Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.
Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.
Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.
📸 Robert Carmona
I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.
De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany: ☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra. 📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro. ✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell. 🌟 Finalista en un premi literari. 🌹 Roses, roses, roses, roses! Em quedo amb la darrera.
Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat: – Recordes quan sortia a la tele? I ell ha respòs: – Sí. I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!
Les vigílies de festius -com avui- o els dissabtes solíem anar a sopar a casa de l’avi. Sabíem que tenia la llar de foc encesa. Impossible deixar-s’ho perdre.
O ell o el papa s’encarregaven de fer les torrades. Hi tenien la mà trencada. Quan em demanaven si en volia una, jo sempre contestava el mateix: “Sí, però que no siguin gaire torrades”.
Amb el meu acudit, reien pels descosits. Encara sembla que els veig. Però me les feien, i tant que sí. Amb cura, aconseguíen que les llesques quedessin lleugerament embrunides.
Ara que me n’estic menjant una, feta davant de la mateixa llar de foc d’aleshores, escolto com cruixen els records.
– Policia Local, digui? – Bona tarda, miri que m’acaben de caure les claus de casa dins del contenidor de les escombraries. – Ja, però nosaltres no hi podem fer res. – No? – No, ha de mirar de buidar el contenidor. – Com vol que el buidi tota sola, si pesa una barbaritat! – Sí, ja ho sé, però nosaltres no podem fer-hi res. – I no pot contactar amb els serveis d’escombraries? Ara fa poc he vist passar un camió. – No, no podem. – D’acord. – Miri, parlaré amb el company que està fora i miraré si poden fer alguna cosa. – Gràcies! Jo miraré de trobar algun veí que em doni un cop de mà.
Trucades. Moltes. Sense resposta. L’espera es llarga, molt. Finalment trobo un veí qui arriba al mateix temps que el cotxe de la patrulla. En Felip du un pal llarg a les mans acabat amb un ganxo. Obrim el contenidor.
– On et penses que han caigut? – En aquesta part. Veus aquestes dues bosses són les meves. Han d’estar a sota. He sentit el clic.
Remena. Res. De cop, un dels policies diu: – Em deixa a mi, si-us-plau?
I aixeca el contenidor amb les mans -amb una força descomunal- el tomba, remena i no les troba.
– Senyora, aquí no hi són. – Doncs jo no les tinc… A veure si me les he deixat posades al pany?
Mentre es rentava les mans amb sabó i aigua ben calentona li he demanat perdó, morta de vergonya.
Tal dia com avui de 1906 naixia a Onil el meu avi patern, en Josep Francès Novella. No tingué una vida fàcil i entomà, en tot moment, les malures amb gran coratge. Home íntegre, fidel amic dels seus amics, amb uns valors espirituals que corprenien.
Era molt llaminer. Perdia el nord per la nata. Cada diumenge ens duia les postres de Can Vidal. Cada diumenge, nata!
Aquesta tarda, la mama i jo, hem anat a berenar per recordar-lo i ens hem partit un bracet de nata i una sara, deliciosa.
Quan hem marxat, he felicitat a la dependenta. Feia anys que no en tastava una de tan bona. I no me n’he pogut estar i li he explicat el perquè de la tria. I ella, m’ha contestat, mig emocionada: “Oh, que bonic!”
Quan érem a fora, la mama ha dit: “L’avi sí que era maco”. I quatre llagrimetes se m’han escapat galtes avall en recordar-lo.
L’escric per dir-li que m’acaben d’atorgar una beca per un projecte de memòria històrica relacionat amb els escalencs deportats als camps nazis. El seu avi Fèlix fou un d’ells.
Em respon gairebé a l’instant. Em confessa que està emocionada i que m’ajudaran en tot el que calgui: records i fotografies. Tot seguit, contacta el seu pare i ell es compromet a reunir els germans i a convocar una trobada a la Costa Vermella.
En acabat, em passa el seu telèfon. “Truca’l als vespres”, em recomana. I el meu cor em fa un bot quan llegeixo “Papa”. I penso amb el meu i l’imagino amb el seu mòbil fent de les seves. “Quants contactes tindria? I fotografies?” em pregunto mentre somric.
L’editorial de dimecres passat del Punt Avui estava dedicat a aquesta xacra tan terrible que pateix la nostra societat empobrida de valors. El titulaven així: «El “bullying”, un problema d’ara i d’abans». Deu periodistes el van debatre, un d’ells, l’amic Toni Romero, company d’escola.
Qui sap si va ser aquesta casualitat, la de llegir el seu nom, la que em portés a recordar el malson que vaig viure dins del centre per part d’un company nostre.
No puc assegurar si el fet ja s’havia donat abans. El que sí sé és que la part més fosca passà durant el darrer curs, el COU, un dels pitjors anys de la meva vida. I això que estava ben il·lusionada, aquell setembre de 1983, per encarar la recta final dels meus estudis, tot pensant en el meu futur. Volia estudiar Filologia catalana, ho tenia ben decidit.
Tot s’estroncà un parell de mesos més tard. Al papa li van diagnosticar un càncer, terminal, de còlon. Li quedaven a penes sis mesos de vida. Quina fou la meva reacció? Atansar-me a ell, tot el que podia. Ben sovint, em vestia amb la seva roba. M’agradava posar-me les seves camises, amarades del seu perfum. Fins i tot, li havia pispat alguna corbata i el jersei blau cel de tramuntana i els polos blancs i les jaquetes gruixudes de llana… tot el que podia, després de que deixés de rondinar.
