Els llibres, un cop escrits, ja no són només de qui els ha fet

IMG-20190327-WA0009

Vagi per endavant la meva agradable sorpresa quan algú va suggerir el meu nom per a presentar el teu llibre aquí, a Palamós. No m’havia passat mai i no nego que estic content de fer-ho, sobretot al comprovar el currículum dels que m’han precedit en les presentacions que s’han dut a terme en altres poblacions de tota la província. Jo només sóc un mestre d’escola. I ho dic així, amb majúscules, però res a veure amb els historiadors i tècnics de museus que t’han acompanyat en aquesta aventura fins ara. Cal posar en valor però que els mestres tenim un avantatge sobre tots els grans especialistes: tot i no ser entesos en gaire res, tastem d’esma una mica de totes i cadascuna de les àrees del saber. I això, de retruc, ens fa curiosos i apassionats de mena. Algú va dir sabem quasi bé res de quasi bé tot!! I és precisament des d’aquesta perspectiva encuriosida que vaig encetar il·lusionat no fa pas gaire l’exemplar que molt amablement em vas venir a portar a la meva escola. Un llibre que encara feia olor de tinta acabada d’imprimir, tot destil·lant enyorança a poc que giressis quatre planes.

    A ningú se li escapa que el fet de que siguis antiga alumna de l’escola va suposar també d’entrada un al·licient afegit. Als mestres ens omple de tranquil·litat comprovar que qui ha passat per les nostres aules, sigui capaç de donar forma a projectes culturals reeixits com pot ser escriure un bon llibre. Iniciatives com la teva deixen palès que la feina que vam fer els mestres i professors d’aquella època hi té alguna cosa a veure en aquest magnífic desenllaç. Immersos com estem en una època en què els canvis metodològics i tecnològics envaeixen (gràcies a Déu i ja era hora) el dia a dia de les escoles d’arreu de Catalunya, em reconforta validar la gran tasca lingüística i humanística que van anar fent durant molts anys un grup de professors de la meva escola. Escollits i de referència, que ara em resisteixo a enumerar-los pel perill i la injustícia que suposaria oblidar-me’n d’algun. Garanteixo però un llistat a totes llums immillorable.

    Deixa’m dir-te, així de revolada, que el llibre que vas dipositar a les meves mans amb la mateixa cura que té una mare pel seu fill, em va resultar entranyable i llegidor des de la primera plana. Escrit amb una prosa amena i propera, vagareja amb solvència d’una època a una altra i de personatge en personatge; entre descripcions que juguen amb el record i la melangia. I tot plegat cimentat en una recerca documental i fotogràfica meticulosament rigorosa i fefaent. Quin pes tan específic que tenen els treballs de investigació com el que has fet Pilar a l’hora de consolidar la memòria històrica dels nostres pobles i a l’hora també d’aixoplugar el sentiment de pertinença a un context local que ens abraça i ens identifica com a societat i com a país. No cal que us digui amics assistentsque coneguda i patida la situació socio-política actual, el llibre de la Pilar adquireix (volgudament o no) una pàtina de rabiosa actualitat. Moltes de les situacions que en el llibre s’expliquen, tot i reflectir circumstàncies de temps ja passats, justifiquen i incideixen de ple, directe o indirectament, en el que hores d’ara ens toca viure.

IMG-20190327-WA0006

    Evidentment els vessants que des de diferents perspectives dibuixes en les pàgines del llibre conflueixen totes a Sant Feliu de Guíxols, tant en l’escenari com en el protagonistes. Però podia haver passat tranquil·lament i sense gaire deriva a Palamós, a Palafrugell o a qualsevol altre poble de la contrada. I la història de la teva família podria haver estat la meva o la de qualsevol de les persones que avui estem en aquesta sala. Els paral·lelismes que s’hi poden establir són constants i evidents. Moltes de les escenes que tan acuradament s’hi descriuen, en un argument precís i altament documentat, podrien ser aplicades sense gaire diferències en un llibre d’història contemporània de Palamós i dels palamosins. Si parles dels bombardejos que va patir la costa durant la Guerra Civil, aquí també n’hi va haver. Els costums dels treballadors de les fàbriques de suro no eren gaire diferents d’un lloc a l’altre. La tipologia dels comerços, la feina dels burots, fins i tot la freqüent arribada de jugadors de futbol forasters que venien per a defensar els colors de l’equip del poble, com si de grans figures es tractés, i que calia allotjar en fondes i cases particulars; com ho feia a casa seva l’àvia Pietat.

    Si a Sant Feliu de Guíxols es bevia i es cantava a la Taverna de Can Jaume de les Parres, a Palamós, tothom de certa edat, encara recorda el local de «La Panyoleta», Taverna Flamenca a la pujada del Far on es va donar a conèixer la «Xunga», una gitana que ballava descalça embolcallada pels aplaudiments dels primers visitants estrangers; i que va esdevenir,amb el temps, una figura folklòrica d’àmbit nacional.

