Explicar-los la guerra

Publicat el by pilarfrances

Aquest matí he fet una xerrada als alumnes de sisè de l’Escola Quermany de Pals sobre el treball de recerca que es publicà la tardor de 2022 amb el títol, Pals: Guerra Civil, franquisme i repressió.

Després d’una breu contextualització de la situació que es vivia al país, els he explicat què ens va dur a la guerra i com ho passaren els vilatans de Pals.

Els he parlat dels morts al front, de l’atemptat amb explosius davant del Sindicat, de la fam, de la violència desfermada… i, evidentment, de la terrible repressió a partir del febrer de 1939.

Els ha corprès conèixer les penes de presó. Les han trobat desproporcionades, se’n feien creus que algú pogués passar tants anys a la garjola per auxiliar una rebel·lió que mai no varen cometre.

Els he explicat que les dones els anaven a visitar un cop per setmana i els duien roba neta i menjar dins d’un cistell. En duc un, amb queviures d’aquella època, que dóna joc per encetar un torn de preguntes. El d’avui, llarguíssim.

Em quedo amb una reflexió dita per un d’ells: “perquè tanta guerra si, en acabat, no duu enlloc”.

Tant de bo aconsegueixin fer un món millor!

✒️📖

PARAULES BONIQUES

Molt bé que encara deixin explicar històries a l’escola, molt bona feina ❤️

Memòria, divulgació i pedagogia. Tres armes per lluitar contra el feixisme. 👏🏻👏🏻👏🏻

Això és fer bona feina per conèixer en profunditat la realitat no explicada.😘

👏👏👏 Molt bé Pilar! Està molt bé que s’expliqui als nens i nenes el que va passar en aquells anys, i tu ets una experta! Segur que qui més qui menys té algun avantpassat directament implicat, i aquest vincle no s’hauria d’oblidar.

✒️📖

Gràcies per ser-hi!

Publicat el by pilarfrances

📸 Oriol Granados

Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.

Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.

Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.

📸 Robert Carmona

I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.

Gràcies per ser-hi, sempre!

Sant Jordi 2025

Publicat el by pilarfrances

De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany:
☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra.
📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro.
✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell.
🌟 Finalista en un premi literari.
🌹 Roses, roses, roses, roses!
Em quedo amb la darrera.

Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat:
– Recordes quan sortia a la tele?
I ell ha respòs:
– Sí.
I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!

Destresa

Publicat el by pilarfrances

Les vigílies de festius -com avui- o els dissabtes solíem anar a sopar a casa de l’avi. Sabíem que tenia la llar de foc encesa. Impossible deixar-s’ho perdre.

O ell o el papa s’encarregaven de fer les torrades. Hi tenien la mà trencada. Quan em demanaven si en volia una, jo sempre contestava el mateix: “Sí, però que no siguin gaire torrades”.

Amb el meu acudit, reien pels descosits. Encara sembla que els veig. Però me les feien, i tant que sí. Amb cura, aconseguíen que les llesques quedessin lleugerament embrunides.

Ara que me n’estic menjant una, feta davant de la mateixa llar de foc d’aleshores, escolto com cruixen els records.

I jo tan convençuda…

Publicat el by pilarfrances

– Policia Local, digui?
– Bona tarda, miri que m’acaben de caure les claus de casa dins del contenidor de les escombraries.
– Ja, però nosaltres no hi podem fer res.
– No?
– No, ha de mirar de buidar el contenidor.
– Com vol que el buidi tota sola, si pesa una barbaritat!
– Sí, ja ho sé, però nosaltres no podem fer-hi res.
– I no pot contactar amb els serveis d’escombraries? Ara fa poc he vist passar un camió.
– No, no podem.
– D’acord.
– Miri, parlaré amb el company que està fora i miraré si poden fer alguna cosa.
– Gràcies! Jo miraré de trobar algun veí que em doni un cop de mà.

Trucades. Moltes. Sense resposta. L’espera es llarga, molt. Finalment trobo un veí qui arriba al mateix temps que el cotxe de la patrulla. En Felip du un pal llarg a les mans acabat amb un ganxo. Obrim el contenidor.

– On et penses que han caigut?
– En aquesta part. Veus aquestes dues bosses són les meves. Han d’estar a sota. He sentit el clic.

Remena. Res. De cop, un dels policies diu:
– Em deixa a mi, si-us-plau?

I aixeca el contenidor amb les mans -amb una força descomunal- el tomba, remena i no les troba.

– Senyora, aquí no hi són.
– Doncs jo no les tinc… A veure si me les he deixat posades al pany?

Mentre es rentava les mans amb sabó i aigua ben calentona li he demanat perdó, morta de vergonya.

Dolços records

Publicat el by pilarfrances

Tal dia com avui de 1906 naixia a Onil el meu avi patern, en Josep Francès Novella. No tingué una vida fàcil i entomà, en tot moment, les malures amb gran coratge. Home íntegre, fidel amic dels seus amics, amb uns valors espirituals que corprenien.

Era molt llaminer. Perdia el nord per la nata. Cada diumenge ens duia les postres de Can Vidal. Cada diumenge, nata!

Aquesta tarda, la mama i jo, hem anat a berenar per recordar-lo i ens hem partit un bracet de nata i una sara, deliciosa.

Quan hem marxat, he felicitat a la dependenta. Feia anys que no en tastava una de tan bona. I no me n’he pogut estar i li he explicat el perquè de la tria. I ella, m’ha contestat, mig emocionada: “Oh, que bonic!”

Quan érem a fora, la mama ha dit: “L’avi sí que era maco”. I quatre llagrimetes se m’han escapat galtes avall en recordar-lo.

