Pilar Francès

—Què?

—Què de què?

—No…

—No què?

—Goses?

—I tant!

—I doncs, per què…

—Perquè no tinc cap pressa.

—Em vols fer patir?

—Això mai!

—Doncs no ho entenc.

—És que et miro i recordo…

—Futeses. No t’agrado!

—I ara, com m’ho pots dir això, si ets el…

—A veure amb què em sortiràs tu ara!

—No vols que t’ho expliqui?

—Sí!

—I doncs, per què m’interromps?

—Perdona, és que sóc tot desig, saps? I aquestes coses…

—Bé prou que ho sé…

—El què?

—Que ets desig!

—T’incomoda?

—No, però com que sóc una dolçaferida, és…

—Difícil de gestionar?

—Molt! Perquè ets el millor bunyol de vent que m’he menjat a la vida.

—De veritat?

—Sí, ets tan diferent als altres!

—En què sóc diferent, va, confessa’t!

—El teu cor amaga una mena de farcit esponjós, que quan el tens dins la boca, es fon dolçament.  

—Caram! I això em fa únic, segons tu?

—Sí! Sospito que el mestre ho deu aconseguir amb el punt just de cocció.

—Això no t’ho diré pas, el que passa a l’obrador és secret, secretíssim.

—M’ho imagino.

—Bé, ja hem parlat prou… No et decideixes, encara?

—Sí, em penso que ara ja ha arribat el moment de…

—Mossegar-me?

—Assaborir-te, diria jo.

—Ho faràs lentament.

—Sí, com ho he fet abans amb els altres.

—Em recordaràs?

—Tota la vida!

—Quin comiat més poètic, no trobes?

—No m’agraden els comiats, però com que sé que l’any que ve tornaràs…

—Puntualment, amb la Quaresma.

—Mmmmm… que així sia!

Aquest matí he fet un viatge llampec a Barcelona. Tenia una cita molt important. He conduit en silenci, no volia que cap veu, ni cap música, entorpís els meus pensaments. El cel era blavíssim i un solet m’acaronava l’espatlla. A mig camí, he rebut un missatge. «Segur que és ell», he pensat. «Si ho és, tot anirà bé». Abans d’ahir, em va assegurar que si ho feia —això de pensar en ell—, que em portaria sort. Quan he arribat al segon peatge, he mirat el mòbil de reüll i he rigut en veure que, efectivament, ho havia endevinat. Per moments, els nervis s’han esvaït.

La Meridiana estava col·lapsada, quin turment! Sort que he arribat puntual al centre. Un cop he aparcat el cotxe, he sortit al bell mig del Passeig de Gràcia. He caminat amb pas ferm, direcció a la Gran Via. Quan he trepitjat la manzana de la discordia, he parat un segon i he retratat la façana de la Casa Amatller. Li he enviat, sé que aquest lloc li té el cor robat. Una estona més tard, m’ho ha agraït.

He arribat a la Pastisseria Escribà, esgotada. Sovint camino. Res ni ningú no m’aturen i quan me n’adono, he fet set o vuit quilòmetres com aquell qui no vol la cosa. He demanat una tasseta de xocolata i un croissant, per refer-me. Ella ja hi era i s’havia pres un cafè. Somreia, com sempre. Davant seu, tot és més fàcil, les pors marxen, el coratge retorna. M’ha regalat un llibre, que aviat començaré i el catàleg de l’exposició que va comissar, la del mestre sitgetà Serrano. I pensar que va ser ell, qui va fer que ens coneguéssim. Tot plegat va anar així: estava escrivint les memòries de l’avi i en uns dels capítols que parlo del papa, volia fer una pinzellada del quadre que va comprar del talentós artista en una de les seves estades a Sitges, un ram de cards de color groc, que enamora. Google em va donar el seu nom i la vaig contactar. Quin pou de saviesa! Un premi literari va fer que ens trobéssim al Palau Güell, una xafogosa tarda de juny a Barcelona i d’ençà ens hem fet moltes confidències. Avui, la Beli Artigas, hi havia de ser. Avui era un dels més importants d’aquest 2019 i volia tenir-la ben a prop.

Parlàvem de tot i res i, de sobte, la porta de l’establiment s’ha obert. Era ell, el pastisser Christian Escribà, en persona. Somreia. Ens hem saludat i de seguida s’ha assegut a la nostra taula. Ha demanat un cafè i, un cop trencat el gel, hem parlat dels motius que m’han dut a visitar-lo. Li he fet memòria. Ha estat un moment màgic. Quantes coses boniques que m’aporta aquest llibre!