    Insisteixo i no puc estar-me de repetir que m’encanta com descrius delicadament les escenes quotidianes del Sant Feliu de la postguerra; les constants referències que fas dels costums i de la gastronomia de l’època en un relat, entre cert i novel·lat, que reviu la història de tota la família de l’avi Josep. Alguna part del llibre, sobretot quan engrunes una a una les diferents personalitats dels actors secundaris, i quan no escatimes en detalls en tot un seguit d’anècdotes mig imaginades, m’has recordat (ja t’ho he dit en alguna ocasió) les millors pàgines d’algun llibre de la Maria Mercè Roca; la qual cosa t’equipara, encara que de moment només sigui a la meva galeria de «preferits», amb les il·lustres plomes del context literari més proper i més nostre.

    I si abans hem parlat de llengua i de lingüística voldria ressaltar l’encert en l’ús constant que fas de localismes i paraules manllevades; com també d’expressions molt pròpies d’un moment sociocultural on la barreja d’idiomes era un fet tangible i barroer. Algunes d’elles les havia escoltat sovint quan era petit en boca de la gent més gran, principalment, és clar, dels meus avis. «Susto», «Colmado», «monedero», «asunto»… i tot un estol de mots mal dits (així,per separat) que empastifaven la parla col·loquial de la gent de poble, en un escenari de postguerra farcit de misèria, i on el castellà, idioma oficial del Estado, tacava de mica en mica la llengua materna i vehicular dels nostres avis. Només la consolidació de l’Ensenyament en català a les escoles i la irrupció de la televisió en llengua catalana va posar fi i remei a tot aquest desgavell que encara avui en dia algú (deixeu-me dir, beneit) encara qüestiona. …

    Ja que parlem d’escola haig de dir que hi has fet diferents i interessants referències. Ara aquí, ara allà, pinzelles detalls del paper que pot arribar a jugar l’escolaritat en la vida dels teus personatges. Quan ens parles de la Isabel, una de les filles dels parents d’Onil que van venir a viure a Barcelona (la Nina que tots esperaven), comentes que va anar a parar a un centre escolar de la reconeguda pedagoga Rosa Sensat. I hi escrius textualment: En aquesta escola aprèn les lliçons a través del coneixement i de les seves pròpies experiències i observacions. Res de llibres, només tinta. (…) Les assignatures les fan en català i en castellà perquè volen que les dominin totes dues. Si el temps acompanya les classes les imparteixen a l’aire lliure, assegudes en taules i cadires plegables i es passen hores observant en deteniment el llibre obert que els ofereix la natura, la que tenen a tocar de les seves mans. Un segle més tard aquesta descripció del mètode escolar, que segurament amb caràcter excepcional feien servir a l’escola de Barcelona, encaixa perfectament amb molts dels conceptes de l’evolució metodològica més definitoris d’una escola innovadora submergida i crítica amb el corrent dominant d’un context i d’una època.

    Anomenes també el convent de les Germanes Carmelites de Sant Feliu (aquest era dels nostres!), el Col·legi dels Hermanos de La Salle (dit així, per suposat) que també encara regenten una escola aquí a Palamós. I ja en ple segle XX menciones el Col·legi Cor de Maria (també ben present hores d’ara en el mapa escolar ganxó) i que deixes (ho dic així, ben baixet) no massa ben parat per culpa d’algun personatge. Tot queda perdonat quan al·legues que fruït de tot això decideixes apostar per la nostra escola a l’hora de continuar sense tants contratemps la teva etapa d’estudiant. En algun altre capítol menciones també alguns detalls que ens ajuden a dibuixar l’entorn escolar francès de l’època, sobretot quan relates l’estada d’en Paquito durant dos anys amb l’avi Josep a Briva. Ben palesa he deixes la diferència entre les escoles d’aquí i les d’allà quan escrius: Quina diferència tan abismal que copsa entre els seus antics Estudis Nous de SF i la seva nova escola francesa. Per començar res de càstigs corporals ni de cap altra mena, com tampoc cantar himnes feixistes, tot es fa d’una manera més educada i afortunadament molt més lliure. un pupitre de fusta modernisme, un tinter a vessar i una estufa de llenya per no patir fred a l’hivern”. De pel·lícula l’anècdota que expliques del Timbaler del Bruc, però res més lluny de la meva intenció que fer ara un espoiler. 

  Deixa’m acabar per submergir-me a nivell més personal en l’ànima més profunda del relat amb la sana intenció de fer-me’l una mica meu. Què hi tinc de propi a la teva obra Pilar? Potser va ser en aquest joc de comparances i aproximacions subliminals on em vaig sentir més identificat amb el que tan subtilment ens expliques a les planes del teu llibre.

