Anècdotes de París

Després de passejar una estoneta per la Place des Vosges decideixo entrar a la cafeteria del Museu de Víctor Hugo a prendre una infusió. Li dic al cambrer el que vull i m’assec defora. Fa un solet bonic, la llum és preciosa. Cada vegada entra més gent, la terrassa és aviat plena. De cop, dues velletes cerquen seient i no en troben. Els ofereixo que s’asseguin a la meva taula, aviat marxaré. Accepten. Veig que acaben de visitar el museu. Surten pletòriques. Es veu que era un gran col·leccionista d’objectes. Demano quant temps cal per visitar-lo i la més grandeta em diu que com a mínim em calen tres horetes. Demà al matí ho faria, però no disposo de tant temps. Insisteix. Hi ha molta cosa per veure. I de cop, em diu, mentre mira el seu rellotge: “Miri, nosaltres hem entrat a les tres i veu, ara són… ara són, dos quarts de quatre”.


Veig que la fan al costat d’on m’estic i no me la vull perdre. Tothom en parla. I bé. L’entrada em costa 5€ i no m’ho puc creure. “Le printemps du cinéma”, em diu el venedor. Mentre miro la propaganda m’adono que dura tres hores i quart. “Caram!”, penso mentro espero que ens obrin la porta. M’instal·lo i em deixo portar per la història. Trenta milions d’euros de pressupost. No m’estranya. Està tan ben feta, tant! París, anys trenta. El nazisme s’albira a l’horitzó. Dos amics, un alemany i un francès, director d’un diari. Col·laboren amb fraternitat. Fins que arriba l’ocupació del territori. Ara ja parlem de col·laboracionisme, de fer els ulls grossos davant la tragèdia.

Vaig sortir del cinema tan esverada que no sabia si cridar o vomitar. Em va remoure tants sentiments. L’avi sempre present.

No us la perdeu. De fet ja estic mirant quin dia em puc escapar a Perpinyà per tornar-la a veure!


Deicideixo anar a Saint Germain-des-Prés, tot passejant. La tarda acompanya. Hi ha una llum, preciosa. Soparé aviat i lleuger. Demà matino. Entro decidida al Café de Flore, tota una institució. M’assec en una taula de la glorieta, una del xamfrà, la vista és espectacular. I bado. Davant meu dos homes fan l’aperitiu. Xerren pels descosits. Un em sona, molt. Em penso que és un cantant famós dels anys vuitanta. Aquella cara m’és coneguda. Baixet, morè, el nas petitó… Em mira i li somric. Ell, estorat, també. Qui deu ser? I pensar que a hores d’ara encara no sé com es diu!


L’ambient està caldejat. Les portades dels diaris són agressives. A la televisió, els informatius pinten bastos. Pels carrers els policíes caminen de quatre en quatre. Quin món! Entro en una llibreria i en un raconet llegeixo aquest proverbi turc:

Quan un pallasso s’instal·la dins d’un palau, no esdevé rei. És el palau que es converteix en un circ.

Em penso que ja està tot dit.

✒️📖

Ni cap ni bambes

Ara m’adono que el jove que estava assegut davant meu ha oblidat les bambes sota del seu seient. Quan he pujat dalt del tren, dormia. Hem passat la frontera, també. A Perpinyà el seu pare l’ha despertat. Volia anar al lavabo. L’havia de deixar passar. S’ha llevat, mig endormiscat, i li ha pres el lloc, seient de la finestra. Dos segons i ja pesava figues. A Narbona, els pares li han manat la pressa. Se’ls escapava el tren, duiem retard. I res, que ara m’adono de la magnitud de la tragèdia. Deu haver baixat a l’andana amb mitjons. Espero que no ho fes descalç!

Una de dos: o la son li ha fet perdre la realitat o, com deia l’avi, a aquest jove li faltava un bull com les guixes!

