Trencar la impunitat

Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje

Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.

Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.

No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.

Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.

Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.

Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.

Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.

Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.

Llançà

Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.


EMPORDÀ INFO

Un dia d’estiu a Llançà


Boniqueses

“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”

El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?

Per si de cas…

Si este libro se perdiese, como puede suceder, suplico al que se lo encuentre que lo sepa devolver. Le daré para tabaco y también para papel y si no sabe mi nombre más abajo lo pondré.

Pepa Pérez García

Notes de la meva àvia materna llegides dins d’un llibre que, en el decurs de la seva llarga vida, utilitzà moltíssim.

Un desig escrit, amb lletra lligada, d’una gran, gran “apañá”!

Coses que penso

Aquest matí he vist aquesta branqueta d’alzina ben aferrada a una reixa i, de cop, he pensat en els records, en tots aquells moments viscuts, bons o dolents, que es queden atrapats dins dels nostres calaixos de la memòria.

Bonic moment!

Records d’infantesa

De petitona m’agradava quedar-me a sopar a ca l’avi, sobretot els vespres que em cuinava “œufs à la coque”, de les seves gallines. Un cop bullits, els posava dins d’unes oueres pintades de colorins. Els obríem amb molta cura, trèiem la clova a engrunetes, hi afegíem un polsim de sal i hi sucàvem llesquetes de pa torrat, untades amb un bon raig d’oli d’oliva, que una estona abans ell havia preparat a la cuina. Eren deliciosos, com aquest que m’he menjat per dinar. Petites cures per a l’ànima!

Explicar-los la guerra

Aquest matí he fet una xerrada als alumnes de sisè de l’Escola Quermany de Pals sobre el treball de recerca que es publicà la tardor de 2022 amb el títol, Pals: Guerra Civil, franquisme i repressió.

Després d’una breu contextualització de la situació que es vivia al país, els he explicat què ens va dur a la guerra i com ho passaren els vilatans de Pals.

Els he parlat dels morts al front, de l’atemptat amb explosius davant del Sindicat, de la fam, de la violència desfermada… i, evidentment, de la terrible repressió a partir del febrer de 1939.

Els ha corprès conèixer les penes de presó. Les han trobat desproporcionades, se’n feien creus que algú pogués passar tants anys a la garjola per auxiliar una rebel·lió que mai no varen cometre.

Els he explicat que les dones els anaven a visitar un cop per setmana i els duien roba neta i menjar dins d’un cistell. En duc un, amb queviures d’aquella època, que dóna joc per encetar un torn de preguntes. El d’avui, llarguíssim.

Em quedo amb una reflexió dita per un d’ells: “perquè tanta guerra si, en acabat, no duu enlloc”.

Tant de bo aconsegueixin fer un món millor!

✒️📖

PARAULES BONIQUES

Molt bé que encara deixin explicar històries a l’escola, molt bona feina ❤️

Memòria, divulgació i pedagogia. Tres armes per lluitar contra el feixisme. 👏🏻👏🏻👏🏻

Això és fer bona feina per conèixer en profunditat la realitat no explicada.😘

👏👏👏 Molt bé Pilar! Està molt bé que s’expliqui als nens i nenes el que va passar en aquells anys, i tu ets una experta! Segur que qui més qui menys té algun avantpassat directament implicat, i aquest vincle no s’hauria d’oblidar.

✒️📖

Gràcies per ser-hi!

📸 Oriol Granados

Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.

Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.

Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.

📸 Robert Carmona

I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.

Gràcies per ser-hi, sempre!

Sant Jordi 2025

De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany:
☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra.
📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro.
✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell.
🌟 Finalista en un premi literari.
🌹 Roses, roses, roses, roses!
Em quedo amb la darrera.

Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat:
– Recordes quan sortia a la tele?
I ell ha respòs:
– Sí.
I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!

Destresa

Les vigílies de festius -com avui- o els dissabtes solíem anar a sopar a casa de l’avi. Sabíem que tenia la llar de foc encesa. Impossible deixar-s’ho perdre.

O ell o el papa s’encarregaven de fer les torrades. Hi tenien la mà trencada. Quan em demanaven si en volia una, jo sempre contestava el mateix: “Sí, però que no siguin gaire torrades”.

Amb el meu acudit, reien pels descosits. Encara sembla que els veig. Però me les feien, i tant que sí. Amb cura, aconseguíen que les llesques quedessin lleugerament embrunides.

Ara que me n’estic menjant una, feta davant de la mateixa llar de foc d’aleshores, escolto com cruixen els records.