    I és que jo també tinc parents que un mal dia de guerra estúpida i cruel com totes van creuar la frontera pels camins de la retirada, també van haver de prendre decisions importants sense massa temps per analitzar-les. Alguns van fer marxa enrere i van patir els camps de concentració en territori espanyol. D’aquests camps als llibres i pel·lícules potser no se’n parla gaire, però els testimonis que els van sobreviure asseguren que van ser igual de denigrants. Entre ells hi ha un oncle de la meva mare, el tio Emili, que restà empresonat a un camp de concentració de Aranda de Duero i, vés per on, va deixar mal escrita i en castellà una altra història a mig camí entre l’esborrany i el projecte de novel·la. Encara espera la seva oportunitat en una lleixa de casa.

    Altres parents van coincidir molt més amb el destí de l’avi Josep. Camp d’Argelers, triar l’opció tropes franceses a les portes d’una Segona Guerra Mundial, camp de concentració de Mauthausen i, amb l’arribada de l’Armistici, un llarg exili a la francesa, en aquest cas, de per vida i sense voluntat de retorn. Sovint la vida ens la fem sense marxar del costat dels que són dels nostres.

20190327_183120

    I si parlem de les generacions de la postguerra, de les que malvivien en terra de vençuts, a casa també van optar per l’opció «restaurant amb habitacions», aprofitant un boom inesperat d’un nou fenomen anomenat turisme que va arribar com un allau potencial de prosperitat i de bonança. L’arribada del turista estranger posa punt i final a un període de temps de silenci i penúries econòmiques. El trampolí a casa la Pilar va ser l’Hostal Sant Pol, a casa meva el Restaurant Maria de Cadaqués. Els meus pares també contractaven personal provinent d’Andalusia, precisament de Pozo Alcón, a Jaén. Els de casa s’hi desplaçaven amb un vell Citroën dos cavalls per anar a contractar gent molt jove que volia guanyar-se la vida treballant a Catalunya. Per cert, Pilar, el meu pare, com el teu, també li encanta la pintura i el meu avi, com el teu, també patia una úlcera d’estómac.

    I en el súmmum de les coincidències apareix la sorpresa més divertida de totes. La recerca dels orígens de la teva besàvia Clara, la mare de la Pietat, la que va viure sempre a Cervià de Ter, et va portar fins a Cartellà: un petit llogarret perdut en la immensitat dels camps a la Vall del Llèmena. No m’ho podia creure. A Cartellà, al seu castell medieval, a la llera del riu Gàrrep s’hi han escrit unes de les pàgines més divertides i recordades de la nostra escola. Fa més de dues dècades que molts dels nostres alumnes hi passen els millors dies de l’estiu. Ens ho hem passat tan bé a Cartellà que el meu fill se n’ha gravat a la pell les coordenades.

    Bé, ja ho veus. Els llibres, un cop escrits ja no són només de qui els ha fet. Esdevenen, pel que diuen i pel que provoquen, una mica dels lectors i dels escenaris on s’ubiquen.

    En nom de la comunitat educativa Vedruna a la que represento i, m’atreveixo a dir, per extensió, de tots els palamosins i palamosines que estimem la nostra terra i la nostra història: sort i moltes gràcies.

Mario Mercader, març 2019.

 106852

Verbaliz-ARTE

1653686_787834111244458_1099424130_n

Soñ – ARTE

Bes – ARTE

Am – ARTE

hasta el fin del fin!

 

Pens – ARTE

Imagin – ARTE

Ide – ARTE

mi perdición!

 

Dibuj- ARTE

Pint – ARTE

Colore – ARTE

nubecitas en tu piel!

 

Toc – ARTE

Abraz – ARTE

Enlaz – ARTE

puro deseo!

 

Recit – ARTE

Narr – ARTE

Cant – ARTE

un poema, un cuento o una canción.

 

Observ – ARTE

Contempl – ARTE

Mir – ARTE

un ratito, por favor!

 

Llam – ARTE

Habl – ARTE

Escuch – ARTE

conversar!

 

Olvid – ARTE

jamás!

106852

Paraula de Reis

20190324_194857-1

Aquesta nit l’he sentida plorar.

Ho dius en serio?

Si només fos aquesta nit, rai!

Tens raó, Gaspar, en porta més d’una.

Ostres, jo no n’estava pas al cas!

Ai, Baltasar, a vegades sembla que vinguis d’Arbeca!

Què li deu passar?

Massa emocions de cop, pobrissona.

Per el llibre?

És clar! I per els comentaris que rep!

Que n’heu llegit algun, vosaltres?

Jo ahir vaig poder clissar-ne un d’escallimpantes…

Quin?

A veure si me’n recordo…

Va, que estic impacient!

Deia així: “He pensat que a tu sempre se t’ha vist l’Àurea de nostàlgia d’ algú absent”.

Què dius ara, això deia?

Sí, Baltasar, tal qual.

I vosaltres hi esteu d’acord?

I tant! S’enyora…

De qui?

Que no vas llegir la carta que ens va fer arribar aquest any?

Sí, però me’n passen tantes per les mans que, la veritat, ja no la recordo!

Nosaltres, sí, eh, Melcior?

Sí, era tan bonica, que un cop la vaig llegir vaig pensar que s’havia de conservar.

I encara la tens?

Sí!

Va, deixa-me-la llegir!

