ser les seves darreres paraules, perquè un cop dins del bany va deixar anar un crit i va caure estesa a terra. No hi va haver res a fer. Cap dels xicots de l’equip d’emergències no va poder recuperar-li l’alè.
Avui fa un any d’aquell funest capvespre. Com l’enyoro, pobrissona. Que ja hi hauria d’haver posat mà, dius? Que de solucions n’hi ha? Amb què em surts tu, ara, barrut, més que barrut! I qui m’explicarà com són els seus dies a l’eternitat? Eh! Qui?
–☆–
Aquest conte va quedar finalista en el Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres 2020.
Ahir vaig participar, per primer cop, en la fotografia col·lectiva dels escriptors reconeguts amb un premi literari el 2022 que organitza la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hi anava a ensenyar, TOT PASSA DUES VEGADES, la novel·la guanyadora del 5è Premi Empordà de Novel·la.
Em vaig llevar molt d’hora. A quarts de sis el despertador m’apressava a sortir del meu llit, un gran dia m’esperava. El tren va arribar puntual i a les nou del matí ja trepitjava el bell passeig de Gràcia. L’airet era fresquet i ja es començaven a veure els primers grups de turistes que miraven embadalits la façana de la Casa Batlló.
En un no-res vaig arribar a la plaça de Catalunya, caminava amb pas ferm. A mesura que m’endinsava en el barri Gòtic el cor m’anava a mil per hora. Quina calma, quins racons més bells!
Vaig ser la primera d’arribar a la plaça del Rei i tothom va estar pendent de mi. Recordo que tot just preparaven el refrigeri que servirien per esmorzar i quan tot va estar a punt em convidaren a fer un mos.
La periodista dels Matins de TV3, Cristina Macias, em va venir a buscar per dir-me que fariem un directe. Hi afegí a l’escriptora, Laia Perarnau, guanyadora del Néstor Luján d’enguany. Aquest va ser el bonic moment:
Ens van fer tres fotografies a les escales del Museu d’Història de la Ciutat. La primera l’heu vist al principi d’aquest escrit. Després d’un breu descans, dues més. Una amb el llibre que ens tapava el rostre:
I, la darrera, amb la rosa a la mà:
Toni Puntí, ho descriu molt bé en el seu article. Que feliç em fa veure el meu nom en primer terme.
Divendres, acabada la presentació del meu darrer llibre, Trenta-set cartes i sis poemes d’amor. La correspondència íntima d’Eugeni Gurnés Bou (1939-1943) i, els agraïments, vaig dir aquestes paraules, escrites durant la setmana a rajaploma.
Aquella vesprada commemoràvem el 92 aniversari de l’adveniment de la Segona República, els 46 anys del retorn de l’Eugeni a Llagostera —la família el pogué desenterrar de la fosa comuna d’amagat i en silenci— i, ben aviat, els 80 anys del seu afusellament, dut a terme la matinada del 7 de maig de 1943 a les parets del cementiri de Girona.
Aquest fou el meu sentit homenatge a tots ells:
Avui, més que mai, un tendre record per a tots els qui aconseguiren, legítimament, la Segona República. Aquells qui, en paraules del poeta Federico García Lorca, en la bandera de la libertad bordaron el amor más grande de su vida.
Avui, més que mai, un tendre record per a totes les víctimes de la guerra incivil espanyola; un conflicte que no s’hauria d’haver produït mai.
Un tendre record, també, per a tots els qui, un cop perduda la guerra, marxaren a l’exili. Als qui moriren de fred, de gana o de pena. Als qui sojornaren dins dels camps de concentració i als qui allà dins es quedaren.
Un tendre record, també, per als qui s’enrolaren en les Companyies de Treballadors Estrangers o col·laboraren en la Resistència, perquè creien que si derrotaven el feixisme europeu cauria el nostre. Per als qui no ho aconseguiren i acabaren en un camp d’extermini.
Pels qui patiren la crua repressió franquista, els depurats, els torturats, afusellats, els qui patiren un arbitrari consell de guerra… Un tendre record per a tots ells.
I també, avui més que mai, un tendre record per a totes les dones i els infants que es quedaren aquí i que patiren de valent el negrefum del franquisme. Les dones, le nostres àvies, que aixecaren el país i visqueren amb la pena arrapada al cor fins que la mort vingué a buscar-les.
Avui, més que mai, un tendre record per a tots ells.
I, avui, més que mai: salut, lletres, cultura, República i llibertat!
Aquesta tarda he quedat amb un amic per fer un cafè. Ens hem trobat en un cèntric establiment a tocar de l’antic Hospital de Santa Caterina. Dins hi havia un home que em coneixia -molt!-, però ha fet veure que no. En tot moment, dissimulava. Pobrissó. Quan ha passat pel davant de la meva taula, amb una safata amb el seu cafè, ha dubtat i, finalment, s’ha assegut al costat de la nostra. No ens vèiem, perquè tot de plantes verdes ens separaven, però escoltar, això sí que podia. És el que dedueixo, perquè quan el meu amic m’ha preguntat com m’ha anat el dia als arxius, jo li he contestat, tot aixecant un xic la veu: “Només per aquesta frase ja valia la pena venir: SOBRE UNA PEQUEÑA VERDAD SE CIMIENTA UNA GRAN MENTIRA”. I, de cop i volta, l’espia ha marxat, cames ajudeu-me.
Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
Pilar Francès 