Contes, relats i paraules boniques
Dissabte passat, per Santa Llúcia, vaig decorar la casa amb motius nadalencs. A la porta d’entrada vaig penjar aquest petit ramet. Avui, quan l’he obert, ja no hi era. Algú se l’ha endut, se l’ha apropiat sense permís.
Jo no arrenco mai les il·lusions dels altres, mai. No em passejo pels carrers de la ciutat lladreguejant. No pispo llums de colorins, ni llaços, ni figuretes… no m’han educat així.
Lladre de camí ral, gaudeix del detall a casa teva! Vaig ser molt feliç preparant-lo!
Camí del cementiri, et penso. A cada pas, un record, un somriure, una vivència. I una cançò. Amor particular. Lluís Llach. "I passaran els anys, i vindrà l'adéu, com així ha de ser". Amb tu no va ser així. L'adéu es va avançar, decidit. Els anys, claudicaren, abatuts. La teva vida es va apagar i també la teva història.
Avui que en fas vuitanta-vuit, camí del cementiri, et penso.
A cada pas, un petó al cel.
Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje
Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.
Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.
No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.
Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.
Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.
Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.
Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.
Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.
Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.
EMPORDÀ INFO
“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”
El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?
📸 Oriol Granados
Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.
Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.
Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.
📸 Robert Carmona
I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.
Gràcies per ser-hi, sempre!
De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany:
☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra.
📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro.
✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell.
🌟 Finalista en un premi literari.
🌹 Roses, roses, roses, roses!
Em quedo amb la darrera.
Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat:
– Recordes quan sortia a la tele?
I ell ha respòs:
– Sí.
I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!
Les vigílies de festius -com avui- o els dissabtes solíem anar a sopar a casa de l’avi. Sabíem que tenia la llar de foc encesa. Impossible deixar-s’ho perdre.
O ell o el papa s’encarregaven de fer les torrades. Hi tenien la mà trencada. Quan em demanaven si en volia una, jo sempre contestava el mateix: “Sí, però que no siguin gaire torrades”.
Amb el meu acudit, reien pels descosits. Encara sembla que els veig. Però me les feien, i tant que sí. Amb cura, aconseguíen que les llesques quedessin lleugerament embrunides.
Ara que me n’estic menjant una, feta davant de la mateixa llar de foc d’aleshores, escolto com cruixen els records.
– Policia Local, digui?
– Bona tarda, miri que m’acaben de caure les claus de casa dins del contenidor de les escombraries.
– Ja, però nosaltres no hi podem fer res.
– No?
– No, ha de mirar de buidar el contenidor.
– Com vol que el buidi tota sola, si pesa una barbaritat!
– Sí, ja ho sé, però nosaltres no podem fer-hi res.
– I no pot contactar amb els serveis d’escombraries? Ara fa poc he vist passar un camió.
– No, no podem.
– D’acord.
– Miri, parlaré amb el company que està fora i miraré si poden fer alguna cosa.
– Gràcies! Jo miraré de trobar algun veí que em doni un cop de mà.
Trucades. Moltes. Sense resposta. L’espera es llarga, molt. Finalment trobo un veí qui arriba al mateix temps que el cotxe de la patrulla. En Felip du un pal llarg a les mans acabat amb un ganxo. Obrim el contenidor.
– On et penses que han caigut?
– En aquesta part. Veus aquestes dues bosses són les meves. Han d’estar a sota. He sentit el clic.
Remena. Res. De cop, un dels policies diu:
– Em deixa a mi, si-us-plau?
I aixeca el contenidor amb les mans -amb una força descomunal- el tomba, remena i no les troba.
– Senyora, aquí no hi són.
– Doncs jo no les tinc… A veure si me les he deixat posades al pany?
Mentre es rentava les mans amb sabó i aigua ben calentona li he demanat perdó, morta de vergonya.
Tal dia com avui de 1906 naixia a Onil el meu avi patern, en Josep Francès Novella. No tingué una vida fàcil i entomà, en tot moment, les malures amb gran coratge. Home íntegre, fidel amic dels seus amics, amb uns valors espirituals que corprenien.
Era molt llaminer. Perdia el nord per la nata. Cada diumenge ens duia les postres de Can Vidal. Cada diumenge, nata!
Aquesta tarda, la mama i jo, hem anat a berenar per recordar-lo i ens hem partit un bracet de nata i una sara, deliciosa.
Quan hem marxat, he felicitat a la dependenta. Feia anys que no en tastava una de tan bona. I no me n’he pogut estar i li he explicat el perquè de la tria. I ella, m’ha contestat, mig emocionada: “Oh, que bonic!”
Quan érem a fora, la mama ha dit: “L’avi sí que era maco”. I quatre llagrimetes se m’han escapat galtes avall en recordar-lo.
Pilar Francès 