No! Això treu-t’ho del cap!

Per què?

Perquè ja ho diu la dita: Sant Elies, te l’haguessis guardat quan la tenies!

106852

Per Sant Josep, crema i un munt de records

aroma-cinnamon-cinnamon-powder-47046

La meva àvia paterna, la Pietat, cuinava com els àngels. Tenia la mà trencada amb les salses, els arrossos, els guisats i, sobretot, amb la crema catalana, la seva especialitat. Per Sant Josep l’onomàstica de l’avi sempre en feia, i si aquell dia coincidia en festiu, a mi m’agradava estar a prop d’ella per veure com la preparava. Els ingredients, alguns comprats la vetlla, eren els millors de la contrada: la llet de Cals Pagesos, els ous de les gallines de casa, el sucre i les branques de canyella de Can Bonet i la pell rugosa de llimona, dels dos llimoners del jardí.

    En un caçó bullia la llet, que una estona abans havia perfumat amb la canyella i la pela de llimona. Mentre ho tenia al foc, baix, trencava els ous amb una traça que em deixava bocabadada. Amb molta cura, separava les clares que guardava en un bol per el vespre fer-se una truita fada amb un xic de julivertdels rovells i aquests els barrejava primer amb el sucre i, tot seguit, amb la Maïzena i ho remenava, enèrgicament, fins a obtenir una crema. «Veus, ha de quedar ben lligada, que sembli que ja estigui feta», m’explicava. I jo assentia amb el cap, meravellada amb la textura aconseguida.

    Quan la llet arrencava el bull, l’enretirava del foc i amb una escumadora caçava les branques i les peles, decidida. Seguidament, vessava el líquid a la pomada groguenca, ho remenava ràpidament i ho portava de nou al foc perquè s’espessís. No deixava mai de remoure i quan jo sentia dir-li «Veus, ja està!» mentre alçava la cullera de fusta pel damunt del caçó, apagava el foc i abocava el dolç groguenc en una safata ovalada de porcellana blanca i amb un delicat ribet de rosetes que tenia més anys que Matusalem on prèviament hi havia col·locat la canyella i la llimona, bullides. Quan s’havia refredat un xic, em deixava que hi escampés pel damunt tot de nuvolets de canyella en pols.

    «Àvia, que puc escurar el caçó?», li demanava amb la veu del cel, i tot i que no li agradava gens que ho fes, perquè deia que allò eren porqueries, ella mateixa em donava la cullera i, en un no res, el recipient quedava net com una patena.

    Aquell dia, per postres, ens menjàvem un plat de crema, per llepar-se’n els dits, i celebràvem el sant de l’avi i el dia del pare i érem feliços… Quants records!

Reserva de drets  106852

Entre tu i jo

foto blog

Què?

Què de què?

No…

No què?

Goses?

I tant!

I doncs, per què…

Perquè no tinc cap pressa.

Em vols fer patir?

Això mai!

Doncs no ho entenc.

És que et miro i recordo…

Futeses. No t’agrado!

I ara, com m’ho pots dir això, si ets el…

A veure amb què em sortiràs tu ara!

No vols que t’ho expliqui?

Sí!

I doncs, per què m’interromps?

Perdona, és que sóc tot desig, saps? I aquestes coses…

Bé prou que ho sé…

El què?

Que ets desig!

T’incomoda?

No, però com que sóc una dolçaferida, és…

Difícil de gestionar?

Molt! Perquè ets el millor bunyol de vent que m’he menjat a la vida.

De veritat?

Sí, ets tan diferent als altres!

En què sóc diferent, va, confessa’t!

El teu cor amaga una mena de farcit esponjós, que quan el tens dins la boca, es fon dolçament.  

Caram! I això em fa únic, segons tu?

Sí! Sospito que el mestre ho deu aconseguir amb el punt just de cocció.

Això no t’ho diré pas, el que passa a l’obrador és secret, secretíssim.

M’ho imagino.

Bé, ja hem parlat prou… No et decideixes, encara?

Sí, em penso que ara ja ha arribat el moment de…

Mossegar-me?

Assaborir-te, diria jo.

Ho faràs lentament.

Sí, com ho he fet abans amb els altres.

Em recordaràs?

Tota la vida!

Quin comiat més poètic, no trobes?

No m’agraden els comiats, però com que sé que l’any que ve tornaràs…

Puntualment, amb la Quaresma.

Mmmmm… que així sia!

106852

Dolços moments

 

IMG-20190315-WA0015

Aquest matí he fet un viatge llampec a Barcelona. Tenia una cita molt important. He conduit en silenci, no volia que cap veu, ni cap música, entorpís els meus pensaments. El cel era blavíssim i un solet m’acaronava l’espatlla. A mig camí, he rebut un missatge. «Segur que és ell», he pensat. «Si ho és, tot anirà bé». Abans d’ahir, em va assegurar que si ho feia —això de pensar en ell—, que em portaria sort. Quan he arribat al segon peatge, he mirat el mòbil de reüll i he rigut en veure que, efectivament, ho havia endevinat. Per moments, els nervis s’han esvaït.

