Records de la nit de Reis

Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!

Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?

Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.

Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.

Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.

Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.

Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!

Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.

Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.

Nadal 2025

Le Java des Baleines, Île-de-Ré.


No hi ha res més bell
que un dolç capvespre,
quan el sol s'adorm
i el cel desperta.

Ombres d'un circ,
llums de garlandes,
la memòria bressola
records d'infantesa.

És Nadal,
temps de pau i
de donar les gràcies
per tanta estima.


BONES FESTES!

📸 @angelgarciagascon

Memòria i compromís a Albons

Placa commemorativa instal·lada al carrer de l’Olivera d’Albons

Si hi ha un acte d’amor
aquest és la memòria.
Montserrat ROIG

Dissabte passat, quan les campanes de l’església de Sant Cugat d’Albons tocaven les dotze del migdia, ens vam aplegar al carrer de l’Olivera per homenatjar un dels seus veïns, Miquel Costa Saló, mort en deportació l’any 1944.

Arran del treball de recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, guanyador de la II Beca Tardor de l’Escala, vaig saber que un d’ells n’era fill. Tot i amb això, un cop va tornar del servei militar, es casà amb l’escalenca Miquela Torres Bofill i marxà a viure a casa d’ella, a l’Escala.

L’ajuntament d’Albons es volia adherir al projecte Stolpersteine i col·locar la seva llamborda a la vorera de la casa on va néixer. Però això no és possible, perquè aquesta pertany a l’Escala. Amb la finalitat d’evitar duplicitats, el Memorial Democràtic té una premissa: el lloc on van viure abans de perdre la llibertat, és a dir, abans d’emprendre el camí de l’exili a primers de 1939. En Miquel, a l’Escala.

És per això que dissabte passat, i gràcies al suport del Consell Comarcal del Baix Empordà, es va poder inaugurar aquesta placa al carrer de l’Olivera, lloc on el va veure néixer la vesprada del 9 de novembre de 1901 on s’hi pot llegir la seva biografia.

L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde d’Albons, Josep Ramon Llavero; de l’alcalde de l’Escala, Josep Bofill; dels regidors de cultura dels dos consistoris, Joaquim Guàrdia i Martí Guinart; del conseller de turisme del Consell Comarcal del Baix Empordà, Raimon Trujillo-Coris, i del president de l’Associació Triangle Blau, Lluís Fontané. Tots ells van acompanyar els nombrosos familiars d’en Miquel que van assistir a l’acte.

La coral de la Tallada va interpretar tres peces, l’Emigrant, El cant de la Senyera i Rossinyol que vas a França, les quals donaren un toc d’emotivitat a l’acte.

Una hora abans, i de costat amb l’amic Rafel Bruguera, vam explicar davant d’un públic nombrós tot el que li tocà viure fins el seu assassinat el març de 1944 al camp extern de Zement.

Memòria i compromís per a tots ells, cal fer-ho, és de justícia!


NOTES DE PREMSA

EMPORDÀ


Revista del Baix Empordà


Llançà

Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.


EMPORDÀ INFO

Un dia d’estiu a Llançà


Records d’infantesa

De petitona m’agradava quedar-me a sopar a ca l’avi, sobretot els vespres que em cuinava “œufs à la coque”, de les seves gallines. Un cop bullits, els posava dins d’unes oueres pintades de colorins. Els obríem amb molta cura, trèiem la clova a engrunetes, hi afegíem un polsim de sal i hi sucàvem llesquetes de pa torrat, untades amb un bon raig d’oli d’oliva, que una estona abans ell havia preparat a la cuina. Eren deliciosos, com aquest que m’he menjat per dinar. Petites cures per a l’ànima!

Gràcies per ser-hi!

📸 Oriol Granados

Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.

Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.

Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.

📸 Robert Carmona

I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.

Gràcies per ser-hi, sempre!

