De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany: ☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra. 📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro. ✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell. 🌟 Finalista en un premi literari. 🌹 Roses, roses, roses, roses! Em quedo amb la darrera.
Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat: – Recordes quan sortia a la tele? I ell ha respòs: – Sí. I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!
Les vigílies de festius -com avui- o els dissabtes solíem anar a sopar a casa de l’avi. Sabíem que tenia la llar de foc encesa. Impossible deixar-s’ho perdre.
O ell o el papa s’encarregaven de fer les torrades. Hi tenien la mà trencada. Quan em demanaven si en volia una, jo sempre contestava el mateix: “Sí, però que no siguin gaire torrades”.
Amb el meu acudit, reien pels descosits. Encara sembla que els veig. Però me les feien, i tant que sí. Amb cura, aconseguíen que les llesques quedessin lleugerament embrunides.
Ara que me n’estic menjant una, feta davant de la mateixa llar de foc d’aleshores, escolto com cruixen els records.
– Policia Local, digui? – Bona tarda, miri que m’acaben de caure les claus de casa dins del contenidor de les escombraries. – Ja, però nosaltres no hi podem fer res. – No? – No, ha de mirar de buidar el contenidor. – Com vol que el buidi tota sola, si pesa una barbaritat! – Sí, ja ho sé, però nosaltres no podem fer-hi res. – I no pot contactar amb els serveis d’escombraries? Ara fa poc he vist passar un camió. – No, no podem. – D’acord. – Miri, parlaré amb el company que està fora i miraré si poden fer alguna cosa. – Gràcies! Jo miraré de trobar algun veí que em doni un cop de mà.
Trucades. Moltes. Sense resposta. L’espera es llarga, molt. Finalment trobo un veí qui arriba al mateix temps que el cotxe de la patrulla. En Felip du un pal llarg a les mans acabat amb un ganxo. Obrim el contenidor.
– On et penses que han caigut? – En aquesta part. Veus aquestes dues bosses són les meves. Han d’estar a sota. He sentit el clic.
Remena. Res. De cop, un dels policies diu: – Em deixa a mi, si-us-plau?
I aixeca el contenidor amb les mans -amb una força descomunal- el tomba, remena i no les troba.
– Senyora, aquí no hi són. – Doncs jo no les tinc… A veure si me les he deixat posades al pany?
Mentre es rentava les mans amb sabó i aigua ben calentona li he demanat perdó, morta de vergonya.
Tal dia com avui de 1906 naixia a Onil el meu avi patern, en Josep Francès Novella. No tingué una vida fàcil i entomà, en tot moment, les malures amb gran coratge. Home íntegre, fidel amic dels seus amics, amb uns valors espirituals que corprenien.
Era molt llaminer. Perdia el nord per la nata. Cada diumenge ens duia les postres de Can Vidal. Cada diumenge, nata!
Aquesta tarda, la mama i jo, hem anat a berenar per recordar-lo i ens hem partit un bracet de nata i una sara, deliciosa.
Quan hem marxat, he felicitat a la dependenta. Feia anys que no en tastava una de tan bona. I no me n’he pogut estar i li he explicat el perquè de la tria. I ella, m’ha contestat, mig emocionada: “Oh, que bonic!”
Quan érem a fora, la mama ha dit: “L’avi sí que era maco”. I quatre llagrimetes se m’han escapat galtes avall en recordar-lo.
