Dietari Manelic

 

Dietari Manelic 4Dietari Manelic 3

Dietari ManelicDietari Manelic 2

L’avi marxa, camí de l’exili, amb un retallet de paper, desat a la butxaca del seu uniforme. És el mapa de Catalunya, el del Dietari Manelic. Li regala el seu pare, per què no oblidi la terra i la seva gent. El va dur sempre a sobre, plegadet, com una joia.

    Quan l’enyor es feia ben present, l’obria i els seus ulls resseguien la línia de la costa, tot cercant un lloc, Sant Feliu de Guíxols. De sobte, sentia una veueta que li xiuxiuejava uns mots a cau d’orella: «no t’amoïnis, Josep, i eixuga’t el plor, que quan calmin els mals vents, tornaràs».

106852

El bell Vicens

foto Vicens

Un dels personatges de la novel·la que acabo de publicar, Quan calmin els mals vents, tornaré és en Vicens Francès Novella, el germà gran del meu avi, nat un vuit de febrer de 1901 a la petita vila d’Onil, Alacant.

    En Vicens era un home de mitjana estatura,  faccions perfectes, pell morena, ulls negres i bigoti espès; d’aparença tímida, somriure discret i maneres elegants. De tots, ell va ser l’únic dels germans Francès que estudià una carrera, a la Barcelona dels anys vint.

    Dono fe que era un lletraferit, un home dotat amb una ment prodigiosa i amb una capacitat extraordinària pels estudis. Tenia, a més, dues debilitats, el paper i la roba, puix tot el que guanyava, s’ho gastava en aprendre i en vestir bé.

    Aquest home, va ser protagonista d’un fet que va marcar un abans i un després en la vida dels meu avis, aquell esdeveniment els uní per sempre més.

    Si voleu saber com va anar tot plegat, llegiu Quan calmin els mals vents, tornaré, dins les pàgines d’aquest llibre hi descobrireu la bonica història del bell Vicens.

106852

Who’s That Girl?

Who's that girl

Aquest estiu vaig acompanyar un bon amic a veure una biblioteca. Un senyor francès havia comprat feia poc una casa i, a dins, s’hi va trobar aquest tresor, el de l’antiga propietària, la Marie Jeanne.

    Després de triar els llibres que a ell més li van interessar, va decidir donar la resta. Per ser fidels a la veritat, no vaig poder fer gran cosa per salvar-los. M’hagués agradat que una oenegé els hagués acceptat per col·locar-los en algun prestatge d’una biblioteca llunyana.

    En agraïment per la visita, l’home, em va dir que em quedés amb algun exemplar. Vaig fer una ullada ràpida i en veure’n dos de Cocteau —Théatre i Les enfants terribles— i un de Saint-Exupéry —Pilote de Guerre—, els vaig agafar. Ell m’acompanyava en tot moment durant la meva inspecció i a mida que ell en trobava d’interessants me’ls anava regalant. Le roi lépreux de Pierre Benoit, Sixième colonne de Robert Heinlein i Le Machin de Jacques Perret. «Són molt bons», va insistir. Li vaig donar les gràcies pel detall.

    Ens disposàvem a marxar i encara me’n va oferir un altre: Who’s That Girl? de l’Alexandra Potter. Ens vam mirar i vam riure perquè semblava ben bé un acudit: Qui sóc? em pregunteu. Una lletraferida, monsieur.

106852

De mal aconsellar

Far de Calella - Joan Longas
Joan Longas -Far de Calella

Li truca una amiga per demanar-li si coneix algun hotelet amb encant per la zona. Es veu que hi vol anar amb un amore que acaba de conèixer.

    Ella, n’hi recomana un de molt bonic, prop d’un far, amb unes vistes espectaculars. Li suggereix que en moment de la reserva, demani si tenen lliure l’habitació del xamfrà, sembla ben bé que ets dins el mar.

    Abans de penjar li desitja molta sort.

    El que no gosa dir-li, emperò és que l’encant és cosa de dos; la suma de la tendresa, les carícies i els petons. Prou ho sap, ella, per experiència. Encara recorda la darrera vegada que hi va estar amb el seu. Tot va ser tan romàntic, fins que ell li va fer aquella amorosa confidència a cau d’orella: Aquest vespre organitzo un sopar i tindré la casa plena d’amics. De veritat? Que em convides? Si tingués que convidar tota la gent que conec, ompliria la casa, el jardí i tot el poble!

    I l’encant, de l’ensurt, fugí esgarrifat per la finestra.

