Són quarts de sis i la tarda es va empetitint. Davant la llar de foc, tot és calma. El temps s’escola lentament, com els records d’aquest any que deixo enrere. Un any agredolç, marcat pel menyspreu dels qui no t’esperes i pels èxits literaris. La vida ho té, això. Hem d’aprendre a saber entomar els cops i, al final, convertir-los en fum, que no en quedin ni brases. Gràcies per ser-hi, sempre! Per llegir-me, per animar-me a continuar. Us desitjo tot el millor per aquest nou any que ben aviat encetarem!
Vaig treballar a l’Espai Thyssen tres temporades. La primera exposició va atraure molt públic. Aquell estiu les cues éren interminables. Una tarda el vaig veure arribar, amb aquell posat elegant, de mirada tímida. Em feia patir que s’hagués d’esperar. Ho vaig comentar a una companya.
– Saps qui és aquell senyor de la porta, l’alt i ben vestit?”.
– No! -em va respondre secament.
– És en Vila Casas, el mecenes -li vaig dir.
– No en tinc ni idea, però per a mi com si vol ser un escombriaire!
Des d’aquell moment les meves estimades companyes -per les qui mai no tindré prou paraules per agrair que no em vulguessin a la feina-, em deien, amb un absolut menyspreu, “la marquesa”.
No se si aquests dies llegiran tot el que s’escriu sobre ell. Parlen de la bona gent, d’aquells qui treballen pel país en silenci i la feina la fan ben feta.
Agraïment absolut a Antoni Vila Casas per el seu llegat i, a elles, perquè ara sóc una dona de lletres.
Aquest estiu he tingut la fortuna de passar tres dies a Collioure. Cada vegada m’hi sento més a gust. Cada vegada m’agrada més.
La tarda que vam arribar, vam decidir anar a la platja. El lleveig era fortíssim. De cop, vaig perdre el barret. Va sortir disparat, sorra enllà fins que va anar a parar a la vora de l’aigua.
Em vaig llevar d’una revolada i vaig córrer a buscar-lo. Quan el vaig atrapar i m’ajupia per recollir-lo, vaig sentir la veueta d’un nen que em deia:
“Madame, us demano perdó per no haver arribat a temps. Us el volia donar, però us heu avançat. Je suis désolé!”.
Li vaig agrair el detall mil vegades. Es deia Martin. M’ho confessà mig avergonyit. Abans de dir-li adéu li vaig acaronar una galtona, corpresa.
De tornada cap a la tovallola, em vaig dir: “És aquí, Pilar, és aquí on has de plantar la tenda!”.
Ahir al vespre em va venir a veure. Em va trobar plorant. Ja s’albirava una altra nit de crits i cops al costat. Cada dia acaben a les dues de la matinada. N’hi ha hagut fins a les quatre. Hi ha massa gent, la casa és petita. No dóna per a més. Ara és plena de criatures sense cap mena d’educació. Ja fa un any que hi viuen. De res no ha servit les visites de les autoritats ni els precs. Aquest estiu tenen una piscina. Aquest estiu que no podem malbaratar l’aigua. Ells no n’estan al corrent. “Són d’una altra cultura”, em diuen, mentre afegeixen que “has de tenir molta paciència”.
Avui m’ha dut un ram de flors. Diu que aixeca l’ànim. A mí el que m’anima és que hi hagi gent com ells. Personetes educades, assertives amb qui se’n pugui parlar obertament, que m’escoltin i, en acabat, em facin una abraçada, mentre ploro desconsoladament.
Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
La coincidència de situacions entre la Inés i Comadira, fa dir a Pilar Francès que «Tot passa dues vegades”, un fantàstic llibre que amb tots els mèrits ha guanyat el Premi Empordà de Novel·la.
Personalment m’ha evocat Narcís Comadira (blau Comadira li diu ella) i els seus articles a Quadern, el suplement en català d’El País, amb aquells acolorits quadres del poeta pintor. Un privilegi gairebé únic en el món del blanc i negre de la premsa escrita.
L’he llegit a poc a poc. Expressament. Per veure i confirmar com el llenguatge dels treballs d’història són molt avorrits si els contrastem amb els de la literatura, molt més lliures i brillants. Ella, precisament, conrea els dos móns: el de la historia i el de la novel·la.
L’argument, barroc en el seu plantejament, presenta aquests dos móns. El del present i el de la construcció biogràfica d’una família que té un final impensat (monges incloses). Les biografies són molt properes i, en el meu cas més, ja que visc en un edifici de Josep Azemar a la Rambla de Figueres.
La sensibilitat és una constant en el text on trobem infinites imatges i ocurrències que ens toquen l’esperit. «Venècia és, en aquest precís instant, d’un roig robí. Un cop més la natura em regala un capvespre de llum encesa, com ho és el record dels teus llavis quan em besen». No ens enganyem, el regal no és de la natura, és de la Pilar.
He après coses, que hi ha les deesses de la menopausa i que la petite mort és un instant de glòria entre dos que s’estimen. O que per descriure una situació incòmoda per al nacionalcatolicisme té una fórmula asèptica: «Quatre fills, dos nois i dues noies, tres joves i un gendre…». O la imatge d’una joveneta a la platja: «En acabat , es recull els cabells dins d’un gorret de plàstic de color rosa i el seu cap sembla una hortènsia». La visió femenina sobre aquell jove que semblava que ja tenia el peix al cove: «Li vam fer grossa al pobre mariner del vaixell naufragat».
Potser Quim Nadal a la Fosca amb una mena de barnús, com els que utilitzava Josep Puig Pujades als balnearis francesos: «Esmorzava a la terrassa, abillat amb un barnús blanc, mentre el sol li acaronava la pell». Fins i tot el suïcidi té un toc de bellesa: «Els corrents el bressolaven i es deixà anar i aquell remordiment, aquell pes que fins ara l’ofegava, s’esvaí mar endins».
Un monumental manual de com transformar la vida ensopida en un prat d’infinites sensibilitats.
Fins i tot per a encendre el foc: «El primer petó arribà un fredorós capvespre d’hivern, quan ell acabava de pujar un cistell de llenya per encendre-li la llar de foc. S’havia agenollat i fins que les flames no emprengueren el vol i els estellicons i les pinyes crepitaren no s’incorporà. La tenia just darrere seu quan es girà. Aquell «merci» fou la guspira que aflamà el desig. Quanta tendresa!»
Li podria dir a la Pilar per privat que el llibre m’ha agradat molt, però prefereixo fer-ho urbi et orbi i recomanar a tothom que el llegeixi. Per a mi ha estat un elixir de civilització.
Pilar Francès 