Velles arts

Nueva imagen

Ella acaba de fer vint-i-dos anys i ell gairebé li triplica l’edat. Ella l’admira obertament, ell la desitja amagament. A ell l’afalaga veure-la asseguda sempre a primera fila. Ella simplement no vol perdre’s cap detall. Història de l’Art, dos apassionats. Entre ells dos s’ha forjat una mena de complicitat, tres anys de lliçons compartides ho avalen. Ella treu unes notes brillants, així ho proclama ell davant la resta dels alumnes quan n’avalua els resultats.

              S’apropa el final de carrera, ai las!

            Un matí ell li demana si en plegar pot passar un moment pel seu despatx. Res important, només vol ensenyar-li un llibre que per Pasqua va comprar a Viena sobre l’obra d’en Gustav Klimt. Ella hi va de bon grat.

            —Quina preciositat, professor! —exclama la jove emocionada en tancar el voluminós exemplar.

            —Tu sí que n’ets de preciosa! —li deixa anar el vell professor, com aquell qui no vol la cosa.

            S’imposa un silenci eixordador que solsament ell gosa trencar amb cinc mots malencertats: «és que sempre m’has agradat».

            —No continuï, professor —li diu ella educadament, aquest camí no ens durà enlloc.

            —De quin color dus les calcetes? —li etziba ell mig tremolós. No pateixis que no et tocaré, només les vull veure. Ensenya-me-les! —li suplica bavejant.

            Ella se’l treu del damunt com pot, obre la porta del despatx i surt corrents escales avall, engolint apressada els esglaons de dos en dos i tota ella amarada de ràbia i de vergonya. Ell crida i crida que torni. Ella ja ni el sent.

              Aquell vespre ella truca al seu noviet per explicar-li l’ensurt i el sent com riu pels descosits i al bell mig de la conversa se’n fa creus quan li pregunta mig burleta:

            —Com anaves vestida per posar tan calent al pobre professor?

Tercer premi del III Concurs de Microrelats “Dones” de Santa Cristina d’Aro.

Cant de l’enyor

Serà fàcil veure’t a l’horitzó, quan la lluna plena s’entesti en convertir les nits en quasi dies.

El compàs d’un ball robat ens porta20181012_091407rà als teus braços i les teves mans ens guiaran per no perdre’ns.

El so d’una havanera ens durà la teva veu melosa i aquesta esdevindrà el nostre himne.

Quan bufi el garbí incansable i sense treva, et sentirem remugar de valent, animant-nos a no defallir.

La lluentor de l’escata serà el reflex dels teus ulls petits i vius, com un far que mai s’apaga, i quan la tramuntana faci endreça i ens regali un cel ben blau, seràs rere el sol, dins l’onada, bufant les veles i empenyent la barca, perquè tots els racons han quedat amarats de la teva presència.

Un llibre, un pensament

Vaig a dinar a casa de la mama i, de sobte, me’n recordo que hauria d’anar a fer una ullada als diccionaris que encara conservo de la meva època d’estudiant perquè segur que, en algun moment, em seran d’utilitat a l’hora d’escriure.

            Entro a la meva antiga habitació i, en un no res, els localitzo als prestatges. Me’n quedo tres i mentre els poso dins la bossa de roba escolto un cop sec. Pam! Ha caigut alguna cosa. Aixeco el cap i me n’adono que és un llibre vell. L’agafo. El líder de Harold Robins. Li dono la volta, llegeixo la ressenya i em detinc en aquesta frase: el lenguaje utilizado en esta novela es directo, sin disimulos, que puede escandalizar. Ric per sota el nas, el deso al seu lloc, tanco la porta i me’n vaig.

            M’acomiado de la mama i quan estic a punt de sortir, la meva veueta interior em parla: torna a buscar el llibre, que no te n’adones que ha arribat a les teves mans per alguna cosa, no tens curiositat de saber perquè.

