Etiqueta: #viureperveure

Trencar la impunitat

Publicat el by pilarfrances

Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje

Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.

Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.

No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.

Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.

Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.

Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.

Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.

Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.

Parlar-ne, la millor teràpia

Publicat el by pilarfrances

L’editorial de dimecres passat del Punt Avui estava dedicat a aquesta xacra tan terrible que pateix la nostra societat empobrida de valors. El titulaven així: «El “bullying”, un problema d’ara i d’abans». Deu periodistes el van debatre, un d’ells, l’amic Toni Romero, company d’escola. 

Qui sap si va ser aquesta casualitat, la de llegir el seu nom, la que em portés a recordar el malson que vaig viure dins del centre per part d’un company nostre.

No puc assegurar si el fet ja s’havia donat abans. El que sí sé és que la part més fosca passà durant el darrer curs, el COU, un dels pitjors anys de la meva vida. I això que estava ben il·lusionada, aquell setembre de 1983, per encarar la recta final dels meus estudis, tot pensant en el meu futur. Volia estudiar Filologia catalana, ho tenia ben decidit. 

Tot s’estroncà un parell de mesos més tard. Al papa li van diagnosticar un càncer, terminal, de còlon. Li quedaven a penes sis mesos de vida. Quina fou la meva reacció? Atansar-me a ell, tot el que podia. Ben sovint, em vestia amb la seva roba. M’agradava posar-me les seves camises, amarades del seu perfum. Fins i tot, li havia pispat alguna corbata i el jersei blau cel de tramuntana i els polos blancs i les jaquetes gruixudes de llana… tot el que podia, després de que deixés de rondinar. 

I un matí o una tarda, tant li fa el moment, un malànima començà el maltracte, verbal, foteta, sistemàtic, colpidor. Pegas cara de tío. M’ho repetia a cada moment. A cada moment, mentre sentia com reia pels descosits. Va arribar un punt que hagués deixat d’anar a escola i algun migdia, mentre caminava per les Pites, tot plorant desconsoladament, m’hagués llençat daltabaix, per deixar de patir.

Era una altra època, molt més reservada que l’actual, en sóc ben conscient. Si el que estava vivint amb la malaltia del pare m’hagués passat ara, de ben segur que hagués tingut ajut psicològic. Fins i tot, el meu entorn hagués vist amb bons ulls que m’hagués agafat un any sabàtic per estar al seu costat, cosa ben normal a dia d’avui. 

Hi he pensat molts cops, que feliç hagués sigut abandonant aquell curs merdós per acompanyar-lo a la feina i passar tot el temps amb ell. No pas patint un insult que res no tenia a veure amb la meva condició, perquè sempre he sigut una dona molt femenina. Però en aquell moment, tant se me’n fotia una cosa com una altra. Jo no volia agradar ningú, jo només tenia ulls per el meu pare, el meu gran amor.

L’editorial remarca que es tracta d’un problema actual i d’abans. Tenen raó. Perquè no m’hagués imaginat mai que amb el temps, aquell caragirat, gosés tornar-hi. 

Acabava de presentar un llibre a Girona. Ell hi era present, acompanyat de la seva esposa. Després de signar llibres em van proposar d’anar a fer l’aperitiu. Vaig acceptar de bon grat. Un cop asseguts a taula ell es va congratular amb els meus èxits amb la boca plena d’elogis. La petita Rodoreda. I en acabat, ho deixà anar, sense cap mena de vergonya: «Ara sí que ja no pegas cara de tío». I reia, amb la boca petita, mentre feia cara de nen dolent.

No em podia moure de la cadira. Les meves cames semblaven de plom. Si em punxen no em treuen sang! Li vaig dir de tot, fins que ella em va demanar que parés, semblava talment que s’hagués ofès per cantar-li les veritats. 

Era molt intel·ligent. Va fer una gran carrera d’advocat que el va dur a treballar al món de les assegurances i a dia d’avui ostenta un càrrec importantíssim en una companyia de renom. La feina li escau com anell al dit. La falsedat ha estat sempre un dels seus punts forts. De totes les carreres que va estudiar, emperò, es va oblidar de matricular-se a la més important, a la de la vida. Aquesta no l’aprovarà mai, mai, ni per més que s’hi esforci.

Al cap de poc, m’arribà a les mans aquesta frase: «Perdonar a las personas en silencio y nunca volver a hablarles, es una forma de cuidarse, de quererse y valorarse».