    La Meridiana estava col·lapsada, quin turment! Sort que he arribat puntual al centre. Un cop he aparcat el cotxe, he sortit al bell mig del Passeig de Gràcia. He caminat amb pas ferm, direcció a la Gran Via. Quan he trepitjat la manzana de la discordia, he parat un segon i he retratat la façana de la Casa Amatller. Li he enviat, sé que aquest lloc li té el cor robat. Una estona més tard, m’ho ha agraït.

    He arribat a la Pastisseria Escribà, esgotada. Sovint camino, que res ni ningú m’aturen i quan me n’adono, he fet set o vuit quilòmetres com si res. He demanat una tasseta de xocolata i un croissant, per refer-me. Ella ja hi era i s’havia pres un cafè. Somreia, com sempre. Davant seu, tot és més fàcil, les pors marxen, el coratge retorna. M’ha regalat un llibre, que aviat començaré i el catàleg de l’exposició que va comissar, la del mestre sitgetà Serrano. I pensar que va ser ell, qui va fer que ens coneguéssim. Tot plegat va anar així: estava escrivint les memòries de l’avi i en uns dels capítols que parlo del papa, volia fer una pinzellada del quadre que va comprar del talentós artista en una de les seves estades a Sitges, un ram de cards de color groc, que enamora. Google em va donar el seu nom i la vaig contactar. Quin pou de saviesa! Un premi literari va fer que ens trobéssim al Palau Güell, una xafogosa tarda de juny a Barcelona i d’ençà ens hem fet moltes confidències. Avui, la Beli Artigas, hi havia de ser. Avui era un dels més importants d’aquest 2019 i volia tenir-la ben a prop.

    Parlàvem de tot i res i, de sobte, la porta de l’establiment s’ha obert. Era ell, el pastisser Christian Escribà, en persona. Somreia. Ens hem saludat i de seguida s’ha assegut a la nostra taula. Ha demanat un cafè i, un cop trencat el gel, hem parlat dels motius que m’han dut a visitar-lo. Li he fet memòria. Ha estat un moment màgic. Quantes coses boniques que m’aporta aquest llibre!

   La conversa ha estat amena. M’agrada la gent de món, educada i de paraula agradosa. Sempre m’he sentit bé en entorns com aquests. Adoro escoltar, parlar, conèixer, saber, observar, en definitiva, aprendre. Hem fet un passeig per les nostres costums, per Sitges, per l’art, per la literatura, pels dolços encàrrecs… El temps ha passat volant, quina llàstima. Hagués estat tot el matí, escoltant-lo.

    Li he regalat un exemplar de Quan calmin els mals vents, tornaré. Li ha agradat moltíssim la fotografia de la coberta. Li he explicat que quan el meu editor em va demanar com m’imaginava el llibre, li vaig dir que amb aquesta imatge, la de l’avi somrient i acompanyat dels gossos, la Marlène i en Jacky.

    Al moment del comiat, ens ha regalat una safata de bunyols de vent, deliciosos. Ho he comprovat quan n’he tastat un, a la primera queixalada, es fonen a la boca, són com un petó de sucre.

   

«Explica-m’ho tot», em demana. «Vull saber com és», insisteix. No em costa gens dir-li que és un home altet, de complexió prima, cara rodó, front ample i de cabells grisos, un xic esvalotats. De tarannà mogut, resposta enginyosa, intel·ligent, bon conversador i amb un somriure, franc, dibuixat permanentment als llavis. Els seus ulls, petits i vius, tenen la forma d’un confit. Tot i que els amaga sota unes ulleres grandioses, ells, espurnegen en tot moment, de felicitat. El mateix estat d’ànim que me n’he endut de record, cap a casa.

106852

 

   

   

Furia

book-bindings-bookcase-books-694740

Una lluminosa tarda de finals de setembre la van veure entrar dins una llibreria de vell de la ciutat de Girona. Buscava un llibre —un exemplar esgotat des de feia una pila d’anys— per regalar a un amic, un italià, lletraferit com ella. Li va costar trobar-lo, mirà i remirà un munt de prestatges i, afortunadament, allà estava.

    Les coses impossibles triguen un xic més, però arriben.

    Furia, de José Luís de Vilallonga. Una petita joia literària que, quan ella el va llegir, li deixà una petja a la memòria que a dia d’avui encara conserva. I com que tot llibre amaga una història, aquesta que ara llegireu a continuació és la seva…

El seu avi tornà de l’exili, convertit en un home culte i àvid de coneixements. Cada matí tenia per costum llegir el diari —volia estar al corrent del què passava a casa i al món— i, gairebé cada tarda, una bona novel·la. Clàssics francesos —Flaubert, Proust, Hemingway…— o best sellers que el seu fill li deixava un cop llegits —Harold Robins, Dominique Lapierre…—

    Però no ens allunyem del tema, tornem al principi, als fulls del diari. El llegia de dalt a baix i, per ser fidels a la veritat, preferia els articles d’opinió més que les notícies.  