La conversa ha estat amena. M’agrada la gent de món, educada i de paraula agradosa. Sempre m’he sentit bé en entorns com aquests. Adoro escoltar, parlar, conèixer, saber, observar, en definitiva, aprendre. Hem fet un passeig per les nostres costums, per Sitges, per l’art, per la literatura, pels dolços encàrrecs… El temps ha passat volant, quina llàstima. Hagués estat tot el matí, escoltant-lo.

Li he regalat un exemplar de Quan calmin els mals vents, tornaré. Li ha agradat moltíssim la fotografia de la coberta. Li he explicat que quan el meu editor em va demanar com m’imaginava el llibre, li vaig dir que amb aquesta imatge, la de l’avi somrient i acompanyat dels gossos, la Marlène i en Jacky.

Al moment del comiat, ens ha regalat una safata de bunyols de vent, deliciosos. Ho he comprovat quan n’he tastat un, a la primera queixalada, es fonen a la boca, són com un petó de sucre.

«Explica-m’ho tot», em demana. «Vull saber com és», insisteix. No em costa gens dir-li que és un home altet, de complexió prima, cara rodó, front ample i de cabells grisos, un xic esvalotats. De tarannà mogut, resposta enginyosa, intel·ligent, bon conversador i amb un somriure, franc, dibuixat permanentment als llavis. Els seus ulls, petits i vius, tenen la forma d’un confit. Tot i que els amaga sota unes ulleres grandioses, ells, espurnegen en tot moment, de felicitat. El mateix estat d’ànim que me n’he endut de record, cap a casa.

   

   

Una lluminosa tarda de finals de setembre la van veure entrar dins una llibreria de vell de la ciutat de Girona. Buscava un llibre —un exemplar esgotat des de feia una pila d’anys— per regalar a un amic, un italià, lletraferit com ella. Li va costar trobar-lo, mirà i remirà un munt de prestatges i, afortunadament, allà estava.

    Les coses impossibles triguen un xic més, però arriben.

    Furia, de José Luís de Vilallonga. Una petita joia literària que, quan ella el va llegir, li deixà una petja a la memòria que a dia d’avui encara conserva. I com que tot llibre amaga una història, aquesta que ara llegireu a continuació és la seva…

El seu avi tornà de l’exili, convertit en un home culte i àvid de coneixements. Cada matí tenia per costum llegir el diari —volia estar al corrent del què passava a casa i al món— i, gairebé cada tarda, una bona novel·la. Clàssics francesos —Flaubert, Proust, Hemingway…— o best sellers que el seu fill li deixava un cop llegits —Harold Robins, Dominique Lapierre…—

    Però no ens allunyem del tema, tornem al principi, als fulls del diari. El llegia de dalt a baix i, per ser fidels a la veritat, preferia els articles d’opinió més que les notícies.  

    Cada dilluns, l’escriptor José Luís de Vilallonga, l’elegant aristòcrata, monàrquic i d’esquerres, escrivia una columna —Cartas desde París—, on no solia deixar cap canya dreta. Sabut és per tothom que la veritat fa mal i més si un polític, un artista o un rei en són els protagonistes.

    La seva néta, algunes tardes,  acostumava a visitar el seu avi. Berenaven junts i conversaven sobre tot i res. En una d’aquestes visites, ell li parlà de l’escriptor. Hauries de llegir aquests articles, creu-me, són boníssims. I ella va seguir el seu consell. No va fallar mai a la seva cita dels dilluns i després de llegir l’article i de comentar-lo plegats, ella el retallava amb cura i quan arribava a casa seva l’enganxava en un àlbum per a el record.

    Acabats els estudis de Turisme, entrà a treballar en una agència de viatges. Habitual era veure-hi clients francesos. Ella no va deixar mai de parlar de llibres i d’un dels seus escriptors preferits, si la conversa ho permetia.

    Un dia, una estiuejant de París, li suggerí un llibre. Furia. El seu predilecte. Te’l deixo, però promet-me que me’l tornaràs, el meu pare me’l va regalar fa temps i no vull perdre’l. Ja em diràs què et sembla.