Mai més ben dit.

-♡-

Gràcies!

Publicat el by pilarfrances

Vaig treballar a l’Espai Thyssen tres temporades. La primera exposició va atraure molt públic. Aquell estiu les cues éren interminables. Una tarda el vaig veure arribar, amb aquell posat elegant, de mirada tímida. Em feia patir que s’hagués d’esperar. Ho vaig comentar a una companya.

– Saps qui és aquell senyor de la porta, l’alt i ben vestit?”.

– No! -em va respondre secament.

– És en Vila Casas, el mecenes -li vaig dir.

– No en tinc ni idea, però per a mi com si vol ser un escombriaire!

Des d’aquell moment les meves estimades companyes -per les qui mai no tindré prou paraules per agrair que no em vulguessin a la feina-, em deien, amb un absolut menyspreu, “la marquesa”.

No se si aquests dies llegiran tot el que s’escriu sobre ell. Parlen de la bona gent, d’aquells qui treballen pel país en silenci i la feina la fan ben feta.

Agraïment absolut a Antoni Vila Casas per el seu llegat i, a elles, perquè ara sóc una dona de lletres.

–♡–

Jo voldria que em digués “Hola!” i no “Adéu!”

Publicat el by pilarfrances

Sempre que me la trobo pel carrer em diu “adéu!” amb aquella veueta de xiulet i amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. El papa no la suportava; l’avi, tampoc. El papa li feia el paperot i, un cop a casa, ens assegurava que no es creia que fos tan ximpleta. L’avi, per contra, la coneixia bé. Durant un temps van viure ben a prop. Mai no l’entrà a veure, mai no li demanà si li calia res. Ara veig que fa bona aquella dita de l’àvia Josefa: “Dios me libre de las aguas mansas, que de las turbias ya me libraré yo si puedo!”.

Amb el temps, he copsat de quin peu calça. Sempre ha anat a la seva. Es egoïsta. Només es mou per interès. Els calerons sempre li han fet el pes. Sembla que no hi toca però, en tot moment, sap el que li pertoca. Encara sembla que la sento quan li explicava a una pobra velleta el motiu pel qual li havia tret diners del compte corrent. La meitat de la meitat. L’altra no ho entenia i, com que feia massa preguntes, per treure-se-la de sobre li etzibà: “Hi tens els mateixos, però no n’hi ha tants perquè ara tenim euros. Amb les pessetes hi havia més zeros!” Tal qual.

Però bé, tornem a la qüestió del principi. Allò que us deia que sempre que me la trobo em diu “adéu!”. Fa un any que no em diu res més que això. I a mi el que m’agradaria és que s’aturés -com feia abans quan la curiositat podia més que ella- i em preguntés com em va tot. Què estic fent? Si puc escriure bé. Si els veïns em deixen descansar, si em molesten en el meu dia a dia, si dormo bé…

Semblava conciliadora, semblava que li agradava la pau, no pas els conflictes. Ara veig que feia comèdia. Aparences d’un catolicisme egoïsta après a diari pels gats vells que freqüenta.

He decidit que ja n’hi ha prou de tanta estupidesa teatral i el proper dia que me la trobi pel carrer i em torni a dir “adéu!” li engaltaré que jo el que vull és que em digui “hola, com va tot?”

A veure què passa. Ja us ho explicaré!

Cures per a la tristor

Publicat el by pilarfrances

Ahir al vespre em va venir a veure. Em va trobar plorant. Ja s’albirava una altra nit de crits i cops al costat. Cada dia acaben a les dues de la matinada. N’hi ha hagut fins a les quatre. Hi ha massa gent, la casa és petita. No dóna per a més. Ara és plena de criatures sense cap mena d’educació. Ja fa un any que hi viuen. De res no ha servit les visites de les autoritats ni els precs. Aquest estiu tenen una piscina. Aquest estiu que no podem malbaratar l’aigua. Ells no n’estan al corrent. “Són d’una altra cultura”, em diuen, mentre afegeixen que “has de tenir molta paciència”.

Avui m’ha dut un ram de flors. Diu que aixeca l’ànim. A mí el que m’anima és que hi hagi gent com ells. Personetes educades, assertives amb qui se’n pugui parlar obertament, que m’escoltin i, en acabat, em facin una abraçada, mentre ploro desconsoladament.