Mals vents

Els bramuls de la mar avalotada em retenen una llarga estona a l’espigó. S’albiren mals vents en un horitzó no gaire llunyà. El món revolt, tremola. El món revolt, plora llàgrimes de fel. Els meus pensaments bateguen inquiets, hi ha massa incertesa. I als quatre vents els imploro un prec: avinençar-se, la fita!

Pardalets

De postres he demanat un crumble de poma amb llet condensada. Quants records quan l’he tinguda a la boca! Mira que n’és de bona! Em faria mal, ho confesso! De petita ja me’n feia!

Quan ja gairebé estava, mitja dotzena de pardals feien vols de reconeixement al meu voltant, com aquell qui no vol la cosa. I, tot d’una, els he apropat el plat.

Quin festí! S’acostaven amb cautela i, un rere l’altre, a pispar bocinets de galeta o poma. Com més grans, millor!

Els he esperat pacient amb la càmera i aquesta n’és la prova. Tots hem fet postres!

Des-equilibri

La nit ha estat llarga. Ara m’acabo de despertar. El cap em fa mal i el cos i l’ànima. Enèssima festassa al costat de casa. Música estrident, cops, cridòria… I no hi ha res a fer. Saben que molesten i avall que fa baixada!

El propietari, qui té línia directa amb ells, no els dóna un toc d’atenció. Els ho podría dir. Res. Ahir, cansat de tants àudios, em recomenava que em llegís les responsabilitats dels propietaris d’un pis llogat. Zero empatia.

La immobiliària tampoc no en vol saber res. Ells no van proposar els clients, ho va fer el propietari. Farts de veure’m, sentència ferma: “Jo no els hagués llogat mai res a aquesta gent”.

La policia ve. Els diuen que parin la música, ho fan i un temps després hi tornen. Nul respecte a l’autoritat.

I jo al costat, patint el que no està escrit. Impotència absoluta.

La festa d’ahir -com totes les que convoquen- va començar a quarts de sis de la tarda. La música -bé, millor dir els bombos i les maraques i la veu de nas d’un curt de gambals que dóna lliçons misògines a la horda de parroquians idiotes- no es podia suportar. I a les vuit, i a les nou, i a les deu, i a les onze… encara anava. Em devia adormir a mitjanit. I m’han despertat. Les criatures jugaven al carrer com si fós de dia. Cops de porta, crits i xiscles. He tornat a agafar el son i m’han tornat a despertar.

A les cinc, la matinada s’ha amarat de tristesa.

He dormit fins a les onze. Matí perdut de diumenge, angoixa al pit. El cap m’explota i els ulls em ploren.

La meva amiga Judith em diu que a les coses se les hi ha de donar llum. Jo només sé fer-ho amb les paraules, avui tenyides de dol.

Robar les il·lusions

Dissabte passat, per Santa Llúcia, vaig decorar la casa amb motius nadalencs. A la porta d’entrada vaig penjar aquest petit ramet. Avui, quan l’he obert, ja no hi era. Algú se l’ha endut, se l’ha apropiat sense permís.

Jo no arrenco mai les il·lusions dels altres, mai. No em passejo pels carrers de la ciutat lladreguejant. No pispo llums de colorins, ni llaços, ni figuretes… no m’han educat així.

Lladre de camí ral, gaudeix del detall a casa teva! Vaig ser molt feliç preparant-lo!

Tot són records


Camí del cementiri, et penso. A cada pas, un record, un somriure, una vivència. I una cançò. Amor particular. Lluís Llach. "I passaran els anys, i vindrà l'adéu, com així ha de ser". Amb tu no va ser així. L'adéu es va avançar, decidit. Els anys, claudicaren, abatuts. La teva vida es va apagar i també la teva història.

Avui que en fas vuitanta-vuit, camí del cementiri, et penso.

A cada pas, un petó al cel.

Trencar la impunitat

Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje

Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.

Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.

No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.

Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.

Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.

Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.

Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.

Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.

Llançà

Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.


EMPORDÀ INFO

Un dia d’estiu a Llançà


Boniqueses

“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”

El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?