    Impactant. Duríssim. Brillant. No el va poder deixar, el devorà en dues nits. Quan el va acabar, va plorar per la trista història i perquè allò ja no ho podia comentar amb el seu avi, malauradament havia mort uns mesos abans. Tampoc va poder donar-li la raó per tot el que li va explicar sobre les barbaritats que li va tocar viure durant la guerra civil, abans d’emprendre el duríssim camí de l’exili.

    El llibre va tornar a les mans de la seva propietària, tal i com li havia promès, però la petja va quedar impresa dins seu. El que donaria per tenir un exemplar. I com que no el trobava, va decidir contactar amb l’escriptor, qui sap si ell la podria assessorar en la recerca.

Sant Feliu de Guíxols, Septiembre de 1991.

Señor,

Con Altesse —el primer libro suyo que compré en París— nació mi pasión por su obra. Continué con Ma vie est une fête, Gold Gotha, y cómo no, con Furia, la mejor de las mejores.

    Usted dirá que me conformo con poco, pero es que en realidad no he podido hacerme con ningún otro ejemplar. Mis ilusiones se acabaron en las Éditions du Seuil cuándo me dijeron que su obra estaba agotada y debía dirigirme a los bouquinistes.

    A pesar de todo, mi lucha continúa cada año en París.

    Gracias por su obra, por sus crónicas en La Vanguardia dónde demuestra que tiene aún muchas cosas que contarnos y nosotros que aprender, pues qué mejor hacerlo una persona que ha tenido la suerte de pasar por la vida existiendo y, sobretodo, guardando memoria y no rencor.

    Usted hace posible la frase: des riens, des petits riens sans lesquels nous ne serions plus grand chose.

                    Pilar

PS. ¿Existe algún lugar dónde pueda encontrar el resto de su obra?

Vint dies després, arribà la resposta.  

                        París, 25-9-1991

Querida amiga,

Mis libros, casi todos agotados, van a ser reeditados en su totalidad en dos volúmenes por Éditions Fixot.

Será usted una de las primeras en recibirlos en agradecimiento a todo lo que me dice en su maravillosa carta.

Muy cordialmente suyo,

            José Luís de Vilallonga

            Marqués de Castellvell

Tres mesos més tard, el carter li entregà un paquet amb dos llibres preciosos. Le gentilhomme européen i el primer volum de Españas, amb quatre títols, un d’ells Furia.

    Lo prometido es deuda. Va escriure en una de les dedicatòries.

Passà el temps, cinc o sis anys, i ella va anar a fer unes pràctiques en una agència de viatges de Barcelona. En acabar la jornada laboral, li agradava assistir a alguna de les activitats culturals programades. Per res del món se’n volia perdre cap! Quina fou la seva sorpresa que un dijous, el seu escriptor favorit, presentava el seu darrer llibre, La nostalgia es un error, a l’FNAC de Plaça Catalunya.

    Aquella tarda va plegar puntual, va passar pel piset, s’arreglà i baixà corrents Passeig de Gràcia avall. Arribà puntual i va poder escollir seient. No va dubtar d’asseure’s a primera fila. Quan el va veure entrar, tremolava. I pensar que després de tants i tants anys, ara el tenia a tocar.

    Acabada la presentació, arribà el torn de les firmes. Es va posar a la cua i esperà, pacientment, el seu torn. Quan li tocà, amb prou feines li sortien les paraules. ¿A quién tengo el placer de dedicarle este libro? Que difícil va ser respondre. A Pilar. Contestà ella, amb un filet de veu. Mentre ell escrivia, ella es va calmar un xic, agafà aire i li etzibà:

    —Señor, hace tiempo le escribí una carta y usted en agradecimiento me envió dos libros que se acababan de editar en Francia.

    L’escriptor va aixecar el cap, sorprès. Alçà una de les espesses celles i, amb un somriure burleta, li contestà:

    —¡Debió usted de decirme cosas muy bonitas para que yo hiciera eso!

    I, morta de vergonya, marxà eufòrica cap a casa.

Un d’aquests dos punts de llibre, el trobareu dins les pàgines de Quan calmin els mals vents, tornaré. Els trobo encertadíssims, com també els comentaris que començo a rebre dels primers lectors.

Pilar, no vaig poder quedar-me per felicitar-te després de la presentació. L’acte va ser emotiu i molt interessant. Em va semblar que la nodrida assistència reflectia l’interès pel teu treball i la teva família.

