La seva petja, per sempre més, al MUME

sala 2 sostre 3.jpg

Miro enrere i recordo perfectament el primer cop que vaig visitar el Museu de l’Exili a La Jonquera. Era un gèlid divendres de gener de 2015. El cel era immensament blau, bufava una tramuntana fortíssima, els embats de la qual et feien perdre el pas, si badaves gaire.

    Em va recomanar la visita, l’amic Jordi Gaitx, l’arxiver de Santa Cristina d’Aro. «Si vols continuar investigant el fons documental del teu avi, et cal anar-hi. Ells t’ajudaran». I així ho vaig fer. Aquell matí, la reunió es va fer curta, com els bons moments de la vida, i tant en Jordi Font qui n’era, en aquells moments, el director com en Miquel Serrano, el conservador, em van atendre amb un tracte exquisit. Gràcies als seus consells, arxivístics i bibliogràfics, les meves investigacions i els meus coneixements sobre l’exili van anar creixent, a còpia d’hores i hores de consultes. Reconec, que sense el seu estimat ajut, res hagués estat possible.

    A partir d’aquella visita, em van convidar a un munt d’esdeveniments relacionats amb l’exili. Acompanyada d’ells dos, vaig posar per primera vegada els peus a Argelers, dins dels actes que programen anualment amb el títol de Camins de la Retirada. Vaig tenir el goig de conversar amb la brillant escriptora francesa  Lydie Salvayre, amb qui per sempre més ens unirà la mateixa pena de l’exili. Vaig conèixer als historiadors de la Catalunya Nord, en Grégory Tuban autor, junt amb Felip Solé de l’impactant llibre, El camp d’Argelers, i l’Eric Forcada comissari de belles exposicions, com aquella de febrer de 2018 amb els magnífics quadres de Martí Vivès—. Amb ells, també, vaig entrar per primer cop al Mas Perxés d’Agullana, l’assolellat dissabte 19 de novembre de 2016, en la ruta literària que programaren i vaig poder escoltar, emocionada, els textos que aquell migdia a la terrassa del mas ens recitaren la Maria Campillo i en Francesc Vilanova.  Vaig participar també, junt amb prop de set-centes persones, en el actes del Dia de l’Exili i la Deportació, un cinc de febrer de 2017, dia que vaig tenir l’honor de conversar amb el conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència de la Generalitat de Catalunya, el brillant Raül Romeva, i unes hores més tard amb la Presidenta del Parlament, l’estimada Carme Forcadell. Aquell mateix dia, també, vaig conèixer el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, l’amic Josep Puigbert i com no, al meu padrí literari, el professor Salomó Marquès, amb qui sempre estaré en deute per els ànims i l’ajut rebuts quan li vaig fer saber la meva tossuda intenció d’escriure les memòries del meu avi.

 

Dit això, retorno a la visita del primer dia, quan un cop acabada la reunió em van convidar a passejar pel bell i modern edifici.  Ho vaig fer amb el cor encongit. Allà dins s’hi conservava la història de molts petits herois, com la del meu avi, que van patir l’exili per culpa de la guerra civil. En arribar al pis de dalt, a la sala on hi ha un laberint farcit de biografies, vaig llegir una frase escrita en un dels murs, que em va impactar:

La llibertat és lluny d’aquí, i això és l’exili

William Shakespeare

La vaig trobar encertadíssima. De sobte, em vaig adonar del plafó que folra una part important del sostre: un firmament amb milers i milers de petjades sobre la sorra, creat per l’escenògraf Ignasi Cristià. I em vaig posar a plorar. Galtes avall em queien uns llagrimots, que res ni ningú els aturaven. I va ser en aquell precís moment, quan  vaig decidir, que un cop acabés d’escriure el llibre sobre l’exili del meu avi, el seu fons documental, restaria conservat allà dins. La seva petja, per sempre més, al MUME.

