Cau la nit a l’Escala. Sortim de la biblioteca i anem a veure el mar. El plàcid capvespre s’ho mereix. La llum és esplèndida. Caminem sense pressa. Ens aturem. L’escolto. Li dic el què penso, jo també ho he viscut. Fa un any que ens coneixem. Li tinc estima i ella ho sap. Els seus ulls, petits i vius, són a dia d’avui dues llumetes que resisteixen els embats de la tristor. Parlem del dol, de l’enyor, de la vida, de les tristors i de tot allò que ens passa sense que ho esperem. Li dic adéu i l’abraço i, en acabat, marxo cap a casa amb el cor petit, ben petit.