En un parell de dies he llegit el llibre. Durant la primera meitat vaig haver de salvar la dificultat de retenir la gran quantitat de personatges que hi surten, l’ordre no cronològic i el meu desconeixement d’algun dels entorns on van viure. Però, quan vaig entrar en la història del teu avi i el seu periple vital, em va enganxar i ja no el vaig deixar.

Entenc que estiguis satisfeta -feliç i possiblement també exhausta- davant del resultat de l’ingent treball fet. I també t’ha de satisfer el servei que ens has fet posant al nostre abast uns fets i unes biografies de “gent corrent” (alguns realment poc corrents) però molt interessant, que podien haver quedat amagades sota la pols del temps.

Enhorabona, de nou.

Ja em convidaràs a la presentació del proper llibre.

Una abraçada,

Xavier

✒💛📖

Estic gaudint del llibre sobre el teu avi. Desconeixia aquesta habilitat que tenies en l’art de l’escriptura. Et felicito de tot cor i t’animo a seguir escrivint per deleitar-nos.

Cristina

✒💛📖

Com ha anat? Tota la tarda que hi penso! Explica-m’ho tot, que avui és un dia xulo de la teva vida! Aquests dies he recordat quan anàvem a la cala de l’escorxador i a cala Margarida, i recollíem cites i les teníem escrites i dibuixàvem…

Montse

✒💛📖

Bon dia Pilar. Estic gaudint de la lectura de la teva obra. No és sols l’ interés del que escrius, és com ho escrius, molt agradable de llegir.

Oriol

✒💛📖

Aquesta tarda he plorat quan les tres generacions es trobaven a l’estació de Perpinyà. Després li volia explicar tot al meu home i en aquest punt no podia, em posava a plorar

Ja he acabat, Pilar. Estic toveta, com adolorida i amorosida. Has fet una molt bona feina! Una abraçada. Ja et diré més quan em refaci…

Avui encara m’he sentit colpida. He pensat que a tu sempre se t’ha vist l’àurea de nostàlgia d’algú absent. En vas néixer amarada, ara ho tinc clar.

Montse

✒💛📖

Pilar,

M’ha agradat molt el llibre; molt amè i interessant, ple de detalls, l’ he llegit d’una tirada. Et felicito de debò. Chapeau!!!!!!

Rosa

✒💛📖

Pilar,

Felicitar-te per el llibre, m’ha agradat molt. Ahir a la nit el vaig acabar. No el podia deixar. L’enhorabona! El tornaré a llegir. Val la pena. Quan el tens a les mans, no el pots deixar.

Anna Maria

✒💛📖

Hola Pilar,

Sóc en Jordi, què tal? Diumenge a la tarda vaig acabar de llegir el teu llibre dedicat, amb les llàgrimes als ulls del que hi expliques, i de tot el que va passar amb la teva familia. He recordat el temps que varem passar com a veïns a l’edifici Barber de la ctra de Palamós, amb aquell intent-assaig de fer una peli al terrat de casa, amb tu, en Francesc, en Luis Faz i jo, una peli de l’oeste que en Luis es va inventar je je. Tambe he recordat el teu pare, quan coincidiem al tancar el cotxe a baix al pati, i les converses que tenien amb el meu de la feina de viatjant que compartien en les seves empreses. També he recordat el dia que varem venir a casa teva, el meu pare i jo, a parlar amb el teu estirat a llit, per la cruel malatia que es va endur als dos. Tambe parlant amb la meva mare, descobrir les semblances del teu avi i el meu, presoners a França després de la Guerra Civil, el meu a prop de Paris, i que al tornar el van empresonar a Lleida dos anys i mig mes….li va anar d’un pel. També, i ara parlant del llibre, m’agradat molt la manera de com expliques els anys de la vida de la teva família, i com gràcies a la màgia del text escrit i a la mà, poder veure la duresa de l’època que van patir, i com de forma paral·lela, el teu avi i la teva àvia en una distància marcada per la política, anaven visquent i envellint amb el pas dels anys. El retrobament i el perdó d’ells dos, el més autèntic del llibre…..en fí que m’ha agradat molt i molt i el recomano a tothom que puc. Espero que en signis molts aquest Sant Jordi i que recullis el premi a tant d’esforç. Torno a estar emocionat ara. Un petó.

✒💛📖

Ja m’he llegit el llibre! Gràcies per les aportacions que hi plasmes! Com a ganxona i familiar d’exiliats, la seva lectura m’ha transportat a móns molt propers.