            Sense rumiar-m’ho massa, faig mitja volta, entro de nou a la cambra, l’arreplego al vol i l’afegeixo a la bossa amb els altres.

escanear0001

            Arribo a casa, em preparo una infusió de fruits vermells, m’assec al sofà i li dedico una mica més d’atenció. El títol original, Memories of another day, m’agrada. L’anoto a la meva llibreta de futuribles idees. Segueixo. L’autor el va escriure l’any 1979 i aquí es va publicar el 1984. Se’m gela la sang. Aquest és el darrer llibre que va llegir el papa. Que fort! Intento recordar, si tal vegada li vaig regalar per Sant Jordi i per això el conservo, però la meva memòria no arriba a saber si és del tot cert. Continuo. Veig un punt a la plana cinquanta-tres. L’obro. Un certificat de garantía d’un rellotge, marca Duward, expedit a Barcelona amb data vuit d’abril de 1978. El pare no duia un rellotge d’aquesta marca, el seu era un Seiko, però l’avi sí. Dedueixo que després de llegir-lo, li va passar i aquest no el deuria acabar. És possible, en morir el seu fill, el juliol de 1984, ja no va ser el mateix, res no em fa ni fred ni calor, solia dir-nos sovint.

            La curiositat em venç i decideixo llegir-lo. Vull saber com escrivia l’autor preferit del meu pare. En dos dies l’enllesteixo. Una bona novel·la, per a la seva època. Un xic de tot, acció, intriga, escenes de sexe explícit —més ben dit d’alt voltatge—, això sí, farcit d’estereotips sexistes que a dia d’avui, afortunadament,  han quedat obsolets. A mida que vaig avançant, observo, que la traducció és pèssima. Confesso que, més d’un cop, m’agafen ganes de corregir-les amb el llapis que tinc a les mans, però no sé si puc posar tan alt el llistó, que de tot plegat fa trenta quatre anys.

            Anoto en una llibreta, les frases que em fan pensar:

He sido despedido de más trabajos de los que cualquiera de vosotros pueda soñar que existan.

            Igual que el papa i quan decidí plantar-se pel seu compte i obrir una fàbrica de sabó, un càncer s’emportà el seu somni pel davant.

 Quisiera un hijo que sintiera como siento yo. Que tenga los mismos sueños que tuve cuando era niño, que perciba la belleza en la gente y en las cosas que nos rodean y para quién la vida no tenga que ser una sucesión de explicaciones lógicas.

            Així és la teva filla, papa.

Sostenía en una mano un puro y en la otra un vaso de whisky. Era corpulento y tenía unas espaldas y un torso que cuadraban con unas caderas que descansaban en unas piernas recias y firmes. Era un hombre fuerte. Lo sabía.

            Si eliminem el whisky i ho canviem per una copeta de vieux armagnac, tal qual.

No me gusta —sentenció su padre—. Creo que lo ves demasiado a menudo. Deberías salir con más chicos de tu edad.

—Los muchachos de mi edad no me interesan, papá. Les falta madurar…

            Sempre que em venia a buscar a la porta de la discoteca, solíem tenir en tornar cap a casa, una conversa semblant.

Fa poc vaig llegir aquesta bonica frase: Seeing someone reading a book you love, is like seeing a book recommending a person. Difícil és que a aquestes alçades de la vida, algú pugui recomanar-me al meu pare, però estic convençuda que va ser l’atzar qui va posar aquest llibre a les meves mans perquè descobrís més coses sobre com era ell i que, sense voler, el seu autor preferit me’l tornés de nou al meu costat, ni que només fos per una estoneta.

 

D’amagat i en silenci

1536653669856Al jardí de casa hi ha dos llimoners que ben aviat farà cent anys que es fan companyia. Han vist de tot, rialles, ploralles, fred viu i calorades intenses. Aparentment s’assemblen. Troncs vellots, ennegrits pel temps i tot de branques verdoses que any rere any s’enlairen cel amunt amb pas feixuc. Les llimones són delicioses. Pell rugosa, gruixuda de dit i amb una polpa groguenca farcida de grills perfectament ordenats. Les d’un porten pinyol, a les de l’altre mai n’hi trobes. Les fulles, quan es fan grans, sovint arriben a la mida del palmell de la mà i si, quan envelleixen, no te les mires atentament corres el risc de confondre-les amb un fruit. De tant en tant, en neix una amb forma de cor. Petitona, perfecta. En veure-la, sempre m’he pensat que ells dos s’estimen amb bogeria i que sota terra les seves arrels s’entortolliguen amoroses com els cóssos dels vells amants, d’amagat i en silenci.