106852

Comme un besoin à fleur de peau

Chante tout - La casa de l'avi a França
Chante Tout – La maison de mon grand-père en France

 

Il n’était pas présent le jour de ma naissance, ni celui de mon baptême, ni quand j’ai fait mes premiers pas, ni lors de mes premières dents. Je ne savais même pas qu’il existait. Chez nous, personne n’en parlait.

            J’ai su qu’il vivait derrière les énormes montagnes qui formaient les Pyrénées des années plus tard, quand mes parents étaient en train d’organiser un voyage lors des vacances de Noël de 1971. Je venais d’avoir cinq ans.

            Il s’agissait de mon premier voyage à l’étranger. J’allais parcourir la France pour le rejoindre chez lui à Larche, en Corrèze où il s’était installé après avoir survécu à toutes les batailles de l’exile et la Résistance, et quand la paix revint en Europe.

            Je n’y allais pas toute seule. Il y avait papa, maman, mon frère et… mes poupées! Je ne sortais jamais sans elles, petite valise incluse. Quand papa m’a vu arriver avec ma troupe de petits monstres il voulait me tuer et moi, têtue comme une mule, je ne voulais pas les laisser. Si je gagnais toujours, pourquoi pas ce jour là, un des plus importants depuis ma naissance!

            Derrière la vitre j’ai traversé une frontière, passé une douane, j’ai connu les gendarmes, j’ai vu des paysages fascinants, ordonnés, avec des longues et droites routes bordées de platanes, d’immenses prairies, des vaches, des ruisseaux, des ponts et des châteaux. Pas un brin de poussière dans tous ces beaux décors.

            J’avais hâte de le connaitre et je voulais avoir les yeux bien ouverts lors de ma première rencontre avec lui, mais la fatigue m’a vaincue et je me suis réveillée le lendemain dans un lit en fer forgé près d’une belle cheminée, comme dans un conte de fées. Je me suis levée et dirigée vers la pièce d’où sortaient les voix. Et il était là, mon héros, mon courageux déserteur de guerre… Si on le savait, avant de juger les gens, que parfois en temps de guerre, une désobéissance les amène vers les chemins du bonheur… Ce soir là, il en était un bon exemple.

            Je me suis lancée dans ses bras et j’y suis restée jusqu’au moment de nous rendre à table pour le réveillon. C’est là que j’ai mangé, pour la première fois, une huitre d’Arcachon et gouté du foie fait maison. Encore aujourd’hui en savourant une de ces délices ma pensée va vers lui. A la fin du repas, il a commencé à neiger. J’ai priée le Père Noël de ne pas nous abandonner, j’étais convaincue qu’il était un homme de ressources, mais elles étaient en catalan… et s’il n’arrivait pas à me comprendre?

            Le lendemain la terre était couverte d’un manteau blanc et notre salon de cadeaux. Qu’est-ce qu’il a été généreux avec moi mon petit papa Noël français, il a du comprendre mes prières ! Tout d’abord une belle poupée, si différente des petits monstres que je baladais. Mince, blonde, maquillée, avec poitrine, manucure, habillée avec un top et des shorts et des talons, oui, des talons, je ne pouvais pas le croire, des sandales roses fuchsia en plastique. J’étais ravie, papa aussi, à partir de maintenant on ne voyagerait qu’avec des beautés. Il y avait aussi des cahiers Clairefontaine, si beaux, verts, bleus, rouges ! Chez nous ils étaient si moches, si sombres ! Et des contes. Je n’y comprenais rien du tout, sauf le message subliminal que le petit bonhomme était en train de me dire: apprends la langue française !

            En rentrant de vacances, c’est la première chose que j’ai demandée à mes parents : m’inscrire dans un cours de français.

 

De cette première rencontre avec mon grand-père je garde un souvenir tendre et émouvant. Son retour définitif en Catalogne fut en 1974, quelques mois avant que notre cher dictateur ait eu la gentillesse de rendre l’âme et que dans les rues on y respirait un air de liberté, comme un besoin à fleur de peau.