Eugènia

✒💛📖

Quan calmin els mals vents m’ha agradat molt. Crec que té fusta per fer un bon film.

Feliciteu a la Pilar Francès de part meva (una lectora qualsevol).

Carme

✒💛📖

Bon dia, Pilar!

M’he llegit de dues tirades el llibre sobre la teva família amb el teu avi com a fil conductor.

M’ha encantat, no m’estranya que en Mon Marquès t’animés a escriure’l. Es veu fet amb el cor!!! Està molt ben escrit, a més.

Gràcies per fer l’esforç de compartir la teva història.

Erika

✒💛📖

Benvolguda,

He començat a llegir el seu llibre, i no l’he pogut deixar fins acabar-lo. L’enhorabona, per la recerca familiar, per les descripcions emocionals sense caure en el sentimentalisme. No solament ha sabut perfilar el personatge central, sinó que la narració conté una estructura i unes situacions que encomanen al lector tensió narrativa en voler saber quin serà el desenllaç. El pintor Clavé, l’escriptor i dibuixant “Tísner”, el novel·lista Benguerel i el meu sogre (cirurgià metge), els quatre em van parlar abastament sobre tot el que van viure en aquelles platges de la Catalunya Nord convertides en espais de dolor i de mort. Tant em va impressionar aquell fet històric, embolicat en la inhumanitat diabòlica i culpable dels polítics francesos, que no vaig resistir anar a veure i caminar per aquella sorra infernal.
Li puc dir que, per l’experiència personal amb tanta gent que he conegut, la curiositat i l’amor és més fort en els néts que en els fills. La felicito per aquesta prova emocionant (m’ha emocionat molt) i emocionada d’amor de néta.
LLUÍS PERMANYER

✒💛📖

L’avi arriba al camp d’Argelers, al camp du mépris, a primera hora de la tarda. Ha passat un mes sencer a Bésiers, trenta dies d’incertesa. A mesura que s’apropa a la platja, s’adona de la magnitud de la tragèdia. Milers, centenars de milers de persones, homes, dones, nens, fan cua per traspassar uns maleïts filferros, les barbelés, que els confinaran per temps a la sorra. Quina immensa putada! Aviat caurà la nit i el seu jaç, aquell vespre, serà un forat a la sorra humida. Tremola només d’imaginar-s’ho. S’atansa vers els seus companys, converses, ben poques. El desengany, els ha fet emmudir. Què els espera? Es pregunten, amoïnats. Saben del cert, que fam i misèria, però ningú gosa pronunciar cap d’aquests dos mots. Ara per ara, només parlen de l’enyor que els pesa dins el cor, com una llosa.

3 de febrer de 1919

«L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vivor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara —en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi, i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser —qui sap!— per nosaltres, i als amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat un instant. Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat».

El quadern gris- Josep Pla

Amb aquest fragment del mestre Pla vaig cloure la presentació de la meva primera novel·la, Quan calmin els mals vents, tornaré, el passat divendres 15 de febrer a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols. Volia retre homenatge a tots aquells qui m’han ensenyat, des que vaig posar els peus al món, a caminar per la vida.

 Comparteixo amb el savi palafrugellenc, que som el que la família, els mestres i els amics han fet de nosaltres. Jo també tenia la necessitat de dir-ho en veu alta aquell bonic capvespre, perquè a part de la meva família i bons amics, també m’acompanyaven quatre de les meves mestres de l’Escola Vedruna. Elles no em van ensenyar de llegir, ni d’escriure —això ja ho duia après d’unes altres monges, carques i malcarades—, però sí a pensar, a raonar, a percebre la bellesa davant d’una obra d’art, a ser crítica i a aixecar-me després de cada caiguda.

    I tant que som el que els nostres avantpassats han treballat, d’amagat i en silenci, per nosaltres. Després d’escriure aquest passeig per la vida de la meva família paterna, dono fe que tinc un xic del besavi Vicente i de la besàvia Teresa, els d’Onil; i de l’Emili de Cervià de Ter, tal vegada també, i moltíssim de la seva esposa, l’elegant besàvia Clara de Cartellà. I per ser fidels a la veritat, gairebé tot de l’avi Josep i bastant de la valenta àvia Pietat i, com no, dels pares i germà.