Tinc una debilitat

Ho confesso, no me’n puc estar, perquè a la primera cullerada, quan el cacau es fon a la meva boca i, lentament, s’allunya gola avall sento com si un riuet de benestar recorregués tots i cadascun dels raconets del meu cos. Una bona tassa de xocolata, ho té això, com els bons moments. La gran Isabel Allende en diu un quitapenas. Totalment d’acord. Jo hi afegiria que és d’aquelles coses que fan bé al cos, a l’ànima i, posats a dir, al cor.

 

La por de mentida

pantufles

De petitona era molt i molt poruga. Tant és així, que recordo com si fos ara que abans d’anar-me’n a dormir havia de comprovar si dins l’armari o a sota del meu llit hi havia algú amagat. No ajudava gens compartir habitació amb el meu germà gran qui, un cop la mare ens havia acotxat amb un petó de bona nit i tancat el llum, començava a dir-me amb veu espectral: uuu… uuu… asotadelteullithihaunnnfantaaaasssssmaaaaaa…

            I jo espaordida cridava la mare:

            ―Mama, mama, vine que el tete em fa por!

           I la cosa no es calmava fins que ella no tornava a posar pau i, tot sigui dit, després d’haver comprovat que a sota meu hi seguia no havent-hi ningú.

         Un vespre, farta de sentir-lo, el vaig amenaçar dient-li que si continuava atemorint-me li llençaria les sabatilles daltabaix del balcó. Poca broma, perquè aleshores vivíem en un quart pis sense ascensor i el seu calçat era nou de trinca.

            Amb l’amenaça que li vaig engaltar, la cosa es calmà uns dies però, una nit, tot gallet, engegà de nou l’espantós uuuuuuuuuu de rigor i jo, sense demanar ajut a ningú, vaig encendre el llum de la tauleta, em vaig llevar del llit decidida, vaig arreplegar-li les sabatilles al vol, vaig pujar un xic la persiana i la primera sortí disparada i al darrera hi anà la segona i tots dos ens quedàrem muts fins sentir el primer pataplaf al terra, acompanyat del segon.

            ―Mama, mama, que la teta n’ha fet una de molt grossa! Que ja no tinc calçat! ―cridava enfilat dalt del seu llit, esveradíssim.

            I ella en entrar de nou a la cambra i en veure l’altercat m’ordenà:

            ―Posa’t la bata i baixa a buscar-li les sabatilles al teu germà!

          I jo, no vaig tenir més remei que fer-ho i baixar els noranta-vuit esgraons a peu, sortir a mig al carrer, recollir-les i refer el camí de tornada escales amunt, sempre vigilada per la mama, tot s’ha de dir.

           Aquella nit s’acabà la por de mentida, el meu germà no me’n feu mai més, però l’altra, la de veritat, la que et corre per dins, aquesta no ha marxat mai del tot, la molt garsa algunes nits encara ronda.

El vell pasamans

1541433781959Fa anys que empares —alguns diuen que fins i tot segles— la mà del qui, abaltit, se t’apropa una estoneta per reposar. I ara un, ara l’altre, desfilen compassats, la fatigada velleta i el seu cabàs capolat. La monja afligida i el seu missal trinxat. Els turistes cruixits i el seu guia descoratjat. L’amant desfet i el seu desig extenuat. La mainadera esbalaïda i els petitons esgotats. El músic atuït i el pidolaire vençut. L’addicte ullerós i el lladre esllomat. El carter rebentat i els missatgers cama-segats…

            Aculls, generós, la mà de tots ells i, en aquell frec, en aquell instant, hi deixes pres el coratge per animar-los a continuar.