Dolços records

Tal dia com avui de 1906 naixia a Onil el meu avi patern, en Josep Francès Novella. No tingué una vida fàcil i entomà, en tot moment, les malures amb gran coratge. Home íntegre, fidel amic dels seus amics, amb uns valors espirituals que corprenien.

Era molt llaminer. Perdia el nord per la nata. Cada diumenge ens duia les postres de Can Vidal. Cada diumenge, nata!

Aquesta tarda, la mama i jo, hem anat a berenar per recordar-lo i ens hem partit un bracet de nata i una sara, deliciosa.

Quan hem marxat, he felicitat a la dependenta. Feia anys que no en tastava una de tan bona. I no me n’he pogut estar i li he explicat el perquè de la tria. I ella, m’ha contestat, mig emocionada: “Oh, que bonic!”

Quan érem a fora, la mama ha dit: “L’avi sí que era maco”. I quatre llagrimetes se m’han escapat galtes avall en recordar-lo.

2024

Recordo la incertesa davant d’un full en blanc i l’emoció de veure’ls convertits en llibres. Recordo aquests mots, encertadíssims, quan m’arribaven un dimarts de maig des de Suïssa: “Vous faites un travail remarquable et sain, pour l’humanité toute entière”. Recordo el plor silent d’un avi mentre recollia les despulles del seu pare assassinat després de la maleïda guerra civil al cementiri de Paterna. Recordo les converses amb els familiars d’un munt de deportats, la calidesa d’unes veus amarades d’emoció. Recordo el mar en calma a la badia de Sant Pol i nedar fins la darrera boia. I quan em vareu proposar de llogar un patí i pedalar i pedalar fins quedar exhausta. Recordo el ball de la festa major i els riures i els sopars a la fresca. I aquella bengala encesa, espurnejant d’il·lusió. Recordo les papallones a l’estómac quan vaig emprendre el camí vers l’Arieja. I l’escapada a Sitges, a Sant Cebrià, a Portet-sur-Garonne, al Barcarés, a Cotlliure i el glop de iode a la gola mentre m’empassava una ostra de Leucate. Recordo les tertúlies literàries, els agraïments d’unes lectores emocionades, les xerrades sobre memòria històrica i la presentació del llibre dels Hugas i Duran davant d’un públic entregadíssim. Recordo la satisfacció d’haver aconseguit una nova beca i nous projectes. I aquella passejada per Cervià de Ter el dia del teu aniversari. I que et diguin “gràcies per ser-hi”. Recordo les converses amicals, la soledat d’una andana mentre esperava un tren i els petits “exilis” que em veig obligada a fer per a trobar la calma perduda. Recordo les abraçades, les cures per a l’ànima i els missatges inesperats. I et recordo a tu, fent-me costat, quan cau la tarda. Ho recordo i ho escric, per a no oblidar-ho.

A tocar

L’escric per dir-li que m’acaben d’atorgar una beca per un projecte de memòria històrica relacionat amb els escalencs deportats als camps nazis. El seu avi Fèlix fou un d’ells.

Em respon gairebé a l’instant. Em confessa que està emocionada i que m’ajudaran en tot el que calgui: records i fotografies. Tot seguit,  contacta el seu pare i ell es compromet a reunir els germans i a convocar una trobada a la Costa Vermella.

En acabat, em passa el seu telèfon. “Truca’l als vespres”, em recomana. I el meu cor em fa un bot quan llegeixo “Papa”. I penso amb el meu i l’imagino amb el seu mòbil fent de les seves. “Quants contactes tindria? I fotografies?” em pregunto mentre somric.

Vés per on, l’he tingut a tocar!

Gràcies per ser-hi

La Muse Retreat

Són quarts de sis i la tarda es va empetitint. Davant la llar de foc, tot és calma. El temps s’escola lentament, com els records d’aquest any que deixo enrere. Un any agredolç, marcat pel menyspreu dels qui no t’esperes i pels èxits literaris. La vida ho té, això. Hem d’aprendre a saber entomar els cops i, al final, convertir-los en fum, que no en quedin ni brases.
Gràcies per ser-hi, sempre!
Per llegir-me, per animar-me a continuar.
Us desitjo tot el millor per aquest nou any que ben aviat encetarem!

–☆–

Gràcies!

Vaig treballar a l’Espai Thyssen tres temporades. La primera exposició va atraure molt públic. Aquell estiu les cues éren interminables. Una tarda el vaig veure arribar, amb aquell posat elegant, de mirada tímida. Em feia patir que s’hagués d’esperar. Ho vaig comentar a una companya.