    Cada dilluns, l’escriptor José Luís de Vilallonga, l’elegant aristòcrata, monàrquic i d’esquerres, escrivia una columna —Cartas desde París—, on no solia deixar cap canya dreta. Sabut és per tothom que la veritat fa mal i més si un polític, un artista o un rei en són els protagonistes.

    La seva néta, algunes tardes,  acostumava a visitar el seu avi. Berenaven junts i conversaven sobre tot i res. En una d’aquestes visites, ell li parlà de l’escriptor. Hauries de llegir aquests articles, creu-me, són boníssims. I ella va seguir el seu consell. No va fallar mai a la seva cita dels dilluns i després de llegir l’article i de comentar-lo plegats, ella el retallava amb cura i quan arribava a casa seva l’enganxava en un àlbum per a el record.

    Acabats els estudis de Turisme, entrà a treballar en una agència de viatges. Habitual era veure-hi clients francesos. Ella no va deixar mai de parlar de llibres i d’un dels seus escriptors preferits, si la conversa ho permetia.

    Un dia, una estiuejant de París, li suggerí un llibre. Furia. El seu predilecte. Te’l deixo, però promet-me que me’l tornaràs, el meu pare me’l va regalar fa temps i no vull perdre’l. Ja em diràs què et sembla.

    Impactant. Duríssim. Brillant. No el va poder deixar, el devorà en dues nits. Quan el va acabar, va plorar per la trista història i perquè allò ja no ho podia comentar amb el seu avi, malauradament havia mort uns mesos abans. Tampoc va poder donar-li la raó per tot el que li va explicar sobre les barbaritats que li va tocar viure durant la guerra civil, abans d’emprendre el duríssim camí de l’exili.

    El llibre va tornar a les mans de la seva propietària, tal i com li havia promès, però la petja va quedar impresa dins seu. El que donaria per tenir un exemplar. I com que no el trobava, va decidir contactar amb l’escriptor, qui sap si ell la podria assessorar en la recerca.

Sant Feliu de Guíxols, Septiembre de 1991.

Señor,

Con Altesse —el primer libro suyo que compré en París nació mi pasión por su obra. Continué con Ma vie est une fête, Gold Gotha, y cómo no, con Furia, la mejor de las mejores.

    Usted dirá que me conformo con poco, pero es que en realidad no he podido hacerme con ningún otro ejemplar. Mis ilusiones se acabaron en las Éditions du Seuil cuándo me dijeron que su obra estaba agotada y debía dirigirme a los bouquinistes.

    A pesar de todo, mi lucha continúa cada año en París.

    Gracias por su obra, por sus crónicas en La Vanguardia dónde demuestra que tiene aún muchas cosas que contarnos y nosotros que aprender, pues qué mejor hacerlo una persona que ha tenido la suerte de pasar por la vida existiendo y, sobretodo, guardando memoria y no rencor.

    Usted hace posible la frase: des riens, des petits riens sans lesquels nous ne serions plus grand chose.

                    Pilar

PS. ¿Existe algún lugar dónde pueda encontrar el resto de su obra?

 

Vint dies després, arribà la resposta.  

 

                        París, 25-9-1991

Querida amiga,

Mis libros, casi todos agotados, van a ser reeditados en su totalidad en dos volúmenes por Éditions Fixot.

Será usted una de las primeras en recibirlos en agradecimiento a todo lo que me dice en su maravillosa carta.

Muy cordialmente suyo,

            José Luís de Vilallonga

            Marqués de Castellvell

 

Tres mesos més tard, el carter li entregà un paquet amb dos llibres preciosos. Le gentilhomme européen i el primer volum de Españas, amb quatre títols, un d’ells Furia.

    Lo prometido es deuda. Va escriure en una de les dedicatòries.

Passà el temps, cinc o sis anys, i ella va anar a fer unes pràctiques en una agència de viatges de Barcelona. En acabar la jornada laboral, li agradava assistir a alguna de les activitats culturals programades. Per res del món se’n volia perdre cap! Quina fou la seva sorpresa que un dijous, el seu escriptor favorit, presentava el seu darrer llibre, La nostalgia es un error, a l’FNAC de Plaça Catalunya.

    Aquella tarda va plegar puntual, va passar pel piset, s’arreglà i baixà corrents Passeig de Gràcia avall. Arribà puntual i va poder escollir seient. No va dubtar d’asseure’s a primera fila. Quan el va veure entrar, tremolava. I pensar que després de tants i tants anys, ara el tenia a tocar.

    Acabada la presentació, arribà el torn de les firmes. Es va posar a la cua i esperà, pacientment, el seu torn. Quan li tocà, amb prou feines li sortien les paraules. ¿A quién tengo el placer de dedicarle este libro? Que difícil va ser respondre. A Pilar. Contestà ella, amb un filet de veu. Mentre ell escrivia, ella es va calmar un xic, agafà aire i li etzibà:

    —Señor, hace tiempo le escribí una carta y usted en agradecimiento me envió dos libros que se acababan de editar en Francia.

