Etiqueta: #escriure

L’editorial de dimecres passat del Punt Avui estava dedicat a aquesta xacra tan terrible que pateix la nostra societat empobrida de valors. El titulaven així: «El “bullying”, un problema d’ara i d’abans». Deu periodistes el van debatre, un d’ells, l’amic Toni Romero, company d’escola. 

Qui sap si va ser aquesta casualitat, la de llegir el seu nom, la que em portés a recordar el malson que vaig viure dins del centre per part d’un company nostre.

No puc assegurar si el fet ja s’havia donat abans. El que sí sé és que la part més fosca passà durant el darrer curs, el COU, un dels pitjors anys de la meva vida. I això que estava ben il·lusionada, aquell setembre de 1983, per encarar la recta final dels meus estudis, tot pensant en el meu futur. Volia estudiar Filologia catalana, ho tenia ben decidit. 

Tot s’estroncà un parell de mesos més tard. Al papa li van diagnosticar un càncer, terminal, de còlon. Li quedaven a penes sis mesos de vida. Quina fou la meva reacció? Atansar-me a ell, tot el que podia. Ben sovint, em vestia amb la seva roba. M’agradava posar-me les seves camises, amarades del seu perfum. Fins i tot, li havia pispat alguna corbata i el jersei blau cel de tramuntana i els polos blancs i les jaquetes gruixudes de llana… tot el que podia, després de que deixés de rondinar. 

I un matí o una tarda, tant li fa el moment, un malànima començà el maltracte, verbal, foteta, sistemàtic, colpidor. Pegas cara de tío. M’ho repetia a cada moment. A cada moment, mentre sentia com reia pels descosits. Va arribar un punt que hagués deixat d’anar a escola i algun migdia, mentre caminava per les Pites, tot plorant desconsoladament, m’hagués llençat daltabaix, per deixar de patir.

Era una altra època, molt més reservada que l’actual, en sóc ben conscient. Si el que estava vivint amb la malaltia del pare m’hagués passat ara, de ben segur que hagués tingut ajut psicològic. Fins i tot, el meu entorn hagués vist amb bons ulls que m’hagués agafat un any sabàtic per estar al seu costat, cosa ben normal a dia d’avui. 

Hi he pensat molts cops, que feliç hagués sigut abandonant aquell curs merdós per acompanyar-lo a la feina i passar tot el temps amb ell. No pas patint un insult que res no tenia a veure amb la meva condició, perquè sempre he sigut una dona molt femenina. Però en aquell moment, tant se me’n fotia una cosa com una altra. Jo no volia agradar ningú, jo només tenia ulls per el meu pare, el meu gran amor.

L’editorial remarca que es tracta d’un problema actual i d’abans. Tenen raó. Perquè no m’hagués imaginat mai que amb el temps, aquell caragirat, gosés tornar-hi. 

Acabava de presentar un llibre a Girona. Ell hi era present, acompanyat de la seva esposa. Després de signar llibres em van proposar d’anar a fer l’aperitiu. Vaig acceptar de bon grat. Un cop asseguts a taula ell es va congratular amb els meus èxits amb la boca plena d’elogis. La petita Rodoreda. I en acabat, ho deixà anar, sense cap mena de vergonya: «Ara sí que ja no pegas cara de tío». I reia, amb la boca petita, mentre feia cara de nen dolent.

No em podia moure de la cadira. Les meves cames semblaven de plom. Si em punxen no em treuen sang! Li vaig dir de tot, fins que ella em va demanar que parés, semblava talment que s’hagués ofès per cantar-li les veritats. 

Era molt intel·ligent. Va fer una gran carrera d’advocat que el va dur a treballar al món de les assegurances i a dia d’avui ostenta un càrrec importantíssim en una companyia de renom. La feina li escau com anell al dit. La falsedat ha estat sempre un dels seus punts forts. De totes les carreres que va estudiar, emperò, es va oblidar de matricular-se a la més important, a la de la vida. Aquesta no l’aprovarà mai, mai, ni per més que s’hi esforci.

Al cap de poc, m’arribà a les mans aquesta frase: «Perdonar a las personas en silencio y nunca volver a hablarles, es una forma de cuidarse, de quererse y valorarse».

Mai més ben dit.

-♡-