Recordo la incertesa davant d’un full en blanc i l’emoció de veure’ls convertits en llibres. Recordo aquests mots, encertadíssims, quan m’arribaven un dimarts de maig des de Suïssa: “Vous faites un travail remarquable et sain, pour l’humanité toute entière”. Recordo el plor silent d’un avi mentre recollia les despulles del seu pare assassinat després de la maleïda guerra civil al cementiri de Paterna. Recordo les converses amb els familiars d’un munt de deportats, la calidesa d’unes veus amarades d’emoció. Recordo el mar en calma a la badia de Sant Pol i nedar fins la darrera boia. I quan em vareu proposar de llogar un patí i pedalar i pedalar fins quedar exhausta. Recordo el ball de la festa major i els riures i els sopars a la fresca. I aquella bengala encesa, espurnejant d’il·lusió. Recordo les papallones a l’estómac quan vaig emprendre el camí vers l’Arieja. I l’escapada a Sitges, a Sant Cebrià, a Portet-sur-Garonne, al Barcarés, a Cotlliure i el glop de iode a la gola mentre m’empassava una ostra de Leucate. Recordo les tertúlies literàries, els agraïments d’unes lectores emocionades, les xerrades sobre memòria històrica i la presentació del llibre dels Hugas i Duran davant d’un públic entregadíssim. Recordo la satisfacció d’haver aconseguit una nova beca i nous projectes. I aquella passejada per Cervià de Ter el dia del teu aniversari. I que et diguin “gràcies per ser-hi”. Recordo les converses amicals, la soledat d’una andana mentre esperava un tren i els petits “exilis” que em veig obligada a fer per a trobar la calma perduda. Recordo les abraçades, les cures per a l’ànima i els missatges inesperats. I et recordo a tu, fent-me costat, quan cau la tarda. Ho recordo i ho escric, per a no oblidar-ho.
L’editorial de dimecres passat del Punt Avui estava dedicat a aquesta xacra tan terrible que pateix la nostra societat empobrida de valors. El titulaven així: «El “bullying”, un problema d’ara i d’abans». Deu periodistes el van debatre, un d’ells, l’amic Toni Romero, company d’escola.
Qui sap si va ser aquesta casualitat, la de llegir el seu nom, la que em portés a recordar el malson que vaig viure dins del centre per part d’un company nostre.
No puc assegurar si el fet ja s’havia donat abans. El que sí sé és que la part més fosca passà durant el darrer curs, el COU, un dels pitjors anys de la meva vida. I això que estava ben il·lusionada, aquell setembre de 1983, per encarar la recta final dels meus estudis, tot pensant en el meu futur. Volia estudiar Filologia catalana, ho tenia ben decidit.
Tot s’estroncà un parell de mesos més tard. Al papa li van diagnosticar un càncer, terminal, de còlon. Li quedaven a penes sis mesos de vida. Quina fou la meva reacció? Atansar-me a ell, tot el que podia. Ben sovint, em vestia amb la seva roba. M’agradava posar-me les seves camises, amarades del seu perfum. Fins i tot, li havia pispat alguna corbata i el jersei blau cel de tramuntana i els polos blancs i les jaquetes gruixudes de llana… tot el que podia, després de que deixés de rondinar.
I un matí o una tarda, tant li fa el moment, un malànima començà el maltracte, verbal, foteta, sistemàtic, colpidor. Pegas cara de tío. M’ho repetia a cada moment. A cada moment, mentre sentia com reia pels descosits. Va arribar un punt que hagués deixat d’anar a escola i algun migdia, mentre caminava per les Pites, tot plorant desconsoladament, m’hagués llençat daltabaix, per deixar de patir.
Era una altra època, molt més reservada que l’actual, en sóc ben conscient. Si el que estava vivint amb la malaltia del pare m’hagués passat ara, de ben segur que hagués tingut ajut psicològic. Fins i tot, el meu entorn hagués vist amb bons ulls que m’hagués agafat un any sabàtic per estar al seu costat, cosa ben normal a dia d’avui.
Hi he pensat molts cops, que feliç hagués sigut abandonant aquell curs merdós per acompanyar-lo a la feina i passar tot el temps amb ell. No pas patint un insult que res no tenia a veure amb la meva condició, perquè sempre he sigut una dona molt femenina. Però en aquell moment, tant se me’n fotia una cosa com una altra. Jo no volia agradar ningú, jo només tenia ulls per el meu pare, el meu gran amor.