I un matí o una tarda, tant li fa el moment, un malànima començà el maltracte, verbal, foteta, sistemàtic, colpidor. Pegas cara de tío. M’ho repetia a cada moment. A cada moment, mentre sentia com reia pels descosits. Va arribar un punt que hagués deixat d’anar a escola i algun migdia, mentre caminava per les Pites, tot plorant desconsoladament, m’hagués llençat daltabaix, per deixar de patir.
Era una altra època, molt més reservada que l’actual, en sóc ben conscient. Si el que estava vivint amb la malaltia del pare m’hagués passat ara, de ben segur que hagués tingut ajut psicològic. Fins i tot, el meu entorn hagués vist amb bons ulls que m’hagués agafat un any sabàtic per estar al seu costat, cosa ben normal a dia d’avui.
Hi he pensat molts cops, que feliç hagués sigut abandonant aquell curs merdós per acompanyar-lo a la feina i passar tot el temps amb ell. No pas patint un insult que res no tenia a veure amb la meva condició, perquè sempre he sigut una dona molt femenina. Però en aquell moment, tant se me’n fotia una cosa com una altra. Jo no volia agradar ningú, jo només tenia ulls per el meu pare, el meu gran amor.
L’editorial remarca que es tracta d’un problema actual i d’abans. Tenen raó. Perquè no m’hagués imaginat mai que amb el temps, aquell caragirat, gosés tornar-hi.
Acabava de presentar un llibre a Girona. Ell hi era present, acompanyat de la seva esposa. Després de signar llibres em van proposar d’anar a fer l’aperitiu. Vaig acceptar de bon grat. Un cop asseguts a taula ell es va congratular amb els meus èxits amb la boca plena d’elogis. La petita Rodoreda. I en acabat, ho deixà anar, sense cap mena de vergonya: «Ara sí que ja no pegas cara de tío». I reia, amb la boca petita, mentre feia cara de nen dolent.
No em podia moure de la cadira. Les meves cames semblaven de plom. Si em punxen no em treuen sang! Li vaig dir de tot, fins que ella em va demanar que parés, semblava talment que s’hagués ofès per cantar-li les veritats.
Era molt intel·ligent. Va fer una gran carrera d’advocat que el va dur a treballar al món de les assegurances i a dia d’avui ostenta un càrrec importantíssim en una companyia de renom. La feina li escau com anell al dit. La falsedat ha estat sempre un dels seus punts forts. De totes les carreres que va estudiar, emperò, es va oblidar de matricular-se a la més important, a la de la vida. Aquesta no l’aprovarà mai, mai, ni per més que s’hi esforci.
Al cap de poc, m’arribà a les mans aquesta frase: «Perdonar a las personas en silencio y nunca volver a hablarles, es una forma de cuidarse, de quererse y valorarse».
Ahir vespre el propietari de La Muse ens va oferir un tortell de reis, deliciós, durant la darrera trobada d’estadants. A França, és tradició que reparteixi els bocinets la persona més jove. De seguida em vaig adonar que ho devien fer per la innocència. Tothom desitja que li toqui la fava per allò de la bona sort i pot fer tota mena de trampes per aconseguir-la. Els petitons, per contra, no s’hi miren tant, són més espontanis i tiren pel dret.
En el nostre cas, l’afortunada va ser una jove qui, un cop tallat el tortell, l’anava repartint entre els comensals. Se servia per fer-ho d’una forquilla. Res a dir. Però, de cop, em vaig adonar que ho feia d’una manera lenta i amb un gest precís i, alhora, metòdic: l’introduïa dissimuladament dins del briox per assegurar-se que la figureta no hi era. Si em punxen no em treuen sang!
Per fortuna vam poder repetir, però a mesura que n’anaven quedant pocs, la tensió -la seva!- anava en augment. Fins que vam arribar als dos últims. Un per a mi i l’altre per a ella.
M’hagués agradat que haguessiu presenciat l’escena. Suspens absolut i cara de poema. Però quan va punxar el penúltim tallet i va veure que ho tenia tot al seu favor, el seu rostre es va il·luminar amb un somriure beatífic.
Va assaborir la victòria, lentament. Es menjava la seva porció a queixaladetes. Nosaltres ja ens l’havíem cruspit i ens pensavem que no n’hi havia quan ens anuncià amb un fil de veu que li havia tocat la figureta.
Em pregunto què hagués passat si aquesta hagués estat dins l’altre tall i com s’ho hagués fet per aconseguir-lo? Com ens hagués distret? M’imagino tantes situacions, tantes, que em fan petar de riure. Però, quan penso que res en ella no era innocent, res, ja no me’n fa tanta.
Vaig treballar a l’Espai Thyssen tres temporades. La primera exposició va atraure molt públic. Aquell estiu les cues éren interminables. Una tarda el vaig veure arribar, amb aquell posat elegant, de mirada tímida. Em feia patir que s’hagués d’esperar. Ho vaig comentar a una companya.
– Saps qui és aquell senyor de la porta, l’alt i ben vestit?”.
– No! -em va respondre secament.
– És en Vila Casas, el mecenes -li vaig dir.
– No en tinc ni idea, però per a mi com si vol ser un escombriaire!
Des d’aquell moment les meves estimades companyes -per les qui mai no tindré prou paraules per agrair que no em vulguessin a la feina-, em deien, amb un absolut menyspreu, “la marquesa”.
No se si aquests dies llegiran tot el que s’escriu sobre ell. Parlen de la bona gent, d’aquells qui treballen pel país en silenci i la feina la fan ben feta.
Agraïment absolut a Antoni Vila Casas per el seu llegat i, a elles, perquè ara sóc una dona de lletres.
Pilar Francès 