Sant Jordi 2025

De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany:
☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra.
📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro.
✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell.
🌟 Finalista en un premi literari.
🌹 Roses, roses, roses, roses!
Em quedo amb la darrera.

Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat:
– Recordes quan sortia a la tele?
I ell ha respòs:
– Sí.
I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!

Dolços records

Tal dia com avui de 1906 naixia a Onil el meu avi patern, en Josep Francès Novella. No tingué una vida fàcil i entomà, en tot moment, les malures amb gran coratge. Home íntegre, fidel amic dels seus amics, amb uns valors espirituals que corprenien.

Era molt llaminer. Perdia el nord per la nata. Cada diumenge ens duia les postres de Can Vidal. Cada diumenge, nata!

Aquesta tarda, la mama i jo, hem anat a berenar per recordar-lo i ens hem partit un bracet de nata i una sara, deliciosa.

Quan hem marxat, he felicitat a la dependenta. Feia anys que no en tastava una de tan bona. I no me n’he pogut estar i li he explicat el perquè de la tria. I ella, m’ha contestat, mig emocionada: “Oh, que bonic!”

Quan érem a fora, la mama ha dit: “L’avi sí que era maco”. I quatre llagrimetes se m’han escapat galtes avall en recordar-lo.

2024

Recordo la incertesa davant d’un full en blanc i l’emoció de veure’ls convertits en llibres. Recordo aquests mots, encertadíssims, quan m’arribaven un dimarts de maig des de Suïssa: “Vous faites un travail remarquable et sain, pour l’humanité toute entière”. Recordo el plor silent d’un avi mentre recollia les despulles del seu pare assassinat després de la maleïda guerra civil al cementiri de Paterna. Recordo les converses amb els familiars d’un munt de deportats, la calidesa d’unes veus amarades d’emoció. Recordo el mar en calma a la badia de Sant Pol i nedar fins la darrera boia. I quan em vareu proposar de llogar un patí i pedalar i pedalar fins quedar exhausta. Recordo el ball de la festa major i els riures i els sopars a la fresca. I aquella bengala encesa, espurnejant d’il·lusió. Recordo les papallones a l’estómac quan vaig emprendre el camí vers l’Arieja. I l’escapada a Sitges, a Sant Cebrià, a Portet-sur-Garonne, al Barcarés, a Cotlliure i el glop de iode a la gola mentre m’empassava una ostra de Leucate. Recordo les tertúlies literàries, els agraïments d’unes lectores emocionades, les xerrades sobre memòria històrica i la presentació del llibre dels Hugas i Duran davant d’un públic entregadíssim. Recordo la satisfacció d’haver aconseguit una nova beca i nous projectes. I aquella passejada per Cervià de Ter el dia del teu aniversari. I que et diguin “gràcies per ser-hi”. Recordo les converses amicals, la soledat d’una andana mentre esperava un tren i els petits “exilis” que em veig obligada a fer per a trobar la calma perduda. Recordo les abraçades, les cures per a l’ànima i els missatges inesperats. I et recordo a tu, fent-me costat, quan cau la tarda. Ho recordo i ho escric, per a no oblidar-ho.

A tocar

L’escric per dir-li que m’acaben d’atorgar una beca per un projecte de memòria històrica relacionat amb els escalencs deportats als camps nazis. El seu avi Fèlix fou un d’ells.

Em respon gairebé a l’instant. Em confessa que està emocionada i que m’ajudaran en tot el que calgui: records i fotografies. Tot seguit,  contacta el seu pare i ell es compromet a reunir els germans i a convocar una trobada a la Costa Vermella.

En acabat, em passa el seu telèfon. “Truca’l als vespres”, em recomana. I el meu cor em fa un bot quan llegeixo “Papa”. I penso amb el meu i l’imagino amb el seu mòbil fent de les seves. “Quants contactes tindria? I fotografies?” em pregunto mentre somric.

Vés per on, l’he tingut a tocar!