106852

Els llibres, un cop escrits, ja no són només de qui els ha fet

IMG-20190327-WA0009

Vagi per endavant la meva agradable sorpresa quan algú va suggerir el meu nom per a presentar el teu llibre aquí, a Palamós. No m’havia passat mai i no nego que estic content de fer-ho, sobretot al comprovar el currículum dels que m’han precedit en les presentacions que s’han dut a terme en altres poblacions de tota la província. Jo només sóc un mestre d’escola. I ho dic així, amb majúscules, però res a veure amb els historiadors i tècnics de museus que t’han acompanyat en aquesta aventura fins ara. Cal posar en valor però que els mestres tenim un avantatge sobre tots els grans especialistes: tot i no ser entesos en gaire res, tastem d’esma una mica de totes i cadascuna de les àrees del saber. I això, de retruc, ens fa curiosos i apassionats de mena. Algú va dir sabem quasi bé res de quasi bé tot!! I és precisament des d’aquesta perspectiva encuriosida que vaig encetar il·lusionat no fa pas gaire l’exemplar que molt amablement em vas venir a portar a la meva escola. Un llibre que encara feia olor de tinta acabada d’imprimir, tot destil·lant enyorança a poc que giressis quatre planes.

    A ningú se li escapa que el fet de que siguis antiga alumna de l’escola va suposar també d’entrada un al·licient afegit. Als mestres ens omple de tranquil·litat comprovar que qui ha passat per les nostres aules, sigui capaç de donar forma a projectes culturals reeixits com pot ser escriure un bon llibre. Iniciatives com la teva deixen palès que la feina que vam fer els mestres i professors d’aquella època hi té alguna cosa a veure en aquest magnífic desenllaç. Immersos com estem en una època en què els canvis metodològics i tecnològics envaeixen (gràcies a Déu i ja era hora) el dia a dia de les escoles d’arreu de Catalunya, em reconforta validar la gran tasca lingüística i humanística que van anar fent durant molts anys un grup de professors de la meva escola. Escollits i de referència, que ara em resisteixo a enumerar-los pel perill i la injustícia que suposaria oblidar-me’n d’algun. Garanteixo però un llistat a totes llums immillorable.

    Deixa’m dir-te, així de revolada, que el llibre que vas dipositar a les meves mans amb la mateixa cura que té una mare pel seu fill, em va resultar entranyable i llegidor des de la primera plana. Escrit amb una prosa amena i propera, vagareja amb solvència d’una època a una altra i de personatge en personatge; entre descripcions que juguen amb el record i la melangia. I tot plegat cimentat en una recerca documental i fotogràfica meticulosament rigorosa i fefaent. Quin pes tan específic que tenen els treballs de investigació com el que has fet Pilar a l’hora de consolidar la memòria històrica dels nostres pobles i a l’hora també d’aixoplugar el sentiment de pertinença a un context local que ens abraça i ens identifica com a societat i com a país. No cal que us digui amics assistentsque coneguda i patida la situació socio-política actual, el llibre de la Pilar adquireix (volgudament o no) una pàtina de rabiosa actualitat. Moltes de les situacions que en el llibre s’expliquen, tot i reflectir circumstàncies de temps ja passats, justifiquen i incideixen de ple, directe o indirectament, en el que hores d’ara ens toca viure.