L’editorial remarca que es tracta d’un problema actual i d’abans. Tenen raó. Perquè no m’hagués imaginat mai que amb el temps, aquell caragirat, gosés tornar-hi.
Acabava de presentar un llibre a Girona. Ell hi era present, acompanyat de la seva esposa. Després de signar llibres em van proposar d’anar a fer l’aperitiu. Vaig acceptar de bon grat. Un cop asseguts a taula ell es va congratular amb els meus èxits amb la boca plena d’elogis. La petita Rodoreda. I en acabat, ho deixà anar, sense cap mena de vergonya: «Ara sí que ja no pegas cara de tío». I reia, amb la boca petita, mentre feia cara de nen dolent.
No em podia moure de la cadira. Les meves cames semblaven de plom. Si em punxen no em treuen sang! Li vaig dir de tot, fins que ella em va demanar que parés, semblava talment que s’hagués ofès per cantar-li les veritats.
Era molt intel·ligent. Va fer una gran carrera d’advocat que el va dur a treballar al món de les assegurances i a dia d’avui ostenta un càrrec importantíssim en una companyia de renom. La feina li escau com anell al dit. La falsedat ha estat sempre un dels seus punts forts. De totes les carreres que va estudiar, emperò, es va oblidar de matricular-se a la més important, a la de la vida. Aquesta no l’aprovarà mai, mai, ni per més que s’hi esforci.
Al cap de poc, m’arribà a les mans aquesta frase: «Perdonar a las personas en silencio y nunca volver a hablarles, es una forma de cuidarse, de quererse y valorarse».
Ahir vespre el propietari de La Muse ens va oferir un tortell de reis, deliciós, durant la darrera trobada d’estadants. A França, és tradició que reparteixi els bocinets la persona més jove. De seguida em vaig adonar que ho devien fer per la innocència. Tothom desitja que li toqui la fava per allò de la bona sort i pot fer tota mena de trampes per aconseguir-la. Els petitons, per contra, no s’hi miren tant, són més espontanis i tiren pel dret.
En el nostre cas, l’afortunada va ser una jove qui, un cop tallat el tortell, l’anava repartint entre els comensals. Se servia per fer-ho d’una forquilla. Res a dir. Però, de cop, em vaig adonar que ho feia d’una manera lenta i amb un gest precís i, alhora, metòdic: l’introduïa dissimuladament dins del briox per assegurar-se que la figureta no hi era. Si em punxen no em treuen sang!
Per fortuna vam poder repetir, però a mesura que n’anaven quedant pocs, la tensió -la seva!- anava en augment. Fins que vam arribar als dos últims. Un per a mi i l’altre per a ella.
M’hagués agradat que haguessiu presenciat l’escena. Suspens absolut i cara de poema. Però quan va punxar el penúltim tallet i va veure que ho tenia tot al seu favor, el seu rostre es va il·luminar amb un somriure beatífic.
Va assaborir la victòria, lentament. Es menjava la seva porció a queixaladetes. Nosaltres ja ens l’havíem cruspit i ens pensavem que no n’hi havia quan ens anuncià amb un fil de veu que li havia tocat la figureta.
Em pregunto què hagués passat si aquesta hagués estat dins l’altre tall i com s’ho hagués fet per aconseguir-lo? Com ens hagués distret? M’imagino tantes situacions, tantes, que em fan petar de riure. Però, quan penso que res en ella no era innocent, res, ja no me’n fa tanta.
Vaig treballar a l’Espai Thyssen tres temporades. La primera exposició va atraure molt públic. Aquell estiu les cues éren interminables. Una tarda el vaig veure arribar, amb aquell posat elegant, de mirada tímida. Em feia patir que s’hagués d’esperar. Ho vaig comentar a una companya.
– Saps qui és aquell senyor de la porta, l’alt i ben vestit?”.