    L’escriptor va aixecar el cap, sorprès. Alçà una de les espesses celles i, amb un somriure burleta, li contestà:

    —¡Debió usted de decirme cosas muy bonitas para que yo hiciera eso!

    I, morta de vergonya, marxà eufòrica cap a casa.

106852

(A)punts de llibre

IMG-20190308-WA0003-1-1

Un d’aquests dos punts de llibre, el trobareu dins les pàgines de Quan calmin els mals vents, tornaré. Els trobo encertadíssims, com també els comentaris que començo a rebre dels primers lectors.

punt llibre 2

Pilar, no vaig poder quedar-me per felicitar-te després de la presentació. L’acte va ser emotiu i molt interessant. Em va semblar que la nodrida assistència reflectia l’interès pel teu treball i la teva família.

punt llibreEn un parell de dies he llegit el llibre. Durant la primera meitat vaig haver de salvar la dificultat de retenir la gran quantitat de personatges que hi surten, l’ordre no cronològic i el meu desconeixement d’algun dels entorns on van viure. Però, quan vaig entrar en la història del teu avi i el seu periple vital, em va enganxar i ja no el vaig deixar.

Entenc que estiguis satisfeta -feliç i possiblement també exhausta- davant del resultat de l’ingent treball fet. I també t’ha de satisfer el servei que ens has fet posant al nostre abast uns fets i unes biografies de “gent corrent” (alguns realment poc corrents) però molt interessant, que podien haver quedat amagades sota la pols del temps.

Enhorabona, de nou.

Ja em convidaràs a la presentació del proper llibre.

Una abraçada,

Xavier

✒💛📖

Estic gaudint del llibre sobre el teu avi. Desconeixia aquesta habilitat que tenies en l’art de l’escriptura. Et felicito de tot cor i t’animo a seguir escrivint per deleitar-nos.

Cristina

✒💛📖

Com ha anat? Tota la tarda que hi penso! Explica-m’ho tot, que avui és un dia xulo de la teva vida! Aquests dies he recordat quan anàvem a la cala de l’escorxador i a cala Margarida, i recollíem cites i les teníem escrites i dibuixàvem…

Montse

✒💛📖

Bon dia Pilar. Estic gaudint de la lectura de la teva obra. No és sols l’ interés del que escrius, és com ho escrius, molt agradable de llegir.

Oriol

✒💛📖

Aquesta tarda he plorat quan les tres generacions es trobaven a l’estació de Perpinyà. Després li volia explicar tot al meu home i en aquest punt no podia, em posava a plorar

Ja he acabat, Pilar. Estic toveta, com adolorida i amorosida. Has fet una molt bona feina! Una abraçada. Ja et diré més quan em refaci…

Avui encara m’he sentit colpida. He pensat que a tu sempre se t’ha vist l’àurea de nostàlgia d’algú absent. En vas néixer amarada, ara ho tinc clar.

Montse

✒💛📖

Pilar,

M’ha agradat molt el llibre; molt amè i interessant, ple de detalls, l’ he llegit d’una tirada. Et felicito de debò. Chapeau!!!!!!

Rosa

✒💛📖

Pilar,

Felicitar-te per el llibre, m’ha agradat molt. Ahir a la nit el vaig acabar. No el podia deixar. L’enhorabona! El tornaré a llegir. Val la pena. Quan el tens a les mans, no el pots deixar.

Anna Maria

✒💛📖

Hola Pilar,

Sóc en Jordi, què tal? Diumenge a la tarda vaig acabar de llegir el teu llibre dedicat, amb les llàgrimes als ulls del que hi expliques, i de tot el que va passar amb la teva familia. He recordat el temps que varem passar com a veïns a l’edifici Barber de la ctra de Palamós, amb aquell intent-assaig de fer una peli al terrat de casa, amb tu, en Francesc, en Luis Faz i jo, una peli de l’oeste que en Luis es va inventar je je. Tambe he recordat el teu pare, quan coincidiem al tancar el cotxe a baix al pati, i les converses que tenien amb el meu de la feina de viatjant que compartien en les seves empreses. També he recordat el dia que varem venir a casa teva, el meu pare i jo, a parlar amb el teu estirat a llit, per la cruel malatia que es va endur als dos. Tambe parlant amb la meva mare, descobrir les semblances del teu avi i el meu, presoners a França després de la Guerra Civil, el meu a prop de Paris, i que al tornar el van empresonar a Lleida dos anys i mig mes….li va anar d’un pel. També, i ara parlant del llibre, m’agradat molt la manera de com expliques els anys de la vida de la teva família, i com gràcies a la màgia del text escrit i a la mà, poder veure la duresa de l’època que van patir, i com de forma paral·lela, el teu avi i la teva àvia en una distància marcada per la política, anaven visquent i envellint amb el pas dels anys. El retrobament i el perdó d’ells dos, el més autèntic del llibre…..en fí que m’ha agradat molt i molt i el recomano a tothom que puc. Espero que en signis molts aquest Sant Jordi i que recullis el premi a tant d’esforç. Torno a estar emocionat ara. Un petó.

