La flor de lotus, el principi actiu de Lotumalmo, està indicat per al tractament dels mals moments. Ajuda a oblidar i et prepara per un endemà feliç i ple d’energia per entomar-ne d’altres, si arriben.
Com prendre’l?
Es recomana prendre un comprimit abans d’anar-se’n a dormir amb un vaset de llet ben calentona.
Advertència
Donat que els éssers humans estem avesats a ferir-nos, és preferible no abusar-ne i només prendre’n en cas de patacada molt grossa.
Recordo la incertesa davant d’un full en blanc i l’emoció de veure’ls convertits en llibres. Recordo aquests mots, encertadíssims, quan m’arribaven un dimarts de maig des de Suïssa: “Vous faites un travail remarquable et sain, pour l’humanité toute entière”. Recordo el plor silent d’un avi mentre recollia les despulles del seu pare assassinat després de la maleïda guerra civil al cementiri de Paterna. Recordo les converses amb els familiars d’un munt de deportats, la calidesa d’unes veus amarades d’emoció. Recordo el mar en calma a la badia de Sant Pol i nedar fins la darrera boia. I quan em vareu proposar de llogar un patí i pedalar i pedalar fins quedar exhausta. Recordo el ball de la festa major i els riures i els sopars a la fresca. I aquella bengala encesa, espurnejant d’il·lusió. Recordo les papallones a l’estómac quan vaig emprendre el camí vers l’Arieja. I l’escapada a Sitges, a Sant Cebrià, a Portet-sur-Garonne, al Barcarés, a Cotlliure i el glop de iode a la gola mentre m’empassava una ostra de Leucate. Recordo les tertúlies literàries, els agraïments d’unes lectores emocionades, les xerrades sobre memòria històrica i la presentació del llibre dels Hugas i Duran davant d’un públic entregadíssim. Recordo la satisfacció d’haver aconseguit una nova beca i nous projectes. I aquella passejada per Cervià de Ter el dia del teu aniversari. I que et diguin “gràcies per ser-hi”. Recordo les converses amicals, la soledat d’una andana mentre esperava un tren i els petits “exilis” que em veig obligada a fer per a trobar la calma perduda. Recordo les abraçades, les cures per a l’ànima i els missatges inesperats. I et recordo a tu, fent-me costat, quan cau la tarda. Ho recordo i ho escric, per a no oblidar-ho.
L’escric per dir-li que m’acaben d’atorgar una beca per un projecte de memòria històrica relacionat amb els escalencs deportats als camps nazis. El seu avi Fèlix fou un d’ells.
Em respon gairebé a l’instant. Em confessa que està emocionada i que m’ajudaran en tot el que calgui: records i fotografies. Tot seguit, contacta el seu pare i ell es compromet a reunir els germans i a convocar una trobada a la Costa Vermella.
En acabat, em passa el seu telèfon. “Truca’l als vespres”, em recomana. I el meu cor em fa un bot quan llegeixo “Papa”. I penso amb el meu i l’imagino amb el seu mòbil fent de les seves. “Quants contactes tindria? I fotografies?” em pregunto mentre somric.
Aquest matí hem rebut els familiars dels guixolencs deportats als camps nazis dins la sala de plens de l’ajuntament i els hem entregat un dossier amb tots els documents que he trobat fins a dia d’avui sobre la seva deportació.
Tot seguit ens hem dirigit al passeig on hem descobert una placa amb el nom dels deu guixolencs que foren enviats als camps d’extermini.
En el transcurs de l’acte he adreçat unes paraules als assistents:
“El desembre de 2021, la directora del Museu d’Història de la ciutat em va demanar d’ordenar tota la recerca feta fins aleshores sobre els guixolencs deportats als camps nazis i de trobar ja sigui els descendents o bé més informació sobre la seva detenció i deportació.
Els arxivers Àngel Jiménez i Marc Auladell havien consultat i estudiat les llistes publicades per Montserrat Roig i Benito Bermejo i dels catorze homes que nomenaven, deu havien passat pels camps, deu homes que el 1939 residien a Sant Feliu.
Ells són:
Emili Puigmulé Magrià
Ricard Ruscalleda Lloveras
Josep Coll Sarbosa
Lluís Murgat Clos
Francesc Parramón Ponjoan
Francesc Sabater Roquer
Josep Ribas Juncà
Josep Jordà Perich
Antoni Moret Bartí
Basilio Polo Pulgar
Els set primers hi van morir, els tres darrers van sobreviure i l’agost de 1945 van ser alliberats.
Van anar a raure als camps del terror, treballaven pel terror.