D’això en dic, “cures per a la tristor”.

–♧–

Històries de pluja

Publicat el by pilarfrances

Ha estat una setmana de ruixats. Sentir ploure de matinada des de dins del llit, contemplar un mar bressolat per tots els blaus o veure com el meu jardí o els paisatges propers acollien amorosos l’aigua d’una pluja benvinguda ha estat una autèntica cura per a l’ànima. Ho necessitava, sobretot després de la tempesta viscuda dimarts al vespre.

Tot començà al migdia mentre prenia una xocolata amb una amiga a Girona. M’explicà que no podia venir a la presentació de la tarda i em demanà un favor, un exemplar signat pels autors que aquell dia compartiríem una estoneta a la biblioteca del Pont Major. Em va donar 15€ per entregar a un d’ells. Es veu que es troben sovint en un lloc del Barri Vell i res, que ja li portaria un moment o altre. I així ho vaig fer.

La presentació va anar molt bé. Defora plovia i a dins les bibliotecàries preguntaven animades per la nostra estima al món de les lletres. Cadascú parlà del seu conte,  cadascú defensà el seu escrit. El meu és un clam contra aquesta societat podrida de valors en la qual vivim, aquesta societat sense estima, individualista i poc assertiva. Les tres lletraferides assentien amb el cap, semblava talment que deia veritats com punys.

Acabada la presentació vaig intentar complir amb l’encàrrec que m’havien demanat al migdia.  No va ser possible i al damunt em va caure un aiguat monumental, d’aquells que et fan tremolar per dins. Un menyspreu absolut contra els bons gestos, contra la bona gent.

Avui, paït el despropòsit davant del mar de Collioure, arribo a la conclusió que hi ha gent que necessita benzina pel foc que li crema ben endins i així, valents, entonats, poden cridar i fer-se veure, mentre esclafen el primer que troben al davant. 

Jo seguiré fent favors i seguiré estimant la bona gent, donaré un cop de mà a qui ho necessiti, els escoltaré tant si ploren com si riuen  i seguiré escrivint des de la tendresa. Seguiré fent una literatura intimista i sensible, amb un toc de bogeria, com aquella que notem quan fa dies que bufa la tramuntana. 

I com diu la meva amiga Glòria Bosch, intentaré «respirar aires que encara no estan contaminats per paraules que necessitem allunyar».

Per a mi, això, és l’autèntica sal de la vida.

–♧–

Les copes de l’àvia Pietat

Publicat el by pilarfrances

Quan les he vist al carrer, a terra, al costat del contenidor de les escombraries he pensat en la il·lusió que devia sentir quan es feia el seu aixovar i, sobretot, en l’esforç que li deuria haver suposat adquirir-les. La iaia va servir durant molts anys en una casa de senyors de Girona, cuinava com els àngels i sé del cert que la senyora Busquets tingué un gran disgust quan li comunicà que ho deixava perquè contreia matrimoni amb un lletraferit de Barcelona. Per moments, me l’he imaginada tot fent un raconet o pagant a terminis un joc en un establiment de la capital.

    La Pietat enganyava, perquè rere la seva senzillesa s’amagava una dona que adorava la casa, les taules ben parades i els armaris amb quatre llençols de fil amb puntes de ganxet, autèntics treballs de filigrana. La mama m’explica que moltes coses les obtenia gràcies als cupons de la Cooperativa, un costum que, a dia d’avui, encara perdura. I, així, de mica en mica, als prestatges del seu bufet de vidres bisellats, un joc de cafè de porcellana s’anava engrandint o una col·lecció de copes per beure un glopet de moscatell, la seva debilitat.

    Tot això m’ha vingut al cap mentre m’ajupia i les recollia. Ara són a casa, al costat de les altres, que es facin companyia, que recordin els vells temps quan els de casa les alçaven enlaire per brindar.

    Si aixequés el cap, de ben segur que li ho perdonaria. Faria la vista grossa, perquè tenia debilitat per a ell. Però, el seu avi, no ho crec i el meu tampoc. El primer no va tenir temps de redactar cap testament, un matí marxà a treballar i mai més no tornà a casa, caigué d’una teulada i bona nit i tapa’t. L’altre, en canvi, va poder esperar la mort calmadament i, entretant, observar el tarannà de tots i cadascun de nosaltres. I a ell, res, no li tocà res, ni un trist rull de paper de vàter. Era un visionari, veritat?