– Saps qui és aquell senyor de la porta, l’alt i ben vestit?”.

– No! -em va respondre secament.

– És en Vila Casas, el mecenes -li vaig dir.

– No en tinc ni idea, però per a mi com si vol ser un escombriaire!

Des d’aquell moment les meves estimades companyes -per les qui mai no tindré prou paraules per agrair que no em vulguessin a la feina-, em deien, amb un absolut menyspreu, “la marquesa”.

No se si aquests dies llegiran tot el que s’escriu sobre ell. Parlen de la bona gent, d’aquells qui treballen pel país en silenci i la feina la fan ben feta.

Agraïment absolut a Antoni Vila Casas per el seu llegat i, a elles, perquè ara sóc una dona de lletres.

–♡–

La bona educació

Aquest estiu he tingut la fortuna de passar tres dies a Collioure. Cada vegada m’hi sento més a gust. Cada vegada m’agrada més.

La tarda que vam arribar, vam decidir anar a la platja. El lleveig era fortíssim. De cop, vaig perdre el barret. Va sortir disparat, sorra enllà fins que va anar a parar a la vora de l’aigua.

Em vaig llevar d’una revolada i vaig córrer a buscar-lo. Quan el vaig atrapar i m’ajupia per recollir-lo, vaig sentir la veueta d’un nen que em deia:

“Madame, us demano perdó per no haver arribat a temps. Us el volia donar, però us heu avançat. Je suis désolé!”.

Li vaig agrair el detall mil vegades. Es deia Martin. M’ho confessà mig avergonyit. Abans de dir-li adéu li vaig acaronar una galtona, corpresa.

De tornada cap a la tovallola, em vaig dir: “És aquí, Pilar, és aquí on has de plantar la tenda!”.

–♡–

Cures per a la tristor

Ahir al vespre em va venir a veure. Em va trobar plorant. Ja s’albirava una altra nit de crits i cops al costat. Cada dia acaben a les dues de la matinada. N’hi ha hagut fins a les quatre. Hi ha massa gent, la casa és petita. No dóna per a més. Ara és plena de criatures sense cap mena d’educació. Ja fa un any que hi viuen. De res no ha servit les visites de les autoritats ni els precs. Aquest estiu tenen una piscina. Aquest estiu que no podem malbaratar l’aigua. Ells no n’estan al corrent. “Són d’una altra cultura”, em diuen, mentre afegeixen que “has de tenir molta paciència”.

Avui m’ha dut un ram de flors. Diu que aixeca l’ànim. A mí el que m’anima és que hi hagi gent com ells. Personetes educades, assertives amb qui se’n pugui parlar obertament, que m’escoltin i, en acabat, em facin una abraçada, mentre ploro desconsoladament.

D’això en dic, “cures per a la tristor”.

–♧–

No deixis mai la ploma

M’acaba de trucar un amic del papa. Eren veïns, companys d’escola i de mil batalletes. El dia de Sant Jordi em va comprar dos llibres. El de l’avi, per regalar a la Pilar de Cartellà, i la meva darrera novel·la. Ara mateix l’ha acabat de llegir. M’ha demanat si era massa d’hora, si trucava en un mal moment. He rigut mentre li assegurava que no. Estava emocionat. “Quin final, m’ha arribat al cor!”. Li he demanat si el va acabar ahir vespre i m’ha dit “no, ara mateix”. Corprèn que mentre tu et lleves hi hagi algú que estigui llegint un llibre teu. “Tens una imaginació, és increïble!”. “No ho deixis, creu-me”. “Els llocs, els paratges tan propers, el que expliques de Girona, de la Fosca… tot això jo ho he viscut. De petit hi anava”. “Vés a per un Planeta o un Nobel, creu-me”. “Passi el que passi, no ho deixis, sé que és difícil i a vegades la vida et pot portar cap a d’altres camins. Però tu no ho deixis. Creu-me, no deixis mai la ploma!”.

Paul Auster diu que la literatura és essencialment soledat. S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i, malgrat tot, l’acte de la lectura permet una comunicació entre dos éssers humans.

Quan m’escriviu, quan em truqueu, quan m’atureu pel carrer o acabada una presentació per dir-me paraules boniques i per animar-me a continuar tot de papallones voletegen dins del meu estómac com quan estàs enamorat. Ho estic de la meva professió i dels lletraferits com vosaltres a qui les meves històries corprenen.

Gràcies per ser-hi, sempre!

–♡–

Una imaginació desbordant

Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun. 

Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat. 

I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.

Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia. 

En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».

A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!