Cau la nit a Céret
i a la plaça de l'Església
el silenci s'imposa.
Bella estampa d'hivern,
carrers humits,
pavés de molsa.
Cau la nit a Céret,
que tot sigui bell
com aquest capvespre.
Capvespre d’hivern
Etiqueta: #quantafelicitat
Llançà
Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.
EMPORDÀ INFO
Boniqueses
“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”
El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?
Gràcies per ser-hi!
📸 Oriol Granados
Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.
Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.
Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.
📸 Robert Carmona
I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.
Gràcies per ser-hi, sempre!
La bona educació
Aquest estiu he tingut la fortuna de passar tres dies a Collioure. Cada vegada m’hi sento més a gust. Cada vegada m’agrada més.
La tarda que vam arribar, vam decidir anar a la platja. El lleveig era fortíssim. De cop, vaig perdre el barret. Va sortir disparat, sorra enllà fins que va anar a parar a la vora de l’aigua.
Em vaig llevar d’una revolada i vaig córrer a buscar-lo. Quan el vaig atrapar i m’ajupia per recollir-lo, vaig sentir la veueta d’un nen que em deia:
“Madame, us demano perdó per no haver arribat a temps. Us el volia donar, però us heu avançat. Je suis désolé!”.
Li vaig agrair el detall mil vegades. Es deia Martin. M’ho confessà mig avergonyit. Abans de dir-li adéu li vaig acaronar una galtona, corpresa.
De tornada cap a la tovallola, em vaig dir: “És aquí, Pilar, és aquí on has de plantar la tenda!”.
–♡–
Una imaginació desbordant
Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
Tot passa dues vegades, un elixir de civilització
La coincidència de situacions entre la Inés i Comadira, fa dir a Pilar Francès que «Tot passa dues vegades”, un fantàstic llibre que amb tots els mèrits ha guanyat el Premi Empordà de Novel·la.
Personalment m’ha evocat Narcís Comadira (blau Comadira li diu ella) i els seus articles a Quadern, el suplement en català d’El País, amb aquells acolorits quadres del poeta pintor. Un privilegi gairebé únic en el món del blanc i negre de la premsa escrita.
L’he llegit a poc a poc. Expressament. Per veure i confirmar com el llenguatge dels treballs d’història són molt avorrits si els contrastem amb els de la literatura, molt més lliures i brillants. Ella, precisament, conrea els dos móns: el de la historia i el de la novel·la.
L’argument, barroc en el seu plantejament, presenta aquests dos móns. El del present i el de la construcció biogràfica d’una família que té un final impensat (monges incloses). Les biografies són molt properes i, en el meu cas més, ja que visc en un edifici de Josep Azemar a la Rambla de Figueres.
La sensibilitat és una constant en el text on trobem infinites imatges i ocurrències que ens toquen l’esperit. «Venècia és, en aquest precís instant, d’un roig robí. Un cop més la natura em regala un capvespre de llum encesa, com ho és el record dels teus llavis quan em besen». No ens enganyem, el regal no és de la natura, és de la Pilar.
He après coses, que hi ha les deesses de la menopausa i que la petite mort és un instant de glòria entre dos que s’estimen. O que per descriure una situació incòmoda per al nacionalcatolicisme té una fórmula asèptica: «Quatre fills, dos nois i dues noies, tres joves i un gendre…». O la imatge d’una joveneta a la platja: «En acabat , es recull els cabells dins d’un gorret de plàstic de color rosa i el seu cap sembla una hortènsia». La visió femenina sobre aquell jove que semblava que ja tenia el peix al cove: «Li vam fer grossa al pobre mariner del vaixell naufragat».
Potser Quim Nadal a la Fosca amb una mena de barnús, com els que utilitzava Josep Puig Pujades als balnearis francesos: «Esmorzava a la terrassa, abillat amb un barnús blanc, mentre el sol li acaronava la pell». Fins i tot el suïcidi té un toc de bellesa: «Els corrents el bressolaven i es deixà anar i aquell remordiment, aquell pes que fins ara l’ofegava, s’esvaí mar endins».
Un monumental manual de com transformar la vida ensopida en un prat d’infinites sensibilitats.
Fins i tot per a encendre el foc: «El primer petó arribà un fredorós capvespre d’hivern, quan ell acabava de pujar un cistell de llenya per encendre-li la llar de foc. S’havia agenollat i fins que les flames no emprengueren el vol i els estellicons i les pinyes crepitaren no s’incorporà. La tenia just darrere seu quan es girà. Aquell «merci» fou la guspira que aflamà el desig. Quanta tendresa!»
Li podria dir a la Pilar per privat que el llibre m’ha agradat molt, però prefereixo fer-ho urbi et orbi i recomanar a tothom que el llegeixi. Per a mi ha estat un elixir de civilització.
Alfons Romero
Figueres, 23 de desembre 2022
Després de la lectura
Vaig acabar fa dies el teu llibre i n’estic encantat! Moltes gràcies per compartir-nos aquesta història familiar d’aquesta manera tan íntima, informada i brillantment escrita! Una història particular en la què al mateix temps s’hi reconeixen moltes d’altres i col·labora a la comprensió d’un temps, del pas del temps, d’una idea de vida, de les coses dites i dels silencis que ens envolten. Ha estat molt emocionant llegir-te amb tantes portes generosament obertes.
M’ho he passat molt bé llegint-te també amb una mínima familiaritat amb els espais per on transcorren les diverses vivències, com ara el Llemosí o Sant Feliu. Al menjador de casa tinc un cartell original anglès de The Spanish Gardener, perquè t’imaginis una altra de les meves dèries! És un llibre on “s’hi entra”, no ja per simpatia envers els que van passar aquelles circumstàncies des d’un posicionament ètic i comportaments admirables (que és un bon a priori), sinó perquè els sentits i els sentiments seus ens arriben. Almenys a mi m’arribava la calor, el fred, les olors de la cuina, l’acceptació tolerant del que de vegades a la vida personal no pot ser, la tendresa subtil del que és fet i no sempre dit, la comprensió dels altres i la relativitat de les nostres diferències, … Bé, si no m’explico, per això està el llibre, per dir-ho molt millor! I mira, una història d’una petita gent en la què em reconec i de la que donen ganes de fer-ne part. Felicitats per aquesta banda també; res no és fàcil, però fa molta alegria el que has viscut amb els teus, o com tu ho has viscut, i com aleshores ho has expressat per escrit. Alegria, per no dir enveja!!
David
Pilar Francès 