Explicar-los la guerra

Aquest matí he fet una xerrada als alumnes de sisè de l’Escola Quermany de Pals sobre el treball de recerca que es publicà la tardor de 2022 amb el títol, Pals: Guerra Civil, franquisme i repressió.

Després d’una breu contextualització de la situació que es vivia al país, els he explicat què ens va dur a la guerra i com ho passaren els vilatans de Pals.

Els he parlat dels morts al front, de l’atemptat amb explosius davant del Sindicat, de la fam, de la violència desfermada… i, evidentment, de la terrible repressió a partir del febrer de 1939.

Els ha corprès conèixer les penes de presó. Les han trobat desproporcionades, se’n feien creus que algú pogués passar tants anys a la garjola per auxiliar una rebel·lió que mai no varen cometre.

Els he explicat que les dones els anaven a visitar un cop per setmana i els duien roba neta i menjar dins d’un cistell. En duc un, amb queviures d’aquella època, que dóna joc per encetar un torn de preguntes. El d’avui, llarguíssim.

Em quedo amb una reflexió dita per un d’ells: “perquè tanta guerra si, en acabat, no duu enlloc”.

Tant de bo aconsegueixin fer un món millor!

✒️📖

PARAULES BONIQUES

Molt bé que encara deixin explicar històries a l’escola, molt bona feina ❤️

Memòria, divulgació i pedagogia. Tres armes per lluitar contra el feixisme. 👏🏻👏🏻👏🏻

Això és fer bona feina per conèixer en profunditat la realitat no explicada.😘

👏👏👏 Molt bé Pilar! Està molt bé que s’expliqui als nens i nenes el que va passar en aquells anys, i tu ets una experta! Segur que qui més qui menys té algun avantpassat directament implicat, i aquest vincle no s’hauria d’oblidar.

✒️📖

LotuMalMo 500mg – 100 comprimits

Què és Lotumalmo i per a què s’utilitza?

La flor de lotus, el principi actiu de Lotumalmo, està indicat per al tractament dels mals moments. Ajuda a oblidar i et prepara per un endemà feliç i ple d’energia per entomar-ne d’altres, si arriben.

Com prendre’l?

Es recomana prendre un comprimit abans d’anar-se’n a dormir amb un vaset de llet ben  calentona.

Advertència

Donat que els éssers humans estem avesats a ferir-nos, és preferible no abusar-ne i només prendre’n en cas de patacada molt grossa.

-♡-

Res d’innocent

Ahir vespre el propietari de La Muse ens va oferir un tortell de reis, deliciós, durant la darrera trobada d’estadants. A França, és tradició que reparteixi els bocinets la persona més jove. De seguida em vaig adonar que ho devien fer per la innocència. Tothom desitja que li toqui la fava per allò de la bona sort i pot fer tota mena de trampes per aconseguir-la. Els petitons, per contra, no s’hi miren tant, són més espontanis i tiren pel dret.

En el nostre cas, l’afortunada va ser una jove qui, un cop tallat el tortell, l’anava repartint entre els comensals. Se servia per fer-ho d’una forquilla. Res a dir. Però, de cop, em vaig adonar que ho feia d’una manera lenta i amb un gest precís i, alhora, metòdic: l’introduïa dissimuladament dins del briox per assegurar-se que la figureta no hi era. Si em punxen no em treuen sang!

Per fortuna vam poder repetir, però a mesura que n’anaven quedant pocs, la tensió -la seva!- anava en augment. Fins que vam arribar als dos últims. Un per a mi i l’altre per a ella.

M’hagués agradat que haguessiu presenciat l’escena. Suspens absolut i cara de poema. Però quan va punxar el penúltim tallet i va veure que ho tenia tot al seu favor, el seu rostre es va il·luminar amb un somriure beatífic.

Va assaborir la victòria, lentament. Es menjava la seva porció a queixaladetes. Nosaltres ja ens l’havíem cruspit i ens pensavem que no n’hi havia quan ens anuncià amb un fil de veu que li havia tocat la figureta.

Em pregunto què hagués passat si aquesta hagués estat dins l’altre tall i com s’ho hagués fet per aconseguir-lo? Com ens hagués distret? M’imagino tantes situacions, tantes, que em fan petar de riure. Però, quan penso que res en ella no era innocent, res, ja no me’n fa tanta.

-♡-

No deixis mai la ploma

M’acaba de trucar un amic del papa. Eren veïns, companys d’escola i de mil batalletes. El dia de Sant Jordi em va comprar dos llibres. El de l’avi, per regalar a la Pilar de Cartellà, i la meva darrera novel·la. Ara mateix l’ha acabat de llegir. M’ha demanat si era massa d’hora, si trucava en un mal moment. He rigut mentre li assegurava que no. Estava emocionat. “Quin final, m’ha arribat al cor!”. Li he demanat si el va acabar ahir vespre i m’ha dit “no, ara mateix”. Corprèn que mentre tu et lleves hi hagi algú que estigui llegint un llibre teu. “Tens una imaginació, és increïble!”. “No ho deixis, creu-me”. “Els llocs, els paratges tan propers, el que expliques de Girona, de la Fosca… tot això jo ho he viscut. De petit hi anava”. “Vés a per un Planeta o un Nobel, creu-me”. “Passi el que passi, no ho deixis, sé que és difícil i a vegades la vida et pot portar cap a d’altres camins. Però tu no ho deixis. Creu-me, no deixis mai la ploma!”.

Paul Auster diu que la literatura és essencialment soledat. S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i, malgrat tot, l’acte de la lectura permet una comunicació entre dos éssers humans.

Quan m’escriviu, quan em truqueu, quan m’atureu pel carrer o acabada una presentació per dir-me paraules boniques i per animar-me a continuar tot de papallones voletegen dins del meu estómac com quan estàs enamorat. Ho estic de la meva professió i dels lletraferits com vosaltres a qui les meves històries corprenen.

Gràcies per ser-hi, sempre!

–♡–

Una imaginació desbordant

Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun. 

Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat. 

I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.

Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia. 

En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».

A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!