Etiqueta: #memòriahistòrica

Memòria i compromís a Albons

Publicat el by pilarfrances
Placa commemorativa instal·lada al carrer de l’Olivera d’Albons

Si hi ha un acte d’amor
aquest és la memòria.
Montserrat ROIG

Dissabte passat, quan les campanes de l’església de Sant Cugat d’Albons tocaven les dotze del migdia, ens vam aplegar al carrer de l’Olivera per homenatjar un dels seus veïns, Miquel Costa Saló, mort en deportació l’any 1944.

Arran del treball de recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, guanyador de la II Beca Tardor de l’Escala, vaig saber que un d’ells n’era fill. Tot i amb això, un cop va tornar del servei militar, es casà amb l’escalenca Miquela Torres Bofill i marxà a viure a casa d’ella, a l’Escala.

L’ajuntament d’Albons es volia adherir al projecte Stolpersteine i col·locar la seva llamborda a la vorera de la casa on va néixer. Però això no és possible, perquè aquesta pertany a l’Escala. Amb la finalitat d’evitar duplicitats, el Memorial Democràtic té una premissa: el lloc on van viure abans de perdre la llibertat, és a dir, abans d’emprendre el camí de l’exili a primers de 1939. En Miquel, a l’Escala.

És per això que dissabte passat, i gràcies al suport del Consell Comarcal del Baix Empordà, es va poder inaugurar aquesta placa al carrer de l’Olivera, lloc on el va veure néixer la vesprada del 9 de novembre de 1901 on s’hi pot llegir la seva biografia.

L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde d’Albons, Josep Ramon Llavero; de l’alcalde de l’Escala, Josep Bofill; dels regidors de cultura dels dos consistoris, Joaquim Guàrdia i Martí Guinart; del conseller de turisme del Consell Comarcal del Baix Empordà, Raimon Trujillo-Coris, i del president de l’Associació Triangle Blau, Lluís Fontané. Tots ells van acompanyar els nombrosos familiars d’en Miquel que van assistir a l’acte.

La coral de la Tallada va interpretar tres peces, l’Emigrant, El cant de la Senyera i Rossinyol que vas a França, les quals donaren un toc d’emotivitat a l’acte.

Una hora abans, i de costat amb l’amic Rafel Bruguera, vam explicar davant d’un públic nombrós tot el que li tocà viure fins el seu assassinat el març de 1944 al camp extern de Zement.

Memòria i compromís per a tots ells, cal fer-ho, és de justícia!

NOTES DE PREMSA

EMPORDÀ

Revista del Baix Empordà

Trencar la impunitat

Publicat el by pilarfrances

Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje

Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.

Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.

No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.

Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.

Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.

Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.

Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.

Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.

Explicar-los la guerra

Publicat el by pilarfrances

Aquest matí he fet una xerrada als alumnes de sisè de l’Escola Quermany de Pals sobre el treball de recerca que es publicà la tardor de 2022 amb el títol, Pals: Guerra Civil, franquisme i repressió.

Després d’una breu contextualització de la situació que es vivia al país, els he explicat què ens va dur a la guerra i com ho passaren els vilatans de Pals.

Els he parlat dels morts al front, de l’atemptat amb explosius davant del Sindicat, de la fam, de la violència desfermada… i, evidentment, de la terrible repressió a partir del febrer de 1939.

Els ha corprès conèixer les penes de presó. Les han trobat desproporcionades, se’n feien creus que algú pogués passar tants anys a la garjola per auxiliar una rebel·lió que mai no varen cometre.

Els he explicat que les dones els anaven a visitar un cop per setmana i els duien roba neta i menjar dins d’un cistell. En duc un, amb queviures d’aquella època, que dóna joc per encetar un torn de preguntes. El d’avui, llarguíssim.

Em quedo amb una reflexió dita per un d’ells: “perquè tanta guerra si, en acabat, no duu enlloc”.

Tant de bo aconsegueixin fer un món millor!

✒️📖

PARAULES BONIQUES

Molt bé que encara deixin explicar històries a l’escola, molt bona feina ❤️

Memòria, divulgació i pedagogia. Tres armes per lluitar contra el feixisme. 👏🏻👏🏻👏🏻

Això és fer bona feina per conèixer en profunditat la realitat no explicada.😘

👏👏👏 Molt bé Pilar! Està molt bé que s’expliqui als nens i nenes el que va passar en aquells anys, i tu ets una experta! Segur que qui més qui menys té algun avantpassat directament implicat, i aquest vincle no s’hauria d’oblidar.

✒️📖

Gràcies per ser-hi!

Publicat el by pilarfrances

📸 Oriol Granados

Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.

Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.

Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.

📸 Robert Carmona

I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.

Gràcies per ser-hi, sempre!