✒💛📖

Ja m’he llegit el llibre! Gràcies per les aportacions que hi plasmes! Com a ganxona i familiar d’exiliats, la seva lectura m’ha transportat a móns molt propers.

Eugènia

✒💛📖

Quan calmin els mals vents m’ha agradat molt. Crec que té fusta per fer un bon film.

Feliciteu a la Pilar Francès de part meva (una lectora qualsevol).

Carme

✒💛📖

Bon dia, Pilar!

M’he llegit de dues tirades el llibre sobre la teva família amb el teu avi com a fil conductor.

M’ha encantat, no m’estranya que en Mon Marquès t’animés a escriure’l. Es veu fet amb el cor!!! Està molt ben escrit, a més.

Gràcies per fer l’esforç de compartir la teva història.

Erika

✒💛📖

Benvolguda,

He començat a llegir el seu llibre, i no l’he pogut deixar fins acabar-lo. L’enhorabona, per la recerca familiar, per les descripcions emocionals sense caure en el sentimentalisme. No solament ha sabut perfilar el personatge central, sinó que la narració conté una estructura i unes situacions que encomanen al lector tensió narrativa en voler saber quin serà el desenllaç. El pintor Clavé, l’escriptor i dibuixant “Tísner”, el novel·lista Benguerel i el meu sogre (cirurgià metge), els quatre em van parlar abastament sobre tot el que van viure en aquelles platges de la Catalunya Nord convertides en espais de dolor i de mort. Tant em va impressionar aquell fet històric, embolicat en la inhumanitat diabòlica i culpable dels polítics francesos, que no vaig resistir anar a veure i caminar per aquella sorra infernal.
Li puc dir que, per l’experiència personal amb tanta gent que he conegut, la curiositat i l’amor és més fort en els néts que en els fills. La felicito per aquesta prova emocionant (m’ha emocionat molt) i emocionada d’amor de néta.
LLUÍS PERMANYER

✒💛📖

 

106852

 

 

 

Diari de l’exili, 24 de febrer de 1939

DSC06938

L’avi arriba al camp d’Argelers, al camp du mépris, a primera hora de la tarda. Ha passat un mes sencer a Bésiers, trenta dies d’incertesa. A mesura que s’apropa a la platja, s’adona de la magnitud de la tragèdia. Milers, centenars de milers de persones, homes, dones, nens, fan cua per traspassar uns maleïts filferros, les barbelés, que els confinaran per temps a la sorra. Quina immensa putada! Aviat caurà la nit i el seu jaç, aquell vespre, serà un forat a la sorra humida. Tremola només d’imaginar-s’ho. S’atansa vers els seus companys, converses, ben poques. El desengany, els ha fet emmudir. Què els espera? Es pregunten, amoïnats. Saben del cert, que fam i misèria, però ningú gosa pronunciar cap d’aquests dos mots. Ara per ara, només parlen de l’enyor que els pesa dins el cor, com una llosa.

106852

Bonics records de febrer

IMG-20190216-WA0000

3 de febrer de 1919

«L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vivor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara —en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi, i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser —qui sap!— per nosaltres, i als amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat un instant. Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat».

El quadern gris- Josep Pla

 

Amb aquest fragment del mestre Pla vaig cloure la presentació de la meva primera novel·la, Quan calmin els mals vents, tornaré, el passat divendres 15 de febrer a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols. Volia retre homenatge a tots aquells qui m’han ensenyat, des que vaig posar els peus al món, a caminar per la vida.

 Comparteixo amb el savi palafrugellenc, que som el que la família, els mestres i els amics han fet de nosaltres. Jo també tenia la necessitat de dir-ho en veu alta aquell bonic capvespre, perquè a part de la meva família i bons amics, també m’acompanyaven quatre de les meves mestres de l’Escola Vedruna. Elles no em van ensenyar de llegir, ni d’escriure —això ja ho duia après d’unes altres monges, carques i malcarades—, però sí a pensar, a raonar, a percebre la bellesa davant d’una obra d’art, a ser crítica i a aixecar-me després de cada caiguda.

    I tant que som el que els nostres avantpassats han treballat, d’amagat i en silenci, per nosaltres. Després d’escriure aquest passeig per la vida de la meva família paterna, dono fe que tinc un xic del besavi Vicente i de la besàvia Teresa, els d’Onil; i de l’Emili de Cervià de Ter, tal vegada també, i moltíssim de la seva esposa, l’elegant besàvia Clara de Cartellà. I per ser fidels a la veritat, gairebé tot de l’avi Josep i bastant de la valenta àvia Pietat i, com no, dels pares i germà.

    Un xic d’uns, un xic dels altres, m’han fet com sóc, una dona a qui li ha interessat més aprendre que donar-ho tot per sabut, doncs sovint, és en la literatura on trobem les lliçons que la vida no ens ha sabut mostrar.

106852