IMG-20190327-WA0006

    Evidentment els vessants que des de diferents perspectives dibuixes en les pàgines del llibre conflueixen totes a Sant Feliu de Guíxols, tant en l’escenari com en el protagonistes. Però podia haver passat tranquil·lament i sense gaire deriva a Palamós, a Palafrugell o a qualsevol altre poble de la contrada. I la història de la teva família podria haver estat la meva o la de qualsevol de les persones que avui estem en aquesta sala. Els paral·lelismes que s’hi poden establir són constants i evidents. Moltes de les escenes que tan acuradament s’hi descriuen, en un argument precís i altament documentat, podrien ser aplicades sense gaire diferències en un llibre d’història contemporània de Palamós i dels palamosins. Si parles dels bombardejos que va patir la costa durant la Guerra Civil, aquí també n’hi va haver. Els costums dels treballadors de les fàbriques de suro no eren gaire diferents d’un lloc a l’altre. La tipologia dels comerços, la feina dels burots, fins i tot la freqüent arribada de jugadors de futbol forasters que venien per a defensar els colors de l’equip del poble, com si de grans figures es tractés, i que calia allotjar en fondes i cases particulars; com ho feia a casa seva l’àvia Pietat.

    Si a Sant Feliu de Guíxols es bevia i es cantava a la Taverna de Can Jaume de les Parres, a Palamós, tothom de certa edat, encara recorda el local de «La Panyoleta», Taverna Flamenca a la pujada del Far on es va donar a conèixer la «Xunga», una gitana que ballava descalça embolcallada pels aplaudiments dels primers visitants estrangers; i que va esdevenir,amb el temps, una figura folklòrica d’àmbit nacional.

    Insisteixo i no puc estar-me de repetir que m’encanta com descrius delicadament les escenes quotidianes del Sant Feliu de la postguerra; les constants referències que fas dels costums i de la gastronomia de l’època en un relat, entre cert i novel·lat, que reviu la història de tota la família de l’avi Josep. Alguna part del llibre, sobretot quan engrunes una a una les diferents personalitats dels actors secundaris, i quan no escatimes en detalls en tot un seguit d’anècdotes mig imaginades, m’has recordat (ja t’ho he dit en alguna ocasió) les millors pàgines d’algun llibre de la Maria Mercè Roca; la qual cosa t’equipara, encara que de moment només sigui a la meva galeria de «preferits», amb les il·lustres plomes del context literari més proper i més nostre.

    I si abans hem parlat de llengua i de lingüística voldria ressaltar l’encert en l’ús constant que fas de localismes i paraules manllevades; com també d’expressions molt pròpies d’un moment sociocultural on la barreja d’idiomes era un fet tangible i barroer. Algunes d’elles les havia escoltat sovint quan era petit en boca de la gent més gran, principalment, és clar, dels meus avis. «Susto», «Colmado», «monedero», «asunto»… i tot un estol de mots mal dits (així,per separat) que empastifaven la parla col·loquial de la gent de poble, en un escenari de postguerra farcit de misèria, i on el castellà, idioma oficial del Estado, tacava de mica en mica la llengua materna i vehicular dels nostres avis. Només la consolidació de l’Ensenyament en català a les escoles i la irrupció de la televisió en llengua catalana va posar fi i remei a tot aquest desgavell que encara avui en dia algú (deixeu-me dir, beneit) encara qüestiona. …

    Ja que parlem d’escola haig de dir que hi has fet diferents i interessants referències. Ara aquí, ara allà, pinzelles detalls del paper que pot arribar a jugar l’escolaritat en la vida dels teus personatges. Quan ens parles de la Isabel, una de les filles dels parents d’Onil que van venir a viure a Barcelona (la Nina que tots esperaven), comentes que va anar a parar a un centre escolar de la reconeguda pedagoga Rosa Sensat. I hi escrius textualment: En aquesta escola aprèn les lliçons a través del coneixement i de les seves pròpies experiències i observacions. Res de llibres, només tinta. (…) Les assignatures les fan en català i en castellà perquè volen que les dominin totes dues. Si el temps acompanya les classes les imparteixen a l’aire lliure, assegudes en taules i cadires plegables i es passen hores observant en deteniment el llibre obert que els ofereix la natura, la que tenen a tocar de les seves mans. Un segle més tard aquesta descripció del mètode escolar, que segurament amb caràcter excepcional feien servir a l’escola de Barcelona, encaixa perfectament amb molts dels conceptes de l’evolució metodològica més definitoris d’una escola innovadora submergida i crítica amb el corrent dominant d’un context i d’una època.

