Cant de l’enyor

Cau la nit a l’Escala. Sortim de la biblioteca i anem a veure el mar. El plàcid capvespre s’ho mereix. La llum és esplèndida. Caminem sense pressa. Ens aturem. L’escolto. Li dic el què penso, jo també ho he viscut. Fa un any que ens coneixem. Li tinc estima i ella ho sap. Els seus ulls, petits i vius, són a dia d’avui dues llumetes que resisteixen els embats de la tristor. Parlem del dol, de l’enyor, de la vida, de les tristors i de tot allò que ens passa sense que ho esperem. Li dic adéu i l’abraço i, en acabat, marxo cap a casa amb el cor petit, ben petit.

Treves que fan bé

Fa estona que ha parat de ploure i decideixo sortir a caminar. Tinc ganes de veure el mar. L’enyoro. M’ha regalat tants moments bonics aquest estiu. Records indelebles.

La llum és bonica. La temperatura agradable, malgrat la humitat. A l’horitzó albiro quatre núvols pintats de rosa, i blaus i més blaus. Les onades s’apressen a tocar la vora. El ritme és acompassat. M’apropo i m’adono de la terbolesa de l’aigua. I m’entristeix. Pobres peixos.

Camino vers el racó de la Gavina i tot fa pudor. Esquivo bassals d’aigua podrida, infecta. I ara una compresa, i ara un preservatiu, i ara un bolquer…

Tot va a parar al mar. Com els meus neguits després de la tempesta.