LotuMalMo 500mg – 100 comprimits

Publicat el by pilarfrances

Què és Lotumalmo i per a què s’utilitza?

La flor de lotus, el principi actiu de Lotumalmo, està indicat per al tractament dels mals moments. Ajuda a oblidar i et prepara per un endemà feliç i ple d’energia per entomar-ne d’altres, si arriben.

Com prendre’l?

Es recomana prendre un comprimit abans d’anar-se’n a dormir amb un vaset de llet ben  calentona.

Advertència

Donat que els éssers humans estem avesats a ferir-nos, és preferible no abusar-ne i només prendre’n en cas de patacada molt grossa.

-♡-

2024

Publicat el by pilarfrances

Recordo la incertesa davant d’un full en blanc i l’emoció de veure’ls convertits en llibres. Recordo aquests mots, encertadíssims, quan m’arribaven un dimarts de maig des de Suïssa: “Vous faites un travail remarquable et sain, pour l’humanité toute entière”. Recordo el plor silent d’un avi mentre recollia les despulles del seu pare assassinat després de la maleïda guerra civil al cementiri de Paterna. Recordo les converses amb els familiars d’un munt de deportats, la calidesa d’unes veus amarades d’emoció. Recordo el mar en calma a la badia de Sant Pol i nedar fins la darrera boia. I quan em vareu proposar de llogar un patí i pedalar i pedalar fins quedar exhausta. Recordo el ball de la festa major i els riures i els sopars a la fresca. I aquella bengala encesa, espurnejant d’il·lusió. Recordo les papallones a l’estómac quan vaig emprendre el camí vers l’Arieja. I l’escapada a Sitges, a Sant Cebrià, a Portet-sur-Garonne, al Barcarés, a Cotlliure i el glop de iode a la gola mentre m’empassava una ostra de Leucate. Recordo les tertúlies literàries, els agraïments d’unes lectores emocionades, les xerrades sobre memòria històrica i la presentació del llibre dels Hugas i Duran davant d’un públic entregadíssim. Recordo la satisfacció d’haver aconseguit una nova beca i nous projectes. I aquella passejada per Cervià de Ter el dia del teu aniversari. I que et diguin “gràcies per ser-hi”. Recordo les converses amicals, la soledat d’una andana mentre esperava un tren i els petits “exilis” que em veig obligada a fer per a trobar la calma perduda. Recordo les abraçades, les cures per a l’ànima i els missatges inesperats. I et recordo a tu, fent-me costat, quan cau la tarda. Ho recordo i ho escric, per a no oblidar-ho.

A tocar

Publicat el by pilarfrances

L’escric per dir-li que m’acaben d’atorgar una beca per un projecte de memòria històrica relacionat amb els escalencs deportats als camps nazis. El seu avi Fèlix fou un d’ells.

Em respon gairebé a l’instant. Em confessa que està emocionada i que m’ajudaran en tot el que calgui: records i fotografies. Tot seguit,  contacta el seu pare i ell es compromet a reunir els germans i a convocar una trobada a la Costa Vermella.

En acabat, em passa el seu telèfon. “Truca’l als vespres”, em recomana. I el meu cor em fa un bot quan llegeixo “Papa”. I penso amb el meu i l’imagino amb el seu mòbil fent de les seves. “Quants contactes tindria? I fotografies?” em pregunto mentre somric.

Vés per on, l’he tingut a tocar!

Dia d’homenatge als guixolencs deportats als camps nazis

Publicat el by pilarfrances

Aquest matí hem rebut els familiars dels guixolencs deportats als camps nazis dins la sala de plens de l’ajuntament i els hem entregat un dossier amb tots els documents que he trobat fins a dia d’avui sobre la seva deportació.

Tot seguit ens hem dirigit al passeig on hem descobert una placa amb el nom dels deu guixolencs que foren enviats als camps d’extermini.

En el transcurs de l’acte he adreçat unes paraules als assistents:

“El desembre de 2021, la directora del Museu d’Història de la ciutat em va demanar d’ordenar tota la recerca feta fins aleshores sobre els guixolencs deportats als camps nazis i de trobar ja sigui els descendents o bé més informació sobre la seva detenció i deportació.

Els arxivers Àngel Jiménez i Marc Auladell havien consultat i estudiat les llistes publicades per Montserrat Roig i Benito Bermejo i dels catorze homes que nomenaven, deu havien passat pels camps, deu homes que el 1939 residien a Sant Feliu.

Ells són:

Emili Puigmulé Magrià

Ricard Ruscalleda Lloveras

Josep Coll Sarbosa

Lluís Murgat Clos

Francesc Parramón Ponjoan

Francesc Sabater Roquer

Josep Ribas Juncà

Josep Jordà Perich

Antoni Moret Bartí

Basilio Polo Pulgar 

Els set primers hi van morir, els tres darrers van sobreviure i l’agost de 1945 van ser alliberats.

Van anar a raure als camps del terror, treballaven pel terror.

Res del que van fer allà dins per sobreviure és una vergonya, res, ans al contrari és una esperança, un cant a la llibertat.

La pau ens reuneix avui en aquest acte de reconeixement.

Avui que els hi tornem la dignitat, aquella que perderen dins dels camps d’extermini.

L’any 1989 vaig heretar uns documents del meu avi que amb el temps em van canviar la vida. Treballo per a la memòria històrica, amb gran plaer. Buscar la gent, m’agrada. Passo molt de temps pensant amb la gent que busco. Nit i dia.

Montserrat Roig deia que si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria. Jo vull seguir fent actes d’amor com aquest, cal fer-ho i és de justícia.

L’any vinent tindreu a les mans un llibre amb la biografia de tots ells i col·locarem les seves llambordes davant de les cases on van viure.

El notable acte de reconeixement que tots ells mereixen”.