    Anomenes també el convent de les Germanes Carmelites de Sant Feliu (aquest era dels nostres!), el Col·legi dels Hermanos de La Salle (dit així, per suposat) que també encara regenten una escola aquí a Palamós. I ja en ple segle XX menciones el Col·legi Cor de Maria (també ben present hores d’ara en el mapa escolar ganxó) i que deixes (ho dic així, ben baixet) no massa ben parat per culpa d’algun personatge. Tot queda perdonat quan al·legues que fruït de tot això decideixes apostar per la nostra escola a l’hora de continuar sense tants contratemps la teva etapa d’estudiant. En algun altre capítol menciones també alguns detalls que ens ajuden a dibuixar l’entorn escolar francès de l’època, sobretot quan relates l’estada d’en Paquito durant dos anys amb l’avi Josep a Briva. Ben palesa he deixes la diferència entre les escoles d’aquí i les d’allà quan escrius: Quina diferència tan abismal que copsa entre els seus antics Estudis Nous de SF i la seva nova escola francesa. Per començar res de càstigs corporals ni de cap altra mena, com tampoc cantar himnes feixistes, tot es fa d’una manera més educada i afortunadament molt més lliure. un pupitre de fusta modernisme, un tinter a vessar i una estufa de llenya per no patir fred a l’hivern”. De pel·lícula l’anècdota que expliques del Timbaler del Bruc, però res més lluny de la meva intenció que fer ara un espoiler. 

  Deixa’m acabar per submergir-me a nivell més personal en l’ànima més profunda del relat amb la sana intenció de fer-me’l una mica meu. Què hi tinc de propi a la teva obra Pilar? Potser va ser en aquest joc de comparances i aproximacions subliminals on em vaig sentir més identificat amb el que tan subtilment ens expliques a les planes del teu llibre.

    I és que jo també tinc parents que un mal dia de guerra estúpida i cruel com totes van creuar la frontera pels camins de la retirada, també van haver de prendre decisions importants sense massa temps per analitzar-les. Alguns van fer marxa enrere i van patir els camps de concentració en territori espanyol. D’aquests camps als llibres i pel·lícules potser no se’n parla gaire, però els testimonis que els van sobreviure asseguren que van ser igual de denigrants. Entre ells hi ha un oncle de la meva mare, el tio Emili, que restà empresonat a un camp de concentració de Aranda de Duero i, vés per on, va deixar mal escrita i en castellà una altra història a mig camí entre l’esborrany i el projecte de novel·la. Encara espera la seva oportunitat en una lleixa de casa.

    Altres parents van coincidir molt més amb el destí de l’avi Josep. Camp d’Argelers, triar l’opció tropes franceses a les portes d’una Segona Guerra Mundial, camp de concentració de Mauthausen i, amb l’arribada de l’Armistici, un llarg exili a la francesa, en aquest cas, de per vida i sense voluntat de retorn. Sovint la vida ens la fem sense marxar del costat dels que són dels nostres.

20190327_183120

    I si parlem de les generacions de la postguerra, de les que malvivien en terra de vençuts, a casa també van optar per l’opció «restaurant amb habitacions», aprofitant un boom inesperat d’un nou fenomen anomenat turisme que va arribar com un allau potencial de prosperitat i de bonança. L’arribada del turista estranger posa punt i final a un període de temps de silenci i penúries econòmiques. El trampolí a casa la Pilar va ser l’Hostal Sant Pol, a casa meva el Restaurant Maria de Cadaqués. Els meus pares també contractaven personal provinent d’Andalusia, precisament de Pozo Alcón, a Jaén. Els de casa s’hi desplaçaven amb un vell Citroën dos cavalls per anar a contractar gent molt jove que volia guanyar-se la vida treballant a Catalunya. Per cert, Pilar, el meu pare, com el teu, també li encanta la pintura i el meu avi, com el teu, també patia una úlcera d’estómac.