– No! -em va respondre secament.
– És en Vila Casas, el mecenes -li vaig dir.
– No en tinc ni idea, però per a mi com si vol ser un escombriaire!
Des d’aquell moment les meves estimades companyes -per les qui mai no tindré prou paraules per agrair que no em vulguessin a la feina-, em deien, amb un absolut menyspreu, “la marquesa”.
No se si aquests dies llegiran tot el que s’escriu sobre ell. Parlen de la bona gent, d’aquells qui treballen pel país en silenci i la feina la fan ben feta.
Agraïment absolut a Antoni Vila Casas per el seu llegat i, a elles, perquè ara sóc una dona de lletres.
Aquest estiu he tingut la fortuna de passar tres dies a Collioure. Cada vegada m’hi sento més a gust. Cada vegada m’agrada més.
La tarda que vam arribar, vam decidir anar a la platja. El lleveig era fortíssim. De cop, vaig perdre el barret. Va sortir disparat, sorra enllà fins que va anar a parar a la vora de l’aigua.
Em vaig llevar d’una revolada i vaig córrer a buscar-lo. Quan el vaig atrapar i m’ajupia per recollir-lo, vaig sentir la veueta d’un nen que em deia:
“Madame, us demano perdó per no haver arribat a temps. Us el volia donar, però us heu avançat. Je suis désolé!”.
Li vaig agrair el detall mil vegades. Es deia Martin. M’ho confessà mig avergonyit. Abans de dir-li adéu li vaig acaronar una galtona, corpresa.
De tornada cap a la tovallola, em vaig dir: “És aquí, Pilar, és aquí on has de plantar la tenda!”.
Ha estat una setmana de ruixats. Sentir ploure de matinada des de dins del llit, contemplar un mar bressolat per tots els blaus o veure com el meu jardí o els paisatges propers acollien amorosos l’aigua d’una pluja benvinguda ha estat una autèntica cura per a l’ànima. Ho necessitava, sobretot després de la tempesta viscuda dimarts al vespre.
Tot començà al migdia mentre prenia una xocolata amb una amiga a Girona. M’explicà que no podia venir a la presentació de la tarda i em demanà un favor, un exemplar signat pels autors que aquell dia compartiríem una estoneta a la biblioteca del Pont Major. Em va donar 15€ per entregar a un d’ells. Es veu que es troben sovint en un lloc del Barri Vell i res, que ja li portaria un moment o altre. I així ho vaig fer.
La presentació va anar molt bé. Defora plovia i a dins les bibliotecàries preguntaven animades per la nostra estima al món de les lletres. Cadascú parlà del seu conte, cadascú defensà el seu escrit. El meu és un clam contra aquesta societat podrida de valors en la qual vivim, aquesta societat sense estima, individualista i poc assertiva. Les tres lletraferides assentien amb el cap, semblava talment que deia veritats com punys.
Acabada la presentació vaig intentar complir amb l’encàrrec que m’havien demanat al migdia. No va ser possible i al damunt em va caure un aiguat monumental, d’aquells que et fan tremolar per dins. Un menyspreu absolut contra els bons gestos, contra la bona gent.
Avui, paït el despropòsit davant del mar de Collioure, arribo a la conclusió que hi ha gent que necessita benzina pel foc que li crema ben endins i així, valents, entonats, poden cridar i fer-se veure, mentre esclafen el primer que troben al davant.
Jo seguiré fent favors i seguiré estimant la bona gent, donaré un cop de mà a qui ho necessiti, els escoltaré tant si ploren com si riuen i seguiré escrivint des de la tendresa. Seguiré fent una literatura intimista i sensible, amb un toc de bogeria, com aquella que notem quan fa dies que bufa la tramuntana.
I com diu la meva amiga Glòria Bosch, intentaré «respirar aires que encara no estan contaminats per paraules que necessitem allunyar».
Pilar Francès 