Tres cafès, tres vivències

Publicat el by pilarfrances
L’última parada, Corçà, setembre 2022

Passen la tarda al rovell de l’ou de l’Empordà. Visiten antiquaris i botigues de decoració, tot cercant un escriptori de fusta. Paren a fer un cafè i es deixen anar. La conversa les porta a parlar de les bajanades que han comès darrerament. Comença la més gran i diu, seriota, que ahir va estar a punt de sortir al carrer sense sostenidors. Riuen. Explica que s’havia vestit, que ja ho tenia tot preparat i ja marxava quan va passar pel bany a perfumar-se. Davant del mirall s’adonà del descuit. Riuen, només de pensar-hi.

La de mitjana edat assegura que ella la va fer més grossa, però no la vol explicar, encara, i deixa que la més jove digui la seva.

Era dins del llit, acabava d’arribar de viatge i havia endreçat la bossa. De cop, pensà en la seva caçadora texana i va veure ben clar que aquell migdia se l’havia descuidat al carrer, damunt de la tarima de fusta de la plaça major. Feia fotos i quan la van cridar, va fer mitja volta i va marxar. I tant, va ser en aquell refotut moment. Es va llevar del llit i va anar a mirar si era dins del seu cotxe. No. Va escriure als amics i a casa d’ells tampoc no hi era. Fins i tot ho demanà a l’oficina de turisme, perquè el concert es feia just al costat. L’endemà al matí rebé la resposta. Negativa. La donà per perduda. Esmorzà tristota i agafà la bossa i marxà cap a treballar. Ja era a la porta quan la va veure ben posada al penjarobes de l’entrada. Riuen, molt.

Tot i amb això, la de mitjana edat insisteix que la seva és més forta, que les guanya. “No et creiem de res”, responen les altres dues, convençudes.

“L’altre dia vaig anar a Blanes per feina. Vaig aparcar el cotxe dins d’un garatge. La reunió va durar unes quatre hores, ben bones. Vaig a buscar el cotxe i quan sóc al davant me n’adono que me l’he deixat engegat i amb les portes obertes”.

Tal qual.

Malànimes

Publicat el by pilarfrances

Dilluns passat no me’n vaig poder estar i vaig publicar aquesta fotografia a les xarxes socials, acompanyada d’aquest text:

“Els quadres del passadís de casa dels meus oncles són, aquesta trista nit, a terra, al carrer, al costat del contenidor de les escombraries. Tota una vida, si és que cinquanta anys ho són. Els veia de petitona, quan anava a buscar els Reis o a felicitar al padrí pel Ram… De gran, quan entrava a veure’ls, a cuidar-los o, senzillament, a preguntar si tot estava en ordre. Trista nit la d’avui. N’hi ha hagut d’altres. Veure tots els seus records entaforats en bosses industrials o els mobles estavellats a la vorera del costat de casa. Es així com s’ha de tancar una vida? Em pregunto, aquesta trista nit, sense trobar resposta.

Molts sou els qui m’heu escrit per demanar-me si n’havia agafat algun i tots us he respòs el mateix: “no”. Sabeu per què? Ho descobrireu tot llegint aquesta història verídica.

La Mercè era una dona a qui els diners sempre la van fer córrer. A les acaballes de la seva vida, de la nit al dia, va decidir desprendre’s dels objectes personals. Va començar per un quadre, el retrat del seu pare, un oli preciós de Gabino Rey, pintat per encàrrec els anys trenta del segle passat. Tot aprofitant el meu pas per galeries d’art, un matí em va contactar per demanar-me si la podia ajudar a trobar comprador. De res serviren els meus consells, a fi de treure-li la idea del cap, perquè aviat penjà un parell de fotografies en un portal de venda per internet. Qui li acabà adquirint el quadre fou el nét del pintor i em sembla que li donà uns 150€.

Juraria que encara no havia tingut temps de gastar-se’ls que començà a veure coses estranyes. De nit, es despertava sovint i veia serps dins del seu llit o gent dins la seva cambra. Al cap de poc, va perdre els trucs i va acabar abandonada en una residència ben lluny de casa, aquelles que escullen els fills quan els pares els fan nosa.

No vaig agafar cap quadre de terra del carrer perquè crec que els objectes ténen ànima i dilluns al vespre, la pobra, devia treure foc pels queixals.