2024

Publicat el by pilarfrances

Recordo la incertesa davant d’un full en blanc i l’emoció de veure’ls convertits en llibres. Recordo aquests mots, encertadíssims, quan m’arribaven un dimarts de maig des de Suïssa: “Vous faites un travail remarquable et sain, pour l’humanité toute entière”. Recordo el plor silent d’un avi mentre recollia les despulles del seu pare assassinat després de la maleïda guerra civil al cementiri de Paterna. Recordo les converses amb els familiars d’un munt de deportats, la calidesa d’unes veus amarades d’emoció. Recordo el mar en calma a la badia de Sant Pol i nedar fins la darrera boia. I quan em vareu proposar de llogar un patí i pedalar i pedalar fins quedar exhausta. Recordo el ball de la festa major i els riures i els sopars a la fresca. I aquella bengala encesa, espurnejant d’il·lusió. Recordo les papallones a l’estómac quan vaig emprendre el camí vers l’Arieja. I l’escapada a Sitges, a Sant Cebrià, a Portet-sur-Garonne, al Barcarés, a Cotlliure i el glop de iode a la gola mentre m’empassava una ostra de Leucate. Recordo les tertúlies literàries, els agraïments d’unes lectores emocionades, les xerrades sobre memòria històrica i la presentació del llibre dels Hugas i Duran davant d’un públic entregadíssim. Recordo la satisfacció d’haver aconseguit una nova beca i nous projectes. I aquella passejada per Cervià de Ter el dia del teu aniversari. I que et diguin “gràcies per ser-hi”. Recordo les converses amicals, la soledat d’una andana mentre esperava un tren i els petits “exilis” que em veig obligada a fer per a trobar la calma perduda. Recordo les abraçades, les cures per a l’ànima i els missatges inesperats. I et recordo a tu, fent-me costat, quan cau la tarda. Ho recordo i ho escric, per a no oblidar-ho.

Després de la lectura

Publicat el by pilarfrances

Vaig acabar fa dies el teu llibre i n’estic encantat! Moltes gràcies per compartir-nos aquesta història familiar d’aquesta manera tan íntima, informada i brillantment escrita! Una història particular en la què al mateix temps s’hi reconeixen moltes d’altres i col·labora a la comprensió d’un temps, del pas del temps, d’una idea de vida, de les coses dites i dels silencis que ens envolten. Ha estat molt emocionant llegir-te amb tantes portes generosament obertes.

M’ho he passat molt bé llegint-te també amb una mínima familiaritat amb els espais per on transcorren les diverses vivències, com ara el Llemosí o Sant Feliu. Al menjador de casa tinc un cartell original anglès de The Spanish Gardener, perquè t’imaginis una altra de les meves dèries! És un llibre on “s’hi entra”, no ja per simpatia envers els que van passar aquelles circumstàncies des d’un posicionament ètic i comportaments admirables (que és un bon a priori), sinó perquè els sentits i els sentiments seus ens arriben. Almenys a mi m’arribava la calor, el fred, les olors de la cuina, l’acceptació tolerant del que de vegades a la vida personal no pot ser, la tendresa subtil del que és fet i no sempre dit, la comprensió dels altres i la relativitat de les nostres diferències, … Bé, si no m’explico, per això està el llibre, per dir-ho molt millor! I mira, una història d’una petita gent en la què em reconec i de la que donen ganes de fer-ne part. Felicitats per aquesta banda també; res no és fàcil, però fa molta alegria el que has viscut amb els teus, o com tu ho has viscut, i com aleshores ho has expressat per escrit. Alegria, per no dir enveja!!

David

La lleva dels innocents

Publicat el by pilarfrances

L’Antoni era un vailet que volia anar a la guerra. La de mentida ja li agradava de petit. Allò d’idear estratègies, de liderar escamots, d’escollir les pedres que feien més mal o els amagatalls perfectes perquè ningú no el descobrís, eren el seu joc predilecte.
Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà, a l’altra punta del país, la de veritat, ell ja hagués marxat a combatre l’enemic, perquè dins de les seves venes la sang que corria era ben roja. Els pares i les germanes tenien treballs per retenir-lo, cada vegada que li agafava el rampell, i s’embrancaven en unes discussions que només les aturaven el fort cop de puny del pare sobre la taula de la cuina.
Esvaït el tremolor, tots emmudien, no pas el seu rau-rau, aquest el duia ben arrapat a la consciència, com l’heura que no abandona mai la paret que es fa seva.
A diari freqüentava el Centre Republicà, on s’assabentava de les notícies que arribaven de Barcelona i de retruc, del front. I mentre el seu temps s’escolava lentament, entre fam, fred i misèria, els nacionals avançaven a grans passes. Conquerien fàcilment la terra, castigaven cruelment els vençuts.
I arribà el moment, el refotut moment, que al front mancaren homes i l’Antoni fou cridat a files. Juliol de 1938, amb disset anys acabats d’estrenar.
Una muda, una flassada, una tovallola de fil, un bon calçat i un plat i cobert, foren el seu aixovar. Tot el que va cabre dins d’un sac de roba, aquell que li cosí la mare amb un retall d’un antic matalàs.
Arribà l’hora dels adéus, l’hora dels sentiments contraposats. Ell, feliç, pletòric, gallet. La resta, embolcallats de pena i amb el regust amarg de la incertesa dins de les seves goles. Tres dies de viatge, tres dies idealitzant un horitzó on fer-se un home. La instrucció autodidacta practicada a les muntanyes de Cuevas del Almanzora, on jugava de petitó, de res li serví. La bomba que li esclafà el pit, amagava dins del seu cor mil bocinets de metralla. Els barrancs de Pàndols acolliren, trasbalsats, el seu cos sense vida.
Una setmana més tard una carta informà la família de la seva mort. «En combat», llegiren. Ras i curt. I el pare embogí, fins el punt, que una matinada, es llevà del llit i se n’anà a buscar-lo. Volia que el seu fill reposés al cementiri de Badalona al costat dels seus.
Mai més no tornà. Mai més no tornaren.