    Un xic d’uns, un xic dels altres, m’han fet com sóc, una dona a qui li ha interessat més aprendre que donar-ho tot per sabut, doncs sovint, és en la literatura on trobem les lliçons que la vida no ens ha sabut mostrar.

   

L’avi marxa, camí de l’exili, amb un retallet de paper, desat a la butxaca del seu uniforme. És el mapa de Catalunya, el del Dietari Manelic. Li regala el seu pare, per què no oblidi la terra i la seva gent. El va dur sempre a sobre, plegadet, com una joia.

    Quan l’enyor es feia ben present, l’obria i els seus ulls resseguien la línia de la costa, tot cercant un lloc, Sant Feliu de Guíxols. De sobte, sentia una veueta que li xiuxiuejava uns mots a cau d’orella: «no t’amoïnis, Josep, i eixuga’t el plor, que quan calmin els mals vents, tornaràs».

Un dels personatges de la novel·la que acabo de publicar, Quan calmin els mals vents, tornaré és en Vicens Francès Novella, el germà gran del meu avi, nat un vuit de febrer de 1901 a la petita vila d’Onil, Alacant.

    En Vicens era un home de mitjana estatura,  faccions perfectes, pell morena, ulls negres i bigoti espès; d’aparença tímida, somriure discret i maneres elegants. De tots, ell va ser l’únic dels germans Francès que estudià una carrera, a la Barcelona dels anys vint.

    Dono fe que era un lletraferit, un home dotat amb una ment prodigiosa i amb una capacitat extraordinària pels estudis. Tenia, a més, dues debilitats, el paper i la roba, puix tot el que guanyava, s’ho gastava en aprendre i en vestir bé.

    Aquest home, va ser protagonista d’un fet que va marcar un abans i un després en la vida dels meu avis, aquell esdeveniment els uní per sempre més.

    Si voleu saber com va anar tot plegat, llegiu Quan calmin els mals vents, tornaré, dins les pàgines d’aquest llibre hi descobrireu la bonica història del bell Vicens.

Aquest estiu vaig acompanyar un bon amic a veure una biblioteca. Un senyor francès havia comprat feia poc una casa i, a dins, s’hi va trobar aquest tresor, el de l’antiga propietària, la Marie Jeanne.

    Després de triar els llibres que a ell més li van interessar, va decidir donar la resta. Per ser fidels a la veritat, no vaig poder fer gran cosa per salvar-los. M’hagués agradat que una oenegé els hagués acceptat per col·locar-los en algun prestatge d’una biblioteca llunyana.

    En agraïment per la visita, l’home, em va dir que em quedés amb algun exemplar. Vaig fer una ullada ràpida i en veure’n dos de Cocteau —Théatre i Les enfants terribles— i un de Saint-Exupéry —Pilote de Guerre—, els vaig agafar. Ell m’acompanyava en tot moment durant la meva inspecció i a mida que ell en trobava d’interessants me’ls anava regalant. Le roi lépreux de Pierre Benoit, Sixième colonne de Robert Heinlein i Le Machin de Jacques Perret. «Són molt bons», va insistir. Li vaig donar les gràcies pel detall.

    Ens disposàvem a marxar i encara me’n va oferir un altre: Who’s That Girl? de l’Alexandra Potter. Ens vam mirar i vam riure perquè semblava ben bé un acudit: Qui sóc? em pregunteu. Una lletraferida, monsieur.

Li truca una amiga per demanar-li si coneix algun hotelet amb encant per la zona. Es veu que hi vol anar amb un amore que acaba de conèixer.

    Ella, n’hi recomana un de molt bonic, prop d’un far, amb unes vistes espectaculars. Li suggereix que en moment de la reserva, demani si tenen lliure l’habitació del xamfrà, sembla ben bé que ets dins el mar.

    Abans de penjar li desitja molta sort.

    El que no gosa dir-li, emperò és que l’encant és cosa de dos; la suma de la tendresa, les carícies i els petons. Prou ho sap, ella, per experiència. Encara recorda la darrera vegada que hi va estar amb el seu. Tot va ser tan romàntic, fins que ell li va fer aquella amorosa confidència a cau d’orella: Aquest vespre organitzo un sopar i tindré la casa plena d’amics. De veritat? Que em convides? Si tingués que convidar tota la gent que conec, ompliria la casa, el jardí i tot el poble!

    I l’encant, de l’ensurt, fugí esgarrifat per la finestra.