Res del que van fer allà dins per sobreviure és una vergonya, res, ans al contrari és una esperança, un cant a la llibertat.
La pau ens reuneix avui en aquest acte de reconeixement.
Avui que els hi tornem la dignitat, aquella que perderen dins dels camps d’extermini.
L’any 1989 vaig heretar uns documents del meu avi que amb el temps em van canviar la vida. Treballo per a la memòria històrica, amb gran plaer. Buscar la gent, m’agrada. Passo molt de temps pensant amb la gent que busco. Nit i dia.
Montserrat Roig deia que si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria. Jo vull seguir fent actes d’amor com aquest, cal fer-ho i és de justícia.
L’any vinent tindreu a les mans un llibre amb la biografia de tots ells i col·locarem les seves llambordes davant de les cases on van viure.
El notable acte de reconeixement que tots ells mereixen”.
Al paredó del Terrer de Paterna, un poblet a tocar de València, acabada la maleïda Guerra Civil, hi varen afusellar, entre 1939 i 1956, 2.238 persones.
Us adoneu de la magnitud de la tragèdia?
Divendres passat m’hi van portar. Com que tinc una lesió al peu esquerre, vaig fer el camí a poc a poc, i en tot moment mirant al terra, per no caure. Es ple de pedres. De sobte, em vaig adonar que n’hi havia un munt en forma de cor. De seguida vaig pensar en tots ells, dones i homes innocents que perderen la vida per defensar la legítima República.
L’editorial de dimecres passat del Punt Avui estava dedicat a aquesta xacra tan terrible que pateix la nostra societat empobrida de valors. El titulaven així: «El “bullying”, un problema d’ara i d’abans». Deu periodistes el van debatre, un d’ells, l’amic Toni Romero, company d’escola.
Qui sap si va ser aquesta casualitat, la de llegir el seu nom, la que em portés a recordar el malson que vaig viure dins del centre per part d’un company nostre.
No puc assegurar si el fet ja s’havia donat abans. El que sí sé és que la part més fosca passà durant el darrer curs, el COU, un dels pitjors anys de la meva vida. I això que estava ben il·lusionada, aquell setembre de 1983, per encarar la recta final dels meus estudis, tot pensant en el meu futur. Volia estudiar Filologia catalana, ho tenia ben decidit.
Tot s’estroncà un parell de mesos més tard. Al papa li van diagnosticar un càncer, terminal, de còlon. Li quedaven a penes sis mesos de vida. Quina fou la meva reacció? Atansar-me a ell, tot el que podia. Ben sovint, em vestia amb la seva roba. M’agradava posar-me les seves camises, amarades del seu perfum. Fins i tot, li havia pispat alguna corbata i el jersei blau cel de tramuntana i els polos blancs i les jaquetes gruixudes de llana… tot el que podia, després de que deixés de rondinar.
I un matí o una tarda, tant li fa el moment, un malànima començà el maltracte, verbal, foteta, sistemàtic, colpidor. Pegas cara de tío. M’ho repetia a cada moment. A cada moment, mentre sentia com reia pels descosits. Va arribar un punt que hagués deixat d’anar a escola i algun migdia, mentre caminava per les Pites, tot plorant desconsoladament, m’hagués llençat daltabaix, per deixar de patir.
Era una altra època, molt més reservada que l’actual, en sóc ben conscient. Si el que estava vivint amb la malaltia del pare m’hagués passat ara, de ben segur que hagués tingut ajut psicològic. Fins i tot, el meu entorn hagués vist amb bons ulls que m’hagués agafat un any sabàtic per estar al seu costat, cosa ben normal a dia d’avui.
Hi he pensat molts cops, que feliç hagués sigut abandonant aquell curs merdós per acompanyar-lo a la feina i passar tot el temps amb ell. No pas patint un insult que res no tenia a veure amb la meva condició, perquè sempre he sigut una dona molt femenina. Però en aquell moment, tant se me’n fotia una cosa com una altra. Jo no volia agradar ningú, jo només tenia ulls per el meu pare, el meu gran amor.
L’editorial remarca que es tracta d’un problema actual i d’abans. Tenen raó. Perquè no m’hagués imaginat mai que amb el temps, aquell caragirat, gosés tornar-hi.
Acabava de presentar un llibre a Girona. Ell hi era present, acompanyat de la seva esposa. Després de signar llibres em van proposar d’anar a fer l’aperitiu. Vaig acceptar de bon grat. Un cop asseguts a taula ell es va congratular amb els meus èxits amb la boca plena d’elogis. La petita Rodoreda. I en acabat, ho deixà anar, sense cap mena de vergonya: «Ara sí que ja no pegas cara de tío». I reia, amb la boca petita, mentre feia cara de nen dolent.