    I en el súmmum de les coincidències apareix la sorpresa més divertida de totes. La recerca dels orígens de la teva besàvia Clara, la mare de la Pietat, la que va viure sempre a Cervià de Ter, et va portar fins a Cartellà: un petit llogarret perdut en la immensitat dels camps a la Vall del Llèmena. No m’ho podia creure. A Cartellà, al seu castell medieval, a la llera del riu Gàrrep s’hi han escrit unes de les pàgines més divertides i recordades de la nostra escola. Fa més de dues dècades que molts dels nostres alumnes hi passen els millors dies de l’estiu. Ens ho hem passat tan bé a Cartellà que el meu fill se n’ha gravat a la pell les coordenades.

    Bé, ja ho veus. Els llibres, un cop escrits ja no són només de qui els ha fet. Esdevenen, pel que diuen i pel que provoquen, una mica dels lectors i dels escenaris on s’ubiquen.

    En nom de la comunitat educativa Vedruna a la que represento i, m’atreveixo a dir, per extensió, de tots els palamosins i palamosines que estimem la nostra terra i la nostra història: sort i moltes gràcies.

Mario Mercader, març 2019.

 106852

Verbaliz-ARTE

1653686_787834111244458_1099424130_n

Soñ – ARTE

Bes – ARTE

Am – ARTE

hasta el fin del fin!

 

Pens – ARTE

Imagin – ARTE

Ide – ARTE

mi perdición!

 

Dibuj- ARTE

Pint – ARTE

Colore – ARTE

nubecitas en tu piel!

 

Toc – ARTE

Abraz – ARTE

Enlaz – ARTE

puro deseo!

 

Recit – ARTE

Narr – ARTE

Cant – ARTE

un poema, un cuento o una canción.

 

Observ – ARTE

Contempl – ARTE

Mir – ARTE

un ratito, por favor!

 

Llam – ARTE

Habl – ARTE

Escuch – ARTE

conversar!

 

Olvid – ARTE

jamás!

106852

Paraula de Reis

20190324_194857-1

Aquesta nit l’he sentida plorar.

Ho dius en serio?

Si només fos aquesta nit, rai!

Tens raó, Gaspar, en porta més d’una.

Ostres, jo no n’estava pas al cas!

Ai, Baltasar, a vegades sembla que vinguis d’Arbeca!

Què li deu passar?

Massa emocions de cop, pobrissona.

Per el llibre?

És clar! I per els comentaris que rep!

Que n’heu llegit algun, vosaltres?

Jo ahir vaig poder clissar-ne un d’escallimpantes…

Quin?

A veure si me’n recordo…

Va, que estic impacient!

Deia així: “He pensat que a tu sempre se t’ha vist l’Àurea de nostàlgia d’ algú absent”.

Què dius ara, això deia?

Sí, Baltasar, tal qual.

I vosaltres hi esteu d’acord?

I tant! S’enyora…

De qui?

Que no vas llegir la carta que ens va fer arribar aquest any?

Sí, però me’n passen tantes per les mans que, la veritat, ja no la recordo!

Nosaltres, sí, eh, Melcior?

Sí, era tan bonica, que un cop la vaig llegir vaig pensar que s’havia de conservar.

I encara la tens?

Sí!

Va, deixa-me-la llegir!

No! Això treu-t’ho del cap!

Per què?

Perquè ja ho diu la dita: Sant Elies, te l’haguessis guardat quan la tenies!