106852

Dolces tradicions

50936751_10156115804733193_8505298537695674368_o-1-1

Quaranta dies després de Nadal, arriba la Candelera, una festa que a França té molta anomenada i els de casa ens vam fer nostra —gràcies als consells de l’avi— perquè adorem les tradicions i, què carai, que els dolços han estat, des que les granotes duien sabre, la nostra debilitat.

    Aquest vespre, en aquella terra, a l’hora de sopar acostumen a menjar les delicioses crêpes, aquell dolç de forma rodona i de tonalitat daurada que té l’aparença d’un sol, un astre que aquest mes ja ens fa més companyia —ara mateix no gaire, la veritat—, els dies són més llargs, hi ha més escalforeta a l’ànima!

    Diuen que, el fet de menjar-ne precisament avui, ens portarà sort fins a cap d’Any. I si amb això no ens conformem i, encara en volem tenir més, n’hem de coure una i l’hem de fer saltar enlaire, tot subjectant a cada mà, el següent: a l’esquerra, una peça d’argent i, a la dreta, el mànec de la paella i… Allez-hop! Crêpe amunt, tombarella i que aquesta tingui l’encert de tornar al seu lloc, ben planeta… Si ens surt així, asseguren, que tot ens anirà bé, d’ara endavant fins les acaballes de l’any.

    I com que encara sou a temps de preparar-les i també de provar sort rere els fogons, aquí us deixo la recepta, un èxit assegurat!

Ingredients: 200 grams de farina. ¼ de litre de llet. 4 ous enters. Un polsim de sal. 3 cullerades de sucre en pols i un rajolinet d’oli d’oliva. Mig gotet d’aigua. Un bon raig de rom o Cointreau (al vostre gust). Mantega.

    Tamiseu la farina dins un bol i afegiu-hi els ous, la llet, l’aigua i barregeu-ho bé. En acabat, és el torn de la sal, del sucre, de l’oli i del licor. Un cop ho tingueu tot mesclat i la pasta tingui un aspecte fi, deixeu-la reposar un parell d’horetes i seguidament, coeu-les en una paella que tingui un bon fons, engreixada amb mantega.

    A mida que les aneu coent, poseu-les una a sobre de l’altra, que us quedi una torre ben alta, amb aparença d’un castell i, en acabat, serviu-les ben calentones. Acompanyeu-les del que més us plagui: escampeu-hi sucre pel damunt (les meves predilectes) o amb confitura, al gust. Si accepteu un consell, escolliu-la de taronja o de mandarina —ara n’és el temps— amb xocolata negra, une délice, i ja veureu que un cop sigui dins la vostra boca, mil gustos trobareu al paladar!

    Enceteu una ampolla de sidra, brut nature, si pot ser i, alceu la copa i brindeu, que la sort us i ens acompanyi, que tot plegat no ha fet més que començar.

106852

   

 

Diari de l’exili, 31 de gener de 1939

avian-bird-black-and-white-1813806

Avui és el seu aniversari. Celebra els 33 anys dalt d’un camió de l’exèrcit. Va camí de Besiers, cap al centre de trànsit. El dia serà dur, com ho ha estat el comiat de primera hora del matí amb els comandaments i part de la tripulació del guardacostes republicà. Fi de trajecte pel seu buc, aquest romandrà ancorat al port de Seta fins que un nou ús se li doni. Ja no serà mai més un vaixell de guerra, a Catalunya tot està perdut. L’enemic ha guanyat la partida, les esperances de tornar enrere s’han esberlat.

                L’avi Josep, avui emprèn un nou camí, haurà de parlar una nova llengua, s’haurà d’habituar a uns nous costums: incerteses, dubtes, pors…

                Una llibertat entre reixes, ell, encara no pot volar!

106852

Diari de l’exili, 29 de gener de 1939

20190129_151351-1

Els guardacostes republicans arriben al port de Seta quan fosqueja. Una nova terra, un nou país, els acull. La tripulació està extenuada. En un dels bucs, el de l’avi, han treballat de valent per muntar uns dels canons. Ho han fet de pressa i corrents, per por de patir algun atac per sorpresa.

    Aquell vespre sopen plegats, menjar rai, encara els queden provisions. Acorden que baixaran a terra per torns i no s’allunyaran gaire del port. Han d’estar localitzables, per si els arriben noves ordres i han de tocar el dos.

    L’avi, aquells dies que el buc romandrà a port, el trepitjarà ben poc per estirar les cames. Prou feinada se li ha girat amb els enginys. En el fons, però, està content. El cap el tindrà ocupat, només pensa en els de casa. Ja fa cinc dies que és fora, per a ell, tota una eternitat!

106852