No em podia moure de la cadira. Les meves cames semblaven de plom. Si em punxen no em treuen sang! Li vaig dir de tot, fins que ella em va demanar que parés, semblava talment que s’hagués ofès per cantar-li les veritats.
Era molt intel·ligent. Va fer una gran carrera d’advocat que el va dur a treballar al món de les assegurances i a dia d’avui ostenta un càrrec importantíssim en una companyia de renom. La feina li escau com anell al dit. La falsedat ha estat sempre un dels seus punts forts. De totes les carreres que va estudiar, emperò, es va oblidar de matricular-se a la més important, a la de la vida. Aquesta no l’aprovarà mai, mai, ni per més que s’hi esforci.
Al cap de poc, m’arribà a les mans aquesta frase: «Perdonar a las personas en silencio y nunca volver a hablarles, es una forma de cuidarse, de quererse y valorarse».
Ahir vespre el propietari de La Muse ens va oferir un tortell de reis, deliciós, durant la darrera trobada d’estadants. A França, és tradició que reparteixi els bocinets la persona més jove. De seguida em vaig adonar que ho devien fer per la innocència. Tothom desitja que li toqui la fava per allò de la bona sort i pot fer tota mena de trampes per aconseguir-la. Els petitons, per contra, no s’hi miren tant, són més espontanis i tiren pel dret.
En el nostre cas, l’afortunada va ser una jove qui, un cop tallat el tortell, l’anava repartint entre els comensals. Se servia per fer-ho d’una forquilla. Res a dir. Però, de cop, em vaig adonar que ho feia d’una manera lenta i amb un gest precís i, alhora, metòdic: l’introduïa dissimuladament dins del briox per assegurar-se que la figureta no hi era. Si em punxen no em treuen sang!
Per fortuna vam poder repetir, però a mesura que n’anaven quedant pocs, la tensió -la seva!- anava en augment. Fins que vam arribar als dos últims. Un per a mi i l’altre per a ella.
M’hagués agradat que haguessiu presenciat l’escena. Suspens absolut i cara de poema. Però quan va punxar el penúltim tallet i va veure que ho tenia tot al seu favor, el seu rostre es va il·luminar amb un somriure beatífic.
Va assaborir la victòria, lentament. Es menjava la seva porció a queixaladetes. Nosaltres ja ens l’havíem cruspit i ens pensavem que no n’hi havia quan ens anuncià amb un fil de veu que li havia tocat la figureta.
Em pregunto què hagués passat si aquesta hagués estat dins l’altre tall i com s’ho hagués fet per aconseguir-lo? Com ens hagués distret? M’imagino tantes situacions, tantes, que em fan petar de riure. Però, quan penso que res en ella no era innocent, res, ja no me’n fa tanta.
Són quarts de sis i la tarda es va empetitint. Davant la llar de foc, tot és calma. El temps s’escola lentament, com els records d’aquest any que deixo enrere. Un any agredolç, marcat pel menyspreu dels qui no t’esperes i pels èxits literaris. La vida ho té, això. Hem d’aprendre a saber entomar els cops i, al final, convertir-los en fum, que no en quedin ni brases. Gràcies per ser-hi, sempre! Per llegir-me, per animar-me a continuar. Us desitjo tot el millor per aquest nou any que ben aviat encetarem!
Vaig treballar a l’Espai Thyssen tres temporades. La primera exposició va atraure molt públic. Aquell estiu les cues éren interminables. Una tarda el vaig veure arribar, amb aquell posat elegant, de mirada tímida. Em feia patir que s’hagués d’esperar. Ho vaig comentar a una companya.
– Saps qui és aquell senyor de la porta, l’alt i ben vestit?”.
– No! -em va respondre secament.
– És en Vila Casas, el mecenes -li vaig dir.
– No en tinc ni idea, però per a mi com si vol ser un escombriaire!
Des d’aquell moment les meves estimades companyes -per les qui mai no tindré prou paraules per agrair que no em vulguessin a la feina-, em deien, amb un absolut menyspreu, “la marquesa”.
No se si aquests dies llegiran tot el que s’escriu sobre ell. Parlen de la bona gent, d’aquells qui treballen pel país en silenci i la feina la fan ben feta.
Agraïment absolut a Antoni Vila Casas per el seu llegat i, a elles, perquè ara sóc una dona de lletres.
Pilar Francès 