106852

Per Sant Josep, crema i un munt de records

aroma-cinnamon-cinnamon-powder-47046

La meva àvia paterna, la Pietat, cuinava com els àngels. Tenia la mà trencada amb les salses, els arrossos, els guisats i, sobretot, amb la crema catalana, la seva especialitat. Per Sant Josep l’onomàstica de l’avi sempre en feia, i si aquell dia coincidia en festiu, a mi m’agradava estar a prop d’ella per veure com la preparava. Els ingredients, alguns comprats la vetlla, eren els millors de la contrada: la llet de Cals Pagesos, els ous de les gallines de casa, el sucre i les branques de canyella de Can Bonet i la pell rugosa de llimona, dels dos llimoners del jardí.

    En un caçó bullia la llet, que una estona abans havia perfumat amb la canyella i la pela de llimona. Mentre ho tenia al foc, baix, trencava els ous amb una traça que em deixava bocabadada. Amb molta cura, separava les clares que guardava en un bol per el vespre fer-se una truita fada amb un xic de julivertdels rovells i aquests els barrejava primer amb el sucre i, tot seguit, amb la Maïzena i ho remenava, enèrgicament, fins a obtenir una crema. «Veus, ha de quedar ben lligada, que sembli que ja estigui feta», m’explicava. I jo assentia amb el cap, meravellada amb la textura aconseguida.

    Quan la llet arrencava el bull, l’enretirava del foc i amb una escumadora caçava les branques i les peles, decidida. Seguidament, vessava el líquid a la pomada groguenca, ho remenava ràpidament i ho portava de nou al foc perquè s’espessís. No deixava mai de remoure i quan jo sentia dir-li «Veus, ja està!» mentre alçava la cullera de fusta pel damunt del caçó, apagava el foc i abocava el dolç groguenc en una safata ovalada de porcellana blanca i amb un delicat ribet de rosetes que tenia més anys que Matusalem on prèviament hi havia col·locat la canyella i la llimona, bullides. Quan s’havia refredat un xic, em deixava que hi escampés pel damunt tot de nuvolets de canyella en pols.

    «Àvia, que puc escurar el caçó?», li demanava amb la veu del cel, i tot i que no li agradava gens que ho fes, perquè deia que allò eren porqueries, ella mateixa em donava la cullera i, en un no res, el recipient quedava net com una patena.

    Aquell dia, per postres, ens menjàvem un plat de crema, per llepar-se’n els dits, i celebràvem el sant de l’avi i el dia del pare i érem feliços… Quants records!

Reserva de drets  106852

Entre tu i jo

foto blog

Què?

Què de què?

No…

No què?

Goses?

I tant!

I doncs, per què…

Perquè no tinc cap pressa.

Em vols fer patir?

Això mai!

Doncs no ho entenc.

És que et miro i recordo…

Futeses. No t’agrado!

I ara, com m’ho pots dir això, si ets el…

A veure amb què em sortiràs tu ara!

No vols que t’ho expliqui?

Sí!

I doncs, per què m’interromps?

Perdona, és que sóc tot desig, saps? I aquestes coses…

Bé prou que ho sé…

El què?

Que ets desig!

T’incomoda?

No, però com que sóc una dolçaferida, és…

Difícil de gestionar?

Molt! Perquè ets el millor bunyol de vent que m’he menjat a la vida.

De veritat?

Sí, ets tan diferent als altres!

En què sóc diferent, va, confessa’t!

El teu cor amaga una mena de farcit esponjós, que quan el tens dins la boca, es fon dolçament.  

Caram! I això em fa únic, segons tu?

Sí! Sospito que el mestre ho deu aconseguir amb el punt just de cocció.

Això no t’ho diré pas, el que passa a l’obrador és secret, secretíssim.

M’ho imagino.

Bé, ja hem parlat prou… No et decideixes, encara?

Sí, em penso que ara ja ha arribat el moment de…

Mossegar-me?

Assaborir-te, diria jo.

Ho faràs lentament.

Sí, com ho he fet abans amb els altres.

Em recordaràs?

Tota la vida!

Quin comiat més poètic, no trobes?

No m’agraden els comiats, però com que sé que l’any que ve tornaràs…

Puntualment, amb la Quaresma.

